Lluís Companys, sempre en la nostra memòria.

S’han dit moltes coses de Companys, de bones i de dolentes, d’estima i d’odi, dites per amics i per miserables. Jo em quedo amb una frase de la seva segona dona, records de la detenció per membres de la Gestapo que se’l emportarien detingut, “deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és Companys, la vostra pregunta seria inútil”.

Han passat 75 anys del seu afusellament i la justícia espanyola es manté impertèrrita davant de l’assassinat. L’amnistia, que havia de ser transitòria, com han estat a Xile i Argentina les lleis de Punt i Final, és manté inalterable. El concepte de legalitat jurídica és manipulat per a encobrir els crims de la dictadura i malauradament en tots aquests anys no hem fet prou per a restituir la dignitat de les víctimes i especialment la de l’únic president europeu afusellat.

Difícilment sense ruptura aconseguirem recuperar la dignitat d’aquells que en el passat foren generosos amb els seus conciutadans, oferint la vida per a preservar la nostra dignitat col·lectiva. Avui la ruptura s’anomena república catalana, el mateix nom que va proclamar Lluis Companys l’octubre de 1934 en el context d’una república espanyola segrestada per Lerroux i Gil Robles.

Un dia especial i reivindicatiu de la memòria però també, en el moment actual, quan un altre president es cridat per la justícia per exercir les seves obligacions democràtiques, significa un viatge de no retorn, serà complicat i difícil, quan no ho ha estat, però si mantenim el cap clar i la societat mobilitzada ens en sortirem. 

Quan Jubilació vol dir “fer crits d’alegria”!

Rodejats de companyes i companys que t’estimen, quan creus que l’emoció ja no pot anar a més, na Griselda Juliol, col·lega ja jubilada amb qui he compartit molts anys de direcció i de departament no en te prou amb adreçar-me unes emocionades paraules que, amb sorpresa i feina ben portada, em fa un dels seus proverbials “POWER POINTs” amb els que tenia embadalits als i les alumnes.

Cercant informació i amb gran discreció, tot un seguit d’imatges de la meva vida política i professional, relatades amb sentit de l’humor i amanides amb una música que estimo. “Le temps de cerises”, la cançó que representà la memòria de la Comuna de París i que la segona internacional va estar a punt de convertir amb els seu himne en lloc de “la internacional”.

Parlaments i respostes tingueren amb les meves companyes Marisa, Imma i Gràcia moments especialment emotius. Em va commoure especialment la presència de l’Àngel que després d’una llarga malaltia a la que ha vençut amb coratge es va incorporar al grup de jubilats del Sobrequés. 5 i no 4 fórem al final!

La vida és lluita i també tendresa, fas coses per que creus que s’han de fer i les fas el millor possible. No esperes reconeixements, per que, a més, sovint aquests no es produeixen. Quan és donen és com un regal del déus, una feliç conjunció astral que la formen els companys i companyes que com estels d’una galàxia estimada et regalen la seva llum. Gràcies col·legues del Sobrequés us porto al cor!