El punyeter endeutament!

Que el govern de Catalunya té un enorme deute és un fet, que l’Estat hagi escanyat i continuï escanyant el finançament de la Generalitat també és irrefutable. Que hi ha part del deute impropi, possiblement. Que moltes propostes d’inversions fetes des de l’oposició no serien possible si els mateixos que les proposen les tinguessin que aplicar des del govern endeutat, de ben segur. Diuen que Alexandre de Macedònia va desembolicar un nus impossible amb un cop d’espasa. A voltes cal trobar una solució alternativa a la manca de solucions convencionals, per això molts hem abraçat la independència i la república!

Quan un sistema és inoperant, a voltes és molt més difícil arreglar-lo des de dins que canviar-lo. Perquè allò que està malt formulat ens dona sempre un resultat erroni. L’autonomia en el marc d’un estat que majoritàriament qui el governa és centralista esdevé un projecte permanentment inacabat que acaba esdevenint l’ase dels cops i culpable des del centre de tots els problemes del país. La crisi, de la que encara no hem sortit, n’ha estat l’exemple.

Voler fer una cursa amb les cames lligades et porta sempre a arribar tard. Tots els sistemes de finançament al deixar una gran discrecionalitat al govern de l’estat ha permès a aquest fer sempre lectures restrictives. El darrer invent de convertir el finançament necessari en una línia de crèdit a retornar amb interès és la darrera etapa d’aquest sainet. No solament no et donen el que hi tens dret, sinó que el que et prenen t’ho tornen a fer pagar amb interès i a més decideixen quan i com ha de rajar l’aixeta.

Els que hem governat un ajuntament sabem de l’angoixa que es passa quan no tens els mitjans suficients per a satisfer el mínim necessari, davant d’un  seguit d’urgències totes elles imprescindibles. La pervivència de l’actual model d’estat, amb la casta extractiva que el controla, és el problema principal que tenim. El canvi de govern i l’exercici del dret de l’autodeterminació són necessaris. Si el primer no es produeix impedint el segon, el procés de desconnexió de Catalunya haurà de continuar i la proclamació de la Republicà, previ referèndum unilateral, convocat pel parlament, imprescindible.

La comissió d’aigües, de nou, salvada “in extremis”

Una cop més la continuïtat de la comissió es salva “in extremis”. Aquets cop amb la presència de l’alcalde i sense haver-se fet efectiva la demanda a Girona S.A i al Consorci Costa Brava de personar-se a la comissió. Es va argumentar que el poc temps que resta al mandat municipal i la voluntat de tancar-ho amb una resolució aprovada per ple, ens en queden dos, ens havia de portar a concloure el treball.

Dos grups manifestarem que els interrogants oberts per les compareixences ens demanaven més aclariments, com a mínim dels dos compareixents decidits en l’anterior reunió. Després d’un llarg estira i arronsa acordarem enviar-los preguntes per escrit tot situant un temps límit de resposta en 15 dies. Continuo pensant que el millor era la seva presència però...

Per entendre l’estat de la comissió em permeteu que parafrasegi una dita, amb un petit canvi: "com entre tots no la van matar, encara no ha mort". Però agonitza. De moment ja tenim totes les actes, en paper, ens arribaran en PDF i la gravació completa, però tot es lent, tant lent, que ens pot agafar la fi del mandat.

No fa pas massa deia que no trobava prou fonaments per a una demanda a fiscalia, però cada dia que passa, de les respostes, o millor dit, de la seva mancança, més dubtes tinc sobre la gestió, les decisions preses, els contractes, els crèdits, l’endeutament, les tarifes diferents en alta i un llarg etcètera. Tard o d'hora demanarà la intervenció d’algú amb més autoritat que els electes, els que hem format aquesta comissió ad hoc, més informativa que d’investigació.

Ningú nega al govern l’encert de fer auditories de gestió, operatives, com la del 2012, que ens ha permès obrir portes i finestres, però això es pot quedar en un gest, honorable, però solament un gest, si no s’arriba a conclusions, si es no desfà qualsevol dubte, si no s’assumeixen responsabilitats.

Col·lecció Mallol, Auditori...versus Santos Torroella. I tu més!

Encara ressonen les paraules de l’Alcalde Puigdemont al darrer Ple municipal, com un Júpiter tonant, repartint a tort i a dret, per a justificar i salvar la compra de la col·lecció Santos Torroella. Aquests darrers dies algun mitjà de comunicació ha tret les comparacions que va fer amb dues despeses que el govern socialista monocolor que va haver-hi a la ciutat, algú ho recorda? va fer en aquesta ciutat per passar del gris i negre al technicolor.

Va parlar de la col·lecció Tomàs Mallol del 1997 i la de la construcció del Auditori del 2001, ambdues en èpoques de majoria absolutíssima del Quim Nadal, quan CiU tenia un paper galdós a la ciutat com la dels “tres sud-americans” sense mariachis, en el seu moment crepuscular, una banda mítica! El primer, fou un període on el meu grup no era present a l’Ajuntament, els ciutadans ens van donar vacances vuit anys, en el segon cas si que el recordo bé, feia molt poc que era regidor en solitari i en solitari em vaig oposar a la despesa.

En el primer cas, el de la col·lecció Mallol, no estaria malament que l’ex-alcalde Nadal, escrigui un prolix i documentat article per il·lustrant-se de la multiplicació del deute, li podria demanar l’actual alcalde, ara que semblen molt amics!

De l’Auditori, recordo les justificacions de l’Alcalde Nadal i dels seus tres terços inversors -Ajuntament, Generalitat i Diputació- , no pagaríem més de quatre milions!, els hi sona. Em recordava el divendres passat, un cop i un altre, el que ens deia ara l’alcalde Puigdemont. Vam acabar pagant-ne deu o més, mai ho vaig poder saber amb certesa, descomptant que en quatre anys tots els fons de la Diputació no finalistes anaren a parar al sac de les obres. Als sacs de ciment blanc, que segons l’inefable Pluma, la fotocopia en blanc i negre d’en Nadal, que aquest ens va deixar com a penyora per a vigilar el tripartit, ens deia que era la causa de tant formidable desviació.

Bé, ara un cop es desfacin les cortines de fum, i es donin les explicacions oportunes, donem temps al temps, i veurem a qui ens dona la raó. Però, per a mi, el més lamentable no serà no tenir-la, sinó que es confirmi de nou que els somnis de grandesa d’uns pocs perjudiquen com sempre als que més ho necessiten.

El Ple d’ahir a Girona (1). De trànsfugues i vot de qualitat.

El Ple d’ahir es va partir en dos, malgrat els nombrosos punts de l’ordre del dia. En una primera i llarga meitat el centre del debat fou l’adquisició de la col·lecció Santos Torroella, a la que dedicaré avui el post. De la segona part faré esment d’alguns punts i mocions d’especial interès, però ho faré en una entrada apart.

Santos Torroella, les cartes estaven marcades. El desig, més que el projecte, del alcalde en comprar la col·lecció va concretar-se en una de les votacions més dubtoses i estranyes d’aquest mandat, procliu en situacions inversemblants. Resumint, dos trànsfugues i la més previsible Concepció Veray,  permeteren a una minoria aprovar una despesa que afectarà el propers anys de forma determinant el present i futur govern de la ciutat.

Comencem pels trànsfugues, be, ja se que ningú que exerceix de tal si considera, i ahir en Bonaventura ens va regalar una disquisició de que ell no ho era, malgrat es presentà en una llista tancada i en el programa votat, òbviament, no hi havia l’esmentada col·lecció. L’altre, en Palomares, que ha anat destenyint fins a fer-la desaparèixer la bandereta espanyola que portava a la monyeca i no ens ha regalat més en el Ple l’exhibició del polo de la selecció espanyola de futbol, ha esdevingut el regidor número dotze de CiU.

Amb el peix vengut, i comprat pels trànsfugues, l’Alcalde es va centrar en un monòleg, un veritable publireportatge, de les excel·lències del la col·lecció i de les futures meravelles que generarà a la ciutat, vaja una espècie de TAV 2 amb soterrament! De tant en tant se li anava la ma i engaltava un clatellot al portaveus de l’oposició, el càrrec d’Alcalde de Girona es veu que marca caràcter. Vèncer però no convèncer.

Des del meu grup vàrem fer el que vam poder, em vaig escarrassar com a portaveu en donar arguments, en decostruir la fal·làcia de fonamentar un projecte en 11 regidor sobre 25, amb unes bases tant poc sòlides, em vaig refermar en que es deixes sobre la taula i s’obrís una consulta. Tot en va. Avis per a navegants, sense majoria en política tant si val que tinguis raons! Per a quan una majoria alternativa que prioritzi el bé comú a la ciutat de Girona?