Dret a decidir a Grècia i a Catalunya!

És curiós veure l’impacta de la situació grega en l’àmbit de la política catalana i espanyola. A casa nostra la dreta independentista fa costat a la espanyolista criticant el dret a decidir dels grecs, curiós si més no. A Espanya veiem al PSOE fer costat al PP en els mateixos termes, encara més curiós.

CDC (antiga CiU) encara no és pot desempallegar del “govern dels millors” de fa uns anys, on amb quatre dies demostraria ser l’alumne més aplicat de la Troika, fins que la dura realitat de la deute i del difícil finançament, desprès del sacrifici de les retallades, va demostrar que al sud d’Europa ja et pots dir Catalunya i predicar el neoliberalisme que els números no surten.

A Espanya el PSOE és hereu de les decisions, sense referèndum, que ens van portar a l’austericidi. Si tenim memòria recordarem les famoses trucades, el gir de 180 graus i la reforma exprés de la constitució. Avui el nou secretari i gran esperança blanca per a que el canvi sigui de nou recanvi, manté les mateixes posicions, fen molt difícil, o impossible,  un govern d’esquerra transformadora a Espanya.

Que ningú es porti a engany, la independència sense costos no existeix i la troika veu amb els mateixos ulls, es a dir, mals ulls, tant qualsevol canvi progressista a Grècia com una independència catalana, per què els hi trastoca l’estatus quo. El grecs i nosaltres hem de baixar el cap? Els catalans volem decidir, els grecs ho podran fer amb un referèndum el dia 5.

Per què li diuen federalisme si el que volen dir és statu quo?

El PP mirant de reüll des de la dreta extrema a l’extrema dreta, recent escindida, diu no a tot el que sembli llibertats, civils o dels pobles, no m’agrada, fins i tot em repugna, però no enganya. És la vella Espanya, la que ens ha gelat el cor des de fa segles. Però l’Altre Espanya, la republicana, la que amb la Catalunya progressista sovint frec a frec ha lluitat per les llibertats, on és?

Esquerra Unida continua aquesta darrera tradició, amb contradiccions, amb algun estirabot, però, a contracorrent, està al costat del dret a decidir, de l’autodeterminació dels pobles. No crec que des de Catalunya es valori prou aquest esforç, pot ser per què alguns interlocutors de casa no li perdonen la seva radicalitat social, com també desconfien dels que ho som ací. Però si no hi ha un terratrèmol polític de molts graus, el partit majoritari de l’esquerra espanyola, el PSOE, va per una altre camí, sospitosament semblant al del PP en aquesta qüestió.

El cara a cara del president Mas amb l’expresident Felipe González i la romeria de Susana Diaz, presidenta de la Junta d’Andalusia,  a l’Hospitalet ens confirmen un camí que porta a la confrontació, diluint els xoc esquerra dreta per statu quo o canvi. Per que sense canvi a fons de les relacions d’estat, sense noves sobiranies, no es pot consolidar un canvi social, tant o més necessari que l’anterior.

Per què li diuen federalisme quan el que volen, com a molt, es reformar les autonomies? Al meu parer es així,  per que a ells els hi va bé el sistema actual. Els hi ha donat i els hi dona poder i fa difícil, per no dir impossible una nova alternativa. Un entramat d’interessos econòmics, polítics i judicials, un fossilitzat sistema electoral...els hi dona seguretat, fins ara.

És aquest fins ara que els porta a canviar paraules sense modificar la definició, la verborrea il·limitada del senyor González, jugant amb les paraules, abusant de les metàfores, sublimant un diàleg vuit en el que es prejutja el resultat: el que hi ha no es pot canviar i a més és impossible.

Solament poden triomfar, creuen,  si divideixen els catalans, els confronten, els hi toquen els sentiments per a convertir a una part en estrangers, com deia l’inefable Susana, creant una franquícia i no un partit federat com era el PSC, trencant un fet que ens ha donat força com a país i com a poble, un sentiment pràcticament unànime de que és català qui viu i treballa a Catalunya, per que la gran majoria ho vol ser!

L’esperit de Fonteta? La fantasmada dels que es creuen l’Elit.

Mentre en la convenció de Barcelona el PP local es trencava les mans de tant aplaudir quan Rajoy negava per tres cops el dret dels catalans a decidir el seu futur, a Fonteta una barreja de pijos, directius i polítics a sou del règim, fins ara existent, es reunien a taula amb alguns representants, un parell de ministres al menys, dels del triple no. Per acabar-ho d’arreglar, el president Mas en feu acte de presència.

Les Elits, així s’autoanomenen aquests dròpols, estant preocupades pel futur del país, diuen, pel xoc de trens! El sistema que tant bé els ha funcionat i a redós del qual han fet tants diners està en crisi. Navegant entre dos aigües, no tots tenen tant clar com el president de Freixenet, allò de “Santiago i cierra España!”. Volen nadar i guardar la roba, que canviï quelcom per a que res canviï.

Quin dia més ben triat per reunir-se els uns i els altres, el de l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, segur que els seus avis sortien a la foto també aplaudint i/o pensant -que en puc treure jo de tot això?-. Fantasmes del passat i fantasmes del present. Una guerra civil va ser necessària per trencar l’espinada d’un poble, a que estaran disposats ells, ara, menjant civet de senglar, deconstruït a la moda de la cuina “xic”?

D’ací al 9-N les veurem de tots colors i caldrà tenir el pols molt ferm per a no distreure’ns del rumb anunciat .El timó l’ha de continuar portant la gent, el poble, al que ens devem els electes que ens hem compromès a servir-lo. Les Elits que tornin els diners que tenen a Suïssa i paguin els impostos que els hi pertoca, que no els defraudin! Aquest és l’únic i millor servei que poden fer pel país.

Ni “esperit de Fonteta”, ni  el “triple no”, avançar amb les majories, amb ma estesa, però amb determinació. Ni capelletes ni escenes del sofà, volem llum, Parlament, votacions i presència al carrer quan s’escaigui. Sempre amb el poble!

9N2014: Res serà igual, gairebé tot està per fer.

Res serà igual després del dijous passat. Una clara ruptura amb l’autonomisme que ha marcat el catalanisme majoritari des del seu naixement no és un fet menor. Que el procés hagi esta vertiginós del 2010 ençà explica que encara no pocs catalans dubtin i desitgin el canvi al mateix temps. Ho aconseguirem, ho deixaran fer? Son preguntes que repetidament la gent em fa i son prou significatives del que es sent i passa al carrer.

Més enllà de la gent que es mobilitza l’onze de setembre, que no es pas poca, resta un ampli nombre de ciutadanes i ciutadans que es mira encara com espectador uns esdeveniments que li provoquen incertesa. No volen majoritàriament la continuïtat del present, desitjarien un futur millor però han viscut acostumats a no decidir, a deixar-se portar per opcions que els hi deien el que volien escoltar, que tot era possible sense el seu esforç. La realitat pura i dura ha desacreditat aquests politics venedors de fum, però com a ciutadans no confien encara, els hi fa por, alternatives que els obliguen a definir-se, a ser protagonistes.

Tenir data i pregunta, que aquesta hagi triat el model arbre, que permet una doble definició progressiva ens hauria de permetre la pedagogia necessària per a integrar en el procés a aquest ampli sector. Que la direcció del PSC hagi fet una fuga endarrere i de possible protagonista passi a ser un llast per a donar la veu a la gent, no solament és una canallada per a molts dels qui fins ara els representava, és a més un error.

El que creiem en un independentisme integrador, els que no veiem a tothom que no pensi com nosaltres com un enemic, hem de deixar els ponts ben oberts per a que el travessin també aquells que avui crítics amb el statu quo, però, amb llaços sentimentals i familiars amb els pobles d’Espanya, volen donar un darrera oportunitat al diàleg. Recordeu que ens enfrontem al govern i als partits que a Espanya ens neguen els nostres drets, però no tenim res en contra dels ciutadans i ciutadanes, amb els que volem viure com a bons veïns.