Guia de campanya per a descreguts i escèptics.

Mai no he estat ni seré un pessimista no tant per viure d’il·lusions com per no fer-me’n d’exagerades. Necessito però acompanyar el que podríem anomenar realisme amb la voluntat de servei, d’entendre que tenim una obligació moral de comprometre’ns per al benestar dels nostres conciutadans. No sempre es benentès, ni acceptat, que res es pot construir solament amb aparences, en una societat en que es més important el que sembla que el que és.

Però realisme no vol dir claudicar dels somnis, ni acceptar les injustícies pel fet d’existir. Destriar el que és un pas necessari en un llarg combat del que pot ser simplement foc d’encenalls. La política com a eina de canvi o com aparença i disfressa del poder conservador. En els moments actuals on la crisi sistèmica ens fa trontollar em refermo en la importància de la política coma eina de canvi social.

Els moments electorals són necessaris, imprescindibles, i aquells que em viscut una part de la nostra joventut en un sistema totalitari, no menysprearem mai la seva importància. Ara bé, no està de mes criticar la deriva cap a l’espectacle mediàtic que els grans mitjans mercantilitzats, tant influents, porten fins a la caricatura.

Cal fer campanya, però, obviant alguns aspectes d’aquest marc que ens ve donat i transcendir-lo, no caure en les provocacions però no baixar el cap davant d’aquells que creuen que la ciutat és seva, que confonen tradició amb immobilisme, economia amb economicisme, responsabilitat amb condescendència amb els poderosos. No tot és escrit.

No em digueu il·lús pel fet de tenir il·lusió.

Tinc amics i no tant amics que des de l’àmbit de l’esquerra em bombardegen amb comentaris de declaracions d’independentistes més o menys desafortunats per a concloure que tots aquells que pensem que la independència es la solució menys dolenta, de les possibles, avui en la relació Catalunya-Espanya,  som uns talibans o uns ingenus.

Fins i tot alguns accentuen el seu perfil anticapitalista i antisistema arribant a la conclusió que el nacionalisme, entenen per tal únicament el catalanisme, és intrínsecament conservador, i els que hi participem fem el joc als corruptes com Millet, Pujol Jr. i companyia. Alguns han passat dels despatxos governamentals  a la lluita de classes de forma tant fulgurant que sembla que no tinguin passat solament per que no el recorden o no el volen recordar.

Es cert que la via majoritària al carrer i al parlament ens deixa moltes incerteses, que els discursos d’alguns fins fa ben poc, quan parlaven d’independència, eren poc rigorosos en calibrar les dificultats i exageradament simplistes en la forma. En el tema Catalunya- Unió Europea, sovint s’ha comés l’error de minimitzar les dificultats. Però el fet, la possibilitat, el camí, es possible i molts el veiem necessari malgrat els entrebancs.

Exemples, però, de manca de rigor, també els hem trobat i els trobem en l’argumentari de la no-independència, simplistes molt sovint, on s’ha usat i abusat de la por, abans i ara. Darrerament qui s’arrenglera de forma vergonyant amb el PSOE ens acusen de “escolanets”, “timbalers” i altres adjectius menys curiosos, creuen,  es veu,  en un internacionalisme que resta reduït al statu quo de l’actual esta espanyol.

Sí, es cert, molts tenim il·lusió en el canvi, en l’exercici democràtic del vot, en poder  reconstruir el sistema polític i social des de Catalunya , però obert al mon. Sí, tinc il·lusió però no soc, no som il·lusos.