Deu anys sense el Guti.

Poc abans del seu darrer viatge a Santiago de Compostela, havíem quedat en un restaurant que li agradava especialment, on de tant en tant ens trobàvem alguns dels que ens consideràvem els seus amics. Davant dels dubtes que em generava el govern municipal del que formava part en aquell moment sempre em donava bons consells. Una dita que em reiterava i que he repetit després molts cops era, “u no es ningú”. Es a dir, treballar en equip i malfiar-se dels que creuen que ho saben tot.

L ‘he trobat a faltar molt aquests anys i no cauré amb la temeritat de dir que hauria fet davant dels esdeveniments que hem viscut, però no he dubtat mai que els hauria viscut intensament i sempre, sempre, hauria cercat la màxima unitat per aconseguir la alliberació social i nacional de Catalunya, lluita que va marcar tota la seva vida. Hauria donat la seva opinió sincera, sense temor a aparells de partit ni a prejudicis variats, sempre hauria cercat l’anàlisi concret de la situació concreta.

Recordo amb emoció quan va venir a la meva estrena com a regidor de l’ajuntament de Girona l’any 2000. Després vàrem fer un mos al Bistrot, ens enyoràvem del PSUC, congelat per una direcció, a la decisió de la qual ens hi vàrem oposar sense èxit. Os confesso que costa aguantar la hipocresia d’alguns que s’apropien de la seva figura, hereus dels que li feren la vida impossible, els mateixos que respiraren tranquils quan va anar a Europa, quan més lluny, millor.

I quina fantàstica feina va fer al Parlament Europeu! Eurocomunista i europeista convençut, es guanyà una justa fama de persona equànime i de sòlids principis. Ara patiria en aquesta Europa tant allunyada dels seus ideals. Espero que en un futur torni els temps de les cireres i noves dones i homes siguin capaços de tocar el cel amb la punta dels dits!

El 80 aniversari del PSUC

Avui fa 80 anys de la fundació del PSUC, tot i que la seva existència com a organització va desaparèixer de fet en la XI conferència, el 20 de gener de 1990, i definitivament en el IX congrés el 1997, que va tenir lloc nou anys després de l’anterior, el 1988. Des del V congrés fins al darrer vaig ser membre del seu Comitè Central. Vaig conèixer persones excepcionals i vaig viure també moments tristos, de lluita fratricida i escissions. Però en el meu record, predominen les llums a les ombres.

La meva militància comença amb 16 anys en una cèl·lula d’estudiants de les JCC a Barcelona, feia Preuniversitari, desarticulada a final de curs, m'integraré definitivament l’estiu del 1974 en el PSUC, recordo la primera reunió del comitè de Barcelona amb el Miquel Nuñez (Saltor) i la primera trobada amb Gregorio Lopez Raimundo i l’Antoni Gutiérrez Diaz (Julià), tres persones que em marcaren profundament, a fi de bé. En el moment de la legalització, el 1977 presidia la Federació universitària, després que Joan Ramon Laporte deixés la seva direcció. 

Moltes i moltes reunions de Comitè central, on vaig conèixer el millor i, cal dir-ho, el pitjor de l'ésser humà, en aquells moments en que la teva raó s’ha d’imposar, sia com sia a la dels altres. La fi justifica els mitjans, diuen, perquè la causa s’ho val i ho val tot. Afirmacions que han fet molt de mal i encara el fan a l'esquerra. Vaig aprendre molt i malgrat els moment més dolents, tot i l’escepticisme sobre la condició  humana, no m’ha portat mai a esdevenir un cínic.

Aquest aniversari es celebrarà de moltes maneres i per gent molt diversa. Defugint de l’apropiació per uns o altres del seu llegat, des de la meva petita part de l’univers PSUC, reto homenatge a tots els homes i dones, com el meu pare i la meva mare, que en un temps, molt o poc, donarem el millor que tenien en els pitjors moments per una causa noble. 

Com a comiat reprodueixo el Principi 4 aprovat pel comitè d'enllaç el 25 de juny de 1936: "El Partit Únic del proletariat de Catalunya, sorgit com a resultat de la unificació aixecarà la bandera de l'alliberament nacional del poble català i serà el seu més fidel combatent i organitzador per a la conquesta de la llibertat nacional i social del nostre poble". Llegat del passat, per a entendre el present i construir el futur.

20N de 1975: Records d’una jornada particular

Intento recordar que feia el dia de la mort de Franco. Em ve al cap que em trobava a la facultat de Dret de la UAB, on les classe es van suspendre, havíem quedat per reunir-nos el comitè del PSUC de la Universitat per a estudiar les conseqüències, però a l’espera dels que ens havia de dir la direcció de Barcelona, Miquel Núñez, vàrem decidir agafar-nos el dia lliure per a celebra-ho.

Havia quedat amb la gent del meu pis d’estudiants a la Rambla. L’Eudald Carbonell i en Pere Vigo els recordo, segur que érem més, però se’m han anat els altres noms. Anàrem al “drugstore-Liceo” que aleshores hi havia en aquest indret i compràrem una ampolla de cava del més barat, no fórem els únics i recorríem amunt i avall del carrer amb el tele-exprés obert per la primera plana i l’ampolla passant de ma en ma, saludant als altres estudiants qui feien més o menys el mateix. La xefla acabà quan una barreja de “guerrilleros de cristo-rey” i falangistes variats, a cops de porra a tort i a dret, ens amargaren la jornada.

Dinarem  probablement en un dels restaurants gallecs de menú a prop del pis i continuarem la gresca a la tarda, cap a les set m’havia d’absentar i anar a un dels pisos en que rotativament  ens reuníem els responsables de la federació universitària, en Miguel ens rebaixà la eufòria i a grans trets ens devia dir que la lluita encara seria llarga, però recordo que se li escapava un mig somriure. Franco, el darrer dictador feixista d’Europa, havia mort! 

Han passat quaranta anys! Moltes coses han canviat, com no, però quantes han canviat per a que res no canvies?

Miquel Núñez, un resistent, un català universal.

Explica Antoni Batista en el seu llibre La carta: historia d’un comissari franquista, ens explica que Miquel Nuñez, un dia abans del seu 88 aniversari, l’11 d’agost de 2008, en una residencia geriàtrica, li va dir a la metgessa que li tractava un emfisema pulmonar irreversible, que es llegeixi el seu testament vital, el dia següent, el seu aniversari es va veure la seva darrera ampolla de xampany Bollinguer Spécial Cuvée. Va morir el dimecres 12 de novembre de 2008 a les 18,10 i va donar el seu cos a la ciència. Geni i figura.

El vaig conèixer el 1975 amb el nom de “Saltor”, un mite per a tots nosaltres, la rseva esistència a les tortures del abominables policies, els germans Creix. Era el responsable del comitè de Barcelona del PSUC, jo formava part de la direcció de la Federació universitària i en aquell moment era estudiant de segon cicle de Filosofia i lletres fet que ho compaginava amb els estudis de dret a la UAB. Li encantava estar amb la gent jove, ens deixava parlar i les “instruccions de la direcció” no les feia mai amb to imperatiu sinó que sorgien del debat mateix. Fou un mestre com a polític i persona.

Va ser diputat en el primer Congrés de la transició com a resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977. També el 1979. Després li cridà la feina solidària, ajudà a crear l’ONG ACSUR- “las Segovias” de la que encara en soc membre. En una de les reunions del Comitè Central del PSUC, em confessava, asseguts a les darreres cadires de la sala, que “gràcies a la feina que feia no s’havia convertit en un buròcrata”.

En un dia com avui, quan han passat set anys de la seva mort, continua present en la gent que el vam conèixer, que millor transcendència que la que guardem en el cap i en el cor de la gent que hem respectat, els mestres del que hem aprés, les persones que hem estimat.

Que diria al Consell nacional d’ICV d’avui, si encara en fos membre,

Vaig ser membre del Consell nacional d’ICV des de la seva creació, he intervingut sovint i sempre quan el tema era d’especial importància. Avui no ho podré fer, doncs ja no milito en aquesta organització, encara se’m fa estrany. Però que hauria dit, pensava al llevar-me, si com altres independentistes d’ICV m’hagués quedat a l’organització?

Primer de tot hauria confessat que per primer cop no els hauria votat, com , tot fa pensar, la majoria de votants del 2012. Què, al meu parer, per a salvar el mobles no calia cremar la casa, passant de 13 a 11 diputats dels que tant sols tres són d’ICV i amb un discurs que no era el nostre. Preguntaria si estem millor o pitjor que el dia de la Convenció quan vam decidir per amplia majoria, no pas amb el meu vot, canviar de carril i abandonar el sobiranisme unitari que havia evolucionat cap a la independència.

També parlaria de futur, de cap a on hauríem d’anar per a preservar una història de la que ens sentim orgullosos, en un present que ens aboca a la fagocitatció o a la marginalitat. I cridaria a l’orgull, a mirar-nos al ulls, de tants i tants militants generosos i referents en el seu lloc de treball i en el seu poble o ciutat.

Els hi diria que és el temps de pensar en l’esquerra de després de la independència, de reviure de les cendres l’esperit del PSUC, la voluntat d’unificar allò que és divers en les esquerres catalanes, per a ser protagonistes de la República Catalana. I els hi comunicaria, sentimental com soc, el profund afecte que els hi tinc.

Però, probablement, al acabar la intervenció, amb alguns aplaudiments, no pas pocs, i en el moment de votar la proposta de la direcció, tot dient que hem de continuar igual fins a les generals, molt em temo, s’aprovaria per amplíssima majoria...i tot, de moment, continuarà igual. Mal que em pesi.

Molts, avui, recordem el PSUC.

Quan més temps passa més enyorem, des de l’esquerra, al PSUC. No tot en la seva història foren flors i violes, òbviament, però tingué la capacitat en els moments més difícils de la Catalunya contemporània, fins ara, de saber estar i donar protagonisme a una part molt important de la societat catalana. Tingué dirigents il·lustres, però sobretot una esforçada i generosa militància.

El “ Guti” recordava el 2002 els seu paper en la clandestinitat i els primers anys de la transició:” va ser una gran escola de democràcia nacional catalana. La llibertat va estar sempre per endavant de qualsevol altre consideració i el catalanisme popular, la seva bandera nacional; una bandera feta també, i en alguns casos sobretot, amb l’esforç dels treballadors nous catalans”.

El 1987 vaig ser un dels pocs que va votar en contra de fer desaparèixer el PSUC. La proposta de Rafael Ribó era que cedís les seves atribucions com a partit que assumiria directament iniciativa. Entenia perfectament la necessitat d’una aliança més amplia, amb l’entrada d’una part de nacionalistes d’esquerra i posteriorment altres formacions, però creia que podiem coexistir en coalició, sense fusió, perquè calia continuar fent del PSUC aquell intel·lectual col·lectiu que necessita tota força transformadora. No fou així, després, fins i tot, vaig pensar que anava errat, però avui enyorem la seva vida política interna amb decisions col·lectives argumentades i ben treballades.

Avui és difícil dir que faria el PSUC, si existís, el seu record es tant plural gairebé com la gent que hi formà part. Donaré la meva versió. El que tinc clar és on no hi seria. No supeditaria la llibertat nacional de Catalunya a res ni a ningú. No s’aïllaria  de les altres forces populars i democràtiques perquè “ cercava la unitat i el consens i entenia el valor de les altres forces fent-lo equiparable al propi”. Seria, indubtablement, “un punt de referència de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya”.

No podem viure de records, però sense els records la nostra vida seria més pobre, més grisa.

El PSUC mai va pactar amb Convergència?

Diuen que en campanya tot si val i l’enfrontament domina per damunt del diàleg. Sembla que és més important una frase que un argument. Ara bé, en alguns casos es vol reflexionar, benