Pedro i el llop

Al acabar ahir la sessió d’investidura no consumada de Pedro Sánchez a l’espera de la segona volta de demà a 2/4 de 8 de la tarda intento esbrinar el perquè de tot plegat. Què ha portat a un candidat a esdevenir caduc en tant poc temps. Manca d’estratègia? Manca d’experiència? Incapacitat manifesta? Un poc de tot però, al meu parer, a predominat la clau interna per sobre del risc de formar un govern, doncs l’únic possible en clau de canvi era fer-ho amb el vímecs de les esquerres assumint el repte de Catalunya com una oportunitat i no com un problema.

En clau interna predominava la por. La por a conviure amb altres esquerres, doncs la història d’aquets darrers trenta anys ha estat un PSOE amb una comodíssima hegemonia . A destruït i gibaritzat les altres esquerres que li disputaven en la transició aquest espai. Ara la por escènica el porta als confortables braços de Ciudadanos, però aquest te un problema i és que la suma no comporta majoria suficient.

No dubto que els poders econòmics i mediàtics han tingut molt a veure en l’estratègia de confrontar-se i ningunejar a les altres esquerres. El pacte de fet que va produir el turnisme entre el dos grans partits a saltat pels aires però un espanyolisme ranci contamina qualsevol alternativa que passi pel reconeixement de les nacions històriques i del seu dret a l’autodeterminació.  

Per conviccions nacionalistes o per excuses de mal pagador, ahir Esquerra fou per a Pedro Sánchez el llop,  la causa de que les esquerres no sumaven, segons ell, per a fer un govern de canvi. La seva línia vermella: cap reconeixement el dret a l’autodeterminació, per tant, no vol cap pacte del que formi part per acció o per omissió Esquerra Republicana,  conseqüentment tant sols amb Ciudadanos pot formar govern, malgrat no surtin els números i que de canvi solament tingui els individus que formin part del nou govern. Enrocat amb aquesta estratègia, solament li resta que el PP formi part de la seva combinació o que en el futur ell formi part de la combinació amb Ciudadanos i PP.

Catalunya és de dretes i Espanya d’esquerres?

Es habitual trobar-me en l’àmbit d'una part de l’esquerra, amb la que he compartit i comparteixo bona part del meus ideals, un anàlisi que resumidament vindria a dir que el camí cap a la independència beneficia a la dreta i que una Catalunya independent, si fos possible, seria de dretes.

Es un mantra que no es fonamenta més que en un judici de valor que no aguanta les dades electorals recents, doncs si analitzem els resultats de la força  en la que s’ha desenvolupat la majoria de la dreta catalana (CiU) des del 2010 no ha fet més que davallar (2010: 62 escons; 2012: 50 i la mitjana de les darreres enquestes no els hi dona més enllà de 35 escons...). En canvi ERC i CUP no solament recuperen els escons perduts per la dreta si no que amplien l’espai. Imagineu-vos que succeiria si les altres forces de l’esquerra s’incorporessin al procés de manera decidida!

Veritablement es pot afirmar que el procés sobiranista és majoritàriament de dretes? Que l’electorat sobiranista és un conjunt de votants benestants? Sense fer judicis de valor, poc que hi ha a Catalunya tanta gent benestant! Entre altres raons per que ningú pot negar que hi ha un munt de gent benestant que no està ni pel procés ni per la independència, començant pels catalans representats a l’IBEX35!

Molts dels que es reafirmen amb aquesta asseveració o no han viscut o no recorden el procés rupturista a Catalunya del anys setanta que es concretava en una assemblea de Catalunya i en un Consell de Forces polítiques on hi havia la dreta catalana, si, també! Però l’hegemonia era d’esquerres! Si al final caiguérem en el reformisme fou per què a la resta d’Espanya guanyaren el franquistes reformistes, a Catalunya no! I amb la col·laboració del PSOE i del PCE, cercant un canvi possibilista, inclinaren a la majoria de les forces rupturistes catalanes cap a la reforma.

