Tinc amics
i no tant amics que des de l’àmbit de l’esquerra em bombardegen amb comentaris
de declaracions d’independentistes més o menys desafortunats per a concloure
que tots aquells que pensem que la independència es la solució menys dolenta,
de les possibles, avui en la relació Catalunya-Espanya, som uns talibans o uns ingenus.
Fins i tot
alguns accentuen el seu perfil anticapitalista i antisistema arribant a la
conclusió que el nacionalisme, entenen per tal únicament el catalanisme, és
intrínsecament conservador, i els que hi participem fem el joc als corruptes
com Millet, Pujol Jr. i companyia. Alguns han passat dels despatxos
governamentals a la lluita de classes de
forma tant fulgurant que sembla que no tinguin passat solament per que no el
recorden o no el volen recordar.
Es cert que
la via majoritària al carrer i al parlament ens deixa moltes incerteses, que
els discursos d’alguns fins fa ben poc, quan parlaven d’independència, eren poc
rigorosos en calibrar les dificultats i exageradament simplistes en la forma. En
el tema Catalunya- Unió Europea, sovint s’ha comés l’error de minimitzar les
dificultats. Però el fet, la possibilitat, el camí, es possible i molts el
veiem necessari malgrat els entrebancs.
Exemples, però, de manca de rigor, també els hem trobat i els trobem en l’argumentari de la
no-independència, simplistes molt sovint, on s’ha usat i abusat de la por,
abans i ara. Darrerament qui s’arrenglera de forma vergonyant amb el PSOE ens
acusen de “escolanets”, “timbalers” i altres adjectius menys curiosos,
creuen, es veu, en un internacionalisme que resta reduït al
statu quo de l’actual esta espanyol.
Sí, es cert,
molts tenim il·lusió en el canvi, en l’exercici democràtic del vot, en
poder reconstruir el sistema polític i
social des de Catalunya , però obert al mon. Sí, tinc il·lusió però no soc, no
som il·lusos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada