Vaig viure fa
uns anys el Big Bang del PSUC, en un context espanyol i internacional difícil per
a l’eurocomunisme, el partit nacional més gran després del PCI va patir una
implosió. Sense que pogués arribar a donar tot el que les seves potencialitats anunciaven
el trencament va subordinar a altres forces el canvi que el país desitjava.
Davant del
drama de molts militants que no entenien que passava i es deixaven portar per
la confiança o desconfiança amb el dirigent que els parlava amb més o menys
fortuna, la majoria es quedà a casa, una minoria es mantingué fidel a sigles i
projecte, una altre tornà a unes preteses arrels que el PSUC mai havia tingut i
no pocs anaren al sol que més calenta.
Sempre he
pensat què podria haver passat sense aquell “big bang” desgraciat, però la
melancolia no és una bona consellera per a la vida, ni tant sols per a la política.
El que fou
una tragèdia pot esdevenir comèdia si es repeteix d’una altra forma, en un altre
context i amb un altre partit. Ara un partit amb un projecte esgotat per anys i panys de
govern, explota i produeix estranys fenòmens. Uns involucionen en un PSOE gairebé
inexistent al nostre país, no pocs es queden a casa i els altres perden el cul
per arrecerar-se en el nou/vell bipartidisme independentista.
Es cert que
tots el partits estan patint forces centrifugues i centrípetes que els han de
portar a canviar profundament o desaparèixer, però en aquest context de
transició, algú crida –que se salvi qui pugui!- i sempre hi ha qui ha tingut
plaça de primera en el titànic i ara no vol renunciar de cap manera al bot
salvavides de luxe.
