Lluís Companys, sempre en la nostra memòria.

S’han dit moltes coses de Companys, de bones i de dolentes, d’estima i d’odi, dites per amics i per miserables. Jo em quedo amb una frase de la seva segona dona, records de la detenció per membres de la Gestapo que se’l emportarien detingut, “deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és Companys, la vostra pregunta seria inútil”.

Han passat 75 anys del seu afusellament i la justícia espanyola es manté impertèrrita davant de l’assassinat. L’amnistia, que havia de ser transitòria, com han estat a Xile i Argentina les lleis de Punt i Final, és manté inalterable. El concepte de legalitat jurídica és manipulat per a encobrir els crims de la dictadura i malauradament en tots aquests anys no hem fet prou per a restituir la dignitat de les víctimes i especialment la de l’únic president europeu afusellat.

Difícilment sense ruptura aconseguirem recuperar la dignitat d’aquells que en el passat foren generosos amb els seus conciutadans, oferint la vida per a preservar la nostra dignitat col·lectiva. Avui la ruptura s’anomena república catalana, el mateix nom que va proclamar Lluis Companys l’octubre de 1934 en el context d’una república espanyola segrestada per Lerroux i Gil Robles.

Un dia especial i reivindicatiu de la memòria però també, en el moment actual, quan un altre president es cridat per la justícia per exercir les seves obligacions democràtiques, significa un viatge de no retorn, serà complicat i difícil, quan no ho ha estat, però si mantenim el cap clar i la societat mobilitzada ens en sortirem.