Diàleg, sempre, però ara és el moment de l’acció!

Mentre la guardia civil sense manament judicial interroga en una caserna a ciutadans i ciutadanes per la seva implicació en intentar un referèndum pactat amb el govern de l’estat, un nou esclat des de les clavegueres per a fer por. Paral·lelament va pujant el to de la discussió, entre els que no creuen que han d’implicar-se l’1 d’octubre  i la majoria dels sobiranisme que esgotats els mecanismes i amb la repressió al clatell el volen fer i el faran.

Els darrers deis he parlat amb gent que no vol participar, vells amics i amigues, amb les que he fet no pas poques coses junts i ni ells ni jo ens em penedim d’haver-les fet plegats. Però es cert que malgrat alguns elements d’esperança de trobar poc abans de l’1 un desllorigador, ni els he convençut ni m’han convençut. No els veure pas mai com enemics, però avui s’arrenglen més per omissió que per acció, cal dir-ho, amb aquells que sempre havien estat adversaris comuns.

Es cert que no son pocs els que, del mateix àmbit polític, estaran l’1O, ja ho han dit i son gent de paraula. Però altres, molts més dels que voldria, els pot més, com trobar el concepte...l’odi a CIU, malgrat aquesta coalició no existeix com a tal, fruit de profundes transformacions com les que mai veurem al PP. Però els retrets del passat i la crítica al govern actual els pot més.

Ni ha que, ben cert, mai han estat sobiranistes i creuen amb una Espanya millor, tot i que mai l’han pogut concretar i ni de lluny acostar-s’hi. Per a ells ser espanyol es substantiu i català adjectiu. Confonent sovint catalanisme i burgesia catalana. En altres circumstancies votarien no en un referèndum...ara el neguen, amb un cert avantatgisme, sense veure que si no es fa tot restarà igual o pitjor.

Mantindré sempre la porta oberta al diàleg, però amb la que cau ara i avui, dedicaré el temps al més important, a treballar per a que l’1 d’octubre sigui un èxit democràtic, una porta oberta a la llibertat. I com deia la cançó, Igual que ahir, de Pi de la Serra: “Malgrat la por. Malgrat la sang.  Malgrat el caminar del cranc”.

Dos ministres per a un diàleg inexistent

En una setmana atrafegada he tingut l’experiència de comprovar en primera persona els límits del diàleg. La ministre de sanitat i el d’educació han deixat clar que diàleg es donar-los la raó. Passar del monòleg al diàleg es quelcom pel que no n’estan d'entrenats i tornen a caure en els tòpics que tant bé els hi anaven en els temps de la majoria absoluta. El perill és la debilitat del PSOE i la voluntat d’agradar i tocar poder de Ciudadanos, que els porta a compaginar la gesticulació pública amb l’acord d’amagat. El temps corre i a nosaltres ens cal fermesa i serenitat!

També l'escepticisme i l'audàcia és la millor combinació, obligar-los a escoltar el que no volen i desconstruir allò tant habitual de “no hi ha una altre alternativa”, barreja de prepotència i ignorància. No volen saber allò que els molesta, els molesta tot allò que els qüestiona i es senten qüestionats per tot el que ignoren, que es molt. Temps d’incerteses en el que es cola el vell autoritarisme, ara embolcallat amb la Constitució del 78.

Aprofitem però les escletxes i ampliem el nostre cercle de coneixements, trencar els estereotips que l’agitació i propaganda de l’estat intenta situar-nos a sobre. Ens volen amb la imatge d’intransigents i insolidaris i els hi retornem posant-los davant del mirall. Cerquem les complicitats necessària afermant també la fermesa de les nostres conviccions.

Que continuïn amb el seu diàleg intransigent, amb la seva prepotència habitual que nosaltres continuarem fent el camí i hauran d’escoltar-nos un cop i un altre. No desaprofitem ni avui ni demà tots els ressorts que ens dona aquets indret. Tampoc oblidarem perquè estem ací. Llibertat i República!

Tempus fugit!

Ara toca dialogar, seguint el model del poli bo i el poli dolent, el primer paper se l’ha adjudicat la Soraya i el segon el continua exercint la Judicatura. El vell diàleg de la comissaria sota el focus implacable, dialoga, “canta”, o si no el meu company farà de les seves i no el podré parar! Diàleg, sí! Acceptant les meves condicions o si no...Negociació mai! perquè aquesta és fa d’igual a igual i això de cap manera. De genolls l’estat sempre sembla més poderós.

Diàleg, ningunejant al govern legítim de Catalunya, amb més vots i amb una majoria parlamentària que no té el govern de Madrid. Si al seu pares els hi va anar tant bé a la transició perquè no els hi ha de sortir bé ara, pensen. El ingredients els tenen exercint un control ferri dels mitjans de comunicació i la devoció incondicional dels grans lobbys econòmics. Per on començar? Reunint-se amb la “lleial oposició” al Parlament. De llibre!

Un cop tens la punta de la llança preparada, cal usar la caixa de ressonància mediàtica i inundar les ones de la paraula màgica “diàleg”, oposant-la a unilateralitat, es a dir adjectivant als que no pensen com tu i son majoria de “radicals negats al diàleg, malgrat aquets sigui unilateral i exercit pel govern més radical, de dretes i espanyolista que hem patits aquets darrers cinc anys!

Els senyors del règim, un cop aconseguit al Congrés la investidura de Rajoy, paralitzat el PSOE per una gestora entreguista, ensimismat Podemos per la seva lluita interna, derrotada doncs l’alternativa a Espanya solament els queda derrotar Catalunya, si ho aconsegueixen hauran tancat un cercle que semblava impossible de superar el passat 20 de desembre. La lluita a Catalunya s’està fent llarga, ho se, però més llarga i terrible serà gestionar la derrota, sobretot si som nosaltres els que, per falta de coratge, ens rendim!

Ni poli bo, ni dolent: guanyem la llibertat! 

Ni intransigents ni submisos.

La intransigència es pot confondre amb la fermesa en les conviccions. Es cert que el poder es tant atractiu que pot fagocitar a qualsevol, o, al menys, ho intenta. Per a combatre aquest sistema podem caure en l’error de tancar les orelles no solament als cants de les sirenes del poder, sinó també a amics i possibles aliats. Fins i tot al caure en el sectarisme podem ser tant arrogants com aquells que combatem. No es un fet d’avui ni d’ahir, es un perill constant que al llarg de la història han tingut sempre les forces de canvi.

Si vols transformar el mon en el que vius necessites de moltes mans i apropar-te a gent que pensa molt diferent de tu. Trobar el comú denominador no és fàcil i comporta renuncies. El que és mes difícil de la política transformadora, és a dir aquella que no es conforma amb les coses tal i com son, es aplegar gent suficient per aconseguir el poder polític sense que aquest et fagociti i destrueixi les teves conviccions.

És cert que la democràcia representativa te moltes deficiències, però continua essent el millor dels sistemes de delegació de sobirania. Assemblees i consultes poden ser útils, si son representatives, es a dir, si la participació es similar o superior a una comtessa electoral. Es cert que la democràcia representativa necessita de l’interès i de la participació de la gent entre elecció i elecció, sinó corre el perill, com ens ha passat molt sovint, que quedi segrestada per una minoria que defensa els seus interessos i no el del conjunt de la ciutadania.

La tensió necessària entre moviments socials i institucions democràtiques, necessita del reconeixement mutu, de que hi hagin sempre portes obertes al diàleg. Sense interlocutors el camí es la confrontació. En aquesta confrontació sempre guanya el més fort i hi perd també sempre la democràcia.

Hi ha un altre govern possible a Madrid. Però el PSOE no el vol.

En el temps que porto al Congrés, la hostilitat de PP i Ciudadanos amb ERC la donava per suposada, el que m’ha sobtat ha estat la del PSOE. La Marian de Bildu, que ha estat alcaldessa d’Hernani, i ara és una de les dos diputades d’aquets grup polític al Congrés, em deia l’altre dia, que els socialistes no saben tractar el tema de les nacions sense veure com enemics a l'esquerra independentista i fer d’aquesta obsessió un mur de paper infranquejable per a negar qualsevol diàleg. Pel que he vist, pateixo i comparteixo plenament el que diu.

Malauradament és així, avui, en el tema català, però alhora els hi serveix d’excusa per a no comptar amb un govern d’esquerres que seria possible si es busqués la complicitat d’ERC i el suport o abstenció de PNB i DiLl. Demonitzar  als catalanistes, com s’ha fet i es fa amb Bildu, els hi permet als sectors més dretans del PSOE, portar el partit cap a un pacte amb la dreta extrema de Ciudadanos, disfressats de centristes.

De retruc a Catalunya el PSC es veu abocat a un pacte de fet amb PP i Ciudadanos. Abocant a la seva militància a un seguiment acrític o a l’abandonament. Mai he cregut que quan pitjor, millor. Un govern d’esquerres en podria portar a millores socials per a tots i a un referèndum pactat que canalitzés el sentit majoritari per la independència a una secessió sense greus enfrontaments. Sempre i quan el poble català, majoritàriament, ho decidís.

De moment, tenim govern en funcions del PP i continua la seva ofensiva contra les institucions catalanes. Em sento molt a prop i plenament solidari dels ajuntaments de Celrà i Viladamat perseguits per l’Audiència Nacional en la seva actuació de suport a la resolució I/11del parlament de Catalunya. Bé, continuarem parlant clar a Madrid i avançarem dia a dia al costat del govern i del parlament. Actuar, resistir, respondre i avançar.

Una reunió amb electors

Aquest divendres he fet un berenar-sopar a Figueres molt particular, es tracta d’un grup de ciutadans i ciutadanes que m’havia votat, a la llista que formava part i especialment per la meva presència, que tenien curiositat de mantenir una conversa oberta per posar en comú les seves opinions i els meus punts de vista. Mitjançant les xarxes i un bon amic es van posar en contacte amb mi i ha estat una experiència molt interessant .

La majoria no els coneixia, amb d'altres m'unien vells combats, però no ha costat gens crear un ambient favorable al diàleg, he escoltat molt, he parlat també, i m’ha estat especialment útil per a entendre més els sentit que he de tenir com a representant de la ciutadania. Un diputat es deu als seus electors, necessita d’un vincle que s’ha d’expressar de formes múltiples.

La meva experiència com a regidor ha estat molt útil, però la distància entre electe i elector és molt propera. Et paren pel carrer, et venen a veure al despatx, participes en actes programats per entitats... Si tens empatia la distància pot ser mínima i el contacte molt proper. Em preocupava i em preocupa l’exercici de la representació en un lloc tant allunyat com el Congrés de Diputats.

D’ací l’aspecte positiu de la reunió. Encara no he promès el càrrec, fins al 13, d’aquest mes doncs, no soc més que diputat electe, però sento que aquest és el camí. Tinc ja diferents reunions programades amb gent diversa que em vol fer arribar peticions i suggeriments. No se quan temps estaré en aquest lloc, però no tinc cap dubte que sense relació amb la gent no hi ha representació veritable.

No farem el caminar del cranc.

Després del 8 d’abril s’ha desfermat una campanya que te com objectiu desmoralitzar-nos, els que la promouen, ens venen a dir que s’ha d’acabar l’aventurisme i cal tornar al vell camí, dels acords i del diàleg. Fins ací semblaria raonable si les premisses no fossin equivocades o amb voluntat de fer-nos equivocar.

Desmenteixo la major, no hi ha hagut aventurisme, el que hi ha es una gran mobilització popular que ha portat a l’acord de les forces polítiques que son majoria al Parlament de Catalunya. I tot això coma resultat d’una manca de diàleg, d’un tancament continuat de les dues principals forces polítiques espanyoles, que es va concretar un cop més en el darrer no del 8 d’abril.

Per això el camí per a decidir no te marxa enrere. Malgrat la por, no farem el caminar del cranc. El camí és irrevocable i estic convençut que la decisió serà una nova via que ens porti a una nova constitució, catalana, que ens permeti avançar en el temes que més preocupen als nostres conciutadans, perquè hem aprés que sense llibertat no podem fer els canvis socials que necessitem.

La constitució d'un nou Estat català no seria garantia de res per si mateixa, ben cert, però obriria les portes a tot. El percentatge de delinqüents i d'honestos, de persones avançades i de gent retrògrada és una constant estadística arreu, però el pes que té cada grup en la vida col·lectiva depèn de l'escala de valors i de l'ordenament polític de cada Estat.

Fer-ne un de nou és l'oportunitat de rejerarquitzar peces, tal com la revolució francesa va permetre que una Europa anés endavant mentre una altra quedava ancorada en el passat. Per això són cada vegada més els que volen un Estat nou. Federar-se amb el vell (que, per cert, no es vol federar amb ningú) no sembla que tingui ja gaire interès. I quedar-s'hi com fins ara, encara menys.

El primer post de l’any

Ja hi som un altre cop, d’estrena, un nou any, un any més, especial? Per començar en farà cent anys de 1914, dos-cents de 1814 i tres-cents de 1714. Deu ni do les tres dates!

La primera data, commemora l’inici de  la gran guerra, anomenada després primera guerra mundial. La segona, entre d’altres coses, acaba l’anomenada guerra d’independència  a Espanya i entre nosaltres la guerra del francès, acaba amb l’abolició de la primera constitució espanyola, la de cadis, per l’inefable Fernando VII. La tercera, la derrota dels darrers defensors de Barcelona, defensors d’una causa on els que el que va, rebre el jurament  es van desentendre en el tractat d’Utrecht, confortablement instal·lats a Viena i Londres.

Ha acabat un malaurat 2013 de retallades a casa nostra com a recomanació de propis i estranys, amb un govern, el català, que s’alia amb l’esquerra transformadora per exercir el dret a decidir, però continua enrocat amb les velles polítiques que li van portat a boicotejar el tripartit i a avançar-se a qualsevol altre en les retallades quan va accedir al govern.

En un marc econòmic de recessió, però amb un sistema blindat per a salvar a la classe dirigent de l’economia espanyola en la que incloc la catalana, ens caldrà destriar el gra de la palla per a qüestionar qualsevol projecte nacional que no porti dins seu un procés social de canvi profund. La data i la pregunta de la consulta ha estat un pas endavant, però no aclareixen quin model de Catalunya volem, deixar-ho tot per a més endavant, debilita el moviment i permet la demagògia dels que no el volen i es fan ressò del patiment de molta gent, hipòcritament o no.

Que el 2014 sapiguem avançar en una via socialment justa i nacionalment lliure, amb la ma oberta al diàleg, però amb la força de la raó, de la gent, que no es conforma amb les injustícies a Calalunya i amb una Catalunya tractada injustament.