Això és el que avui molts no volem, volem ara la ruptura democràtica a Catalunya, la creació d’un estat propi, d’un procés constituent que te molts més números de ser social i avançat del que fou a Espanya decennis fa, o del que hi pot haver-hi en el futur.

Podemos i/a Catalunya, comentari de comentaris.

Començaré primer de tot deixant clar el meu respecte per totes i tots el que estan avui implicats en el cercles de l’esmentada organització, entenen que és un projecte incipient i que bona part de la seva estratègia està per concretar. Opino des d’aquestes ratlles sobre els analistes que sense ser de podemos, estan apareixent com a bolets, intentant portar l’aigua al seu molí volent influir, curiosament, en els que no són d’aquesta organització.

He llegit darrerament algun d’aquests comentaristes, obsessionats amb el que anomenen pejorativament “el procés”, que més que analitzar aquesta organització avui, projecten el que ells voldrien que fos a Catalunya, d'un anticatalanisme més o menys apàtrida que no qüestiona l’actual estat espanyol, entenen que la mobilització pel dret a decidir i per la independència  és un muntatge burgés o un instrument manipulador en el que ICV-EUiA i la CUP han caigut com a xitxarel·los.

De fet ciudadanos va néixer amb aquesta arrel però sembla que s’ha anat “aburgesant” i el que cal és una cosa més “d’esquerres” (?), cal fer una OPA especialment a sectors d’ICV-EUiA per que es torni al bon camí i deixin de banda als malvats “indepes” que dins l’organització els han manipulat. Fins ací, un discurs conegut que si titllo de lerrouxista em diran que manipulo, però molts d’aquets pot ser no han llegit a don Alejandro ni han estudiat el seu moviment, si ho fan trobaran el seu coqueteig amb el republicanisme radical i amb l’anarquisme i el seu ferotge anticatalanisme superficialment antiburgés però sobre tot contrari al republicanisme catalanista d’esquerres.

Bé, Podemos trobarà el seu camí, el seu congrés a Madrid dona esperances a molta gent a l’estat, te una direcció sòlida i llegida, es sobre el seus actes que comentaré en el futur, però avui no me’n sabia estar sense comentar quelcom dels seu “amics interessats”.

No em digueu il·lús pel fet de tenir il·lusió.

Tinc amics i no tant amics que des de l’àmbit de l’esquerra em bombardegen amb comentaris de declaracions d’independentistes més o menys desafortunats per a concloure que tots aquells que pensem que la independència es la solució menys dolenta, de les possibles, avui en la relació Catalunya-Espanya,  som uns talibans o uns ingenus.

Fins i tot alguns accentuen el seu perfil anticapitalista i antisistema arribant a la conclusió que el nacionalisme, entenen per tal únicament el catalanisme, és intrínsecament conservador, i els que hi participem fem el joc als corruptes com Millet, Pujol Jr. i companyia. Alguns han passat dels despatxos governamentals  a la lluita de classes de forma tant fulgurant que sembla que no tinguin passat solament per que no el recorden o no el volen recordar.

Es cert que la via majoritària al carrer i al parlament ens deixa moltes incerteses, que els discursos d’alguns fins fa ben poc, quan parlaven d’independència, eren poc rigorosos en calibrar les dificultats i exageradament simplistes en la forma. En el tema Catalunya- Unió Europea, sovint s’ha comés l’error de minimitzar les dificultats. Però el fet, la possibilitat, el camí, es possible i molts el veiem necessari malgrat els entrebancs.

Exemples, però, de manca de rigor, també els hem trobat i els trobem en l’argumentari de la no-independència, simplistes molt sovint, on s’ha usat i abusat de la por, abans i ara. Darrerament qui s’arrenglera de forma vergonyant amb el PSOE ens acusen de “escolanets”, “timbalers” i altres adjectius menys curiosos, creuen,  es veu,  en un internacionalisme que resta reduït al statu quo de l’actual esta espanyol.

Sí, es cert, molts tenim il·lusió en el canvi, en l’exercici democràtic del vot, en poder  reconstruir el sistema polític i social des de Catalunya , però obert al mon. Sí, tinc il·lusió però no soc, no som il·lusos.