Un funeral al que sols manca el braç incorrupte de Santa Teresa.

Quina mania hi ha a Espanya de convertir les persones en àngels o dimonis! La beatificació exprés de la figura d’Adolfo Suárez ha esta la darrera mascarada a la que ens hem vist abocats per un règim en decadència que s’arrapa a una de les persones que el va crear.

Un funcionari del ”Movimento”, despert i ambiciós, un rei que ho era per designi del dictador i una oposició que es mirava de reüll i que feia molt poc s’acabava de coordinar de forma unitària a la Platajunta. Sota els ull dels EE.UU, en plena segona guerra freda. Uns ingredients que donà com a resultat la transició a una democràcia que el 23F va estroncar.

Soc d’aquells que pensa que fins la 23F del 1981 es va fer el que es va poder, tot  a l’espera d’un govern veritablement democràtic que acabes desmantellant el que encara quedava d’herència de la dictadura. El personatge ara beatificat va donar més sorpreses democràtiques que ensurts feixistes, però tant els seus, que ja en tenien prou de canvis, com l’ambició dels socialistes,  amb ganes de tocar poder fos com fos, ho va estroncar tot. La transició havia acabat. Malament. Per un acord possiblement pactat a redós del darrer soroll de sabres.

No es d’estranyar la patrimonialització que fa el PP de la figura, sacralitzant-la, ja ho havia fet amb la Constitució. Ells prefereixen l’statu quo i més quan estan governant. Veure els zombis del anteriors presidents de govern em feia arribar més la imatge tètrica dels vetlladors que la del vetllat. Mig consell d’administració de les elèctriques reunit!

Ara abocats en una altre transició, al menys a Catalunya, el “búnquer”, com anomenàvem als immobilistes als anys setanta, te nom i cognoms, els que sacralitzant la constitució i apropiant-se d’una figura que com ja es cadàver no els contradirà, diuen que no a tot ja sigui al Parlament de Catalunya o a un milió de persones als carrers de Madrid. Quin fàstic, quin retorn al passat, quina lamentable pantomima.