El Búnquer 2.0!

El País, diari de referència progressista en la transició, és avui en mans de Cebrián el representat del “búnquer”, el mateix que Arriba fa quaranta anys! El règim ha envellit paral·lelament a la constitució del 78 i els que en varen sortir beneficiats es resisteixen al canvi, a una nova transició. En mode pànic fan i desfan per a mantenir privilegis, deixant pel camí les conviccions democràtiques que en algun temps van tenir.

Des de Madrid estant comproves que la premsa publicada te uns lligams estrets amb el vell bipartidisme i amb la xarxa clientelar que van heretar del passat. No solament te en usdefruit el poder sinó que creu que li pertany legítimament i que les urnes tenen el paper de ratificar-los, no pas de decidir el que ells rebutgen, si s’escau.

Han viscut l’elecció de Pedro Sánchez com una derrota, però creuen tenir la capacitat de generar suficients tallafocs per a controlar-lo. Els hi es un entrebanc, no pas menor, però més enllà de mantenir el pressing no necessiten de mesures extremes. La rivalitat en el mateix espai de l’esquerra amb Podemos creuen que permetrà que un i altre es neutralitzin.

El que els desconcerta i els hi fa perdre els paers és Catalunya. Després de menystenir el problema, ara rellotge fent tic-tac els porta a treure’s la careta democràtica i acceptar qualsevol via i qualsevol cost per a parar-ho ni que sigui de moment. El curtplacisme s’ha imposat i “l’instint” centralista i antidemocràtic heretat s’imposa. Un defecte però no son conscient i menystenen la força democràtica de la gent, aquets és el seu punt dèbil i és la nostra força.

Un funeral al que sols manca el braç incorrupte de Santa Teresa.

Quina mania hi ha a Espanya de convertir les persones en àngels o dimonis! La beatificació exprés de la figura d’Adolfo Suárez ha esta la darrera mascarada a la que ens hem vist abocats per un règim en decadència que s’arrapa a una de les persones que el va crear.

Un funcionari del ”Movimento”, despert i ambiciós, un rei que ho era per designi del dictador i una oposició que es mirava de reüll i que feia molt poc s’acabava de coordinar de forma unitària a la Platajunta. Sota els ull dels EE.UU, en plena segona guerra freda. Uns ingredients que donà com a resultat la transició a una democràcia que el 23F va estroncar.

Soc d’aquells que pensa que fins la 23F del 1981 es va fer el que es va poder, tot  a l’espera d’un govern veritablement democràtic que acabes desmantellant el que encara quedava d’herència de la dictadura. El personatge ara beatificat va donar més sorpreses democràtiques que ensurts feixistes, però tant els seus, que ja en tenien prou de canvis, com l’ambició dels socialistes,  amb ganes de tocar poder fos com fos, ho va estroncar tot. La transició havia acabat. Malament. Per un acord possiblement pactat a redós del darrer soroll de sabres.

No es d’estranyar la patrimonialització que fa el PP de la figura, sacralitzant-la, ja ho havia fet amb la Constitució. Ells prefereixen l’statu quo i més quan estan governant. Veure els zombis del anteriors presidents de govern em feia arribar més la imatge tètrica dels vetlladors que la del vetllat. Mig consell d’administració de les elèctriques reunit!

Ara abocats en una altre transició, al menys a Catalunya, el “búnquer”, com anomenàvem als immobilistes als anys setanta, te nom i cognoms, els que sacralitzant la constitució i apropiant-se d’una figura que com ja es cadàver no els contradirà, diuen que no a tot ja sigui al Parlament de Catalunya o a un milió de persones als carrers de Madrid. Quin fàstic, quin retorn al passat, quina lamentable pantomima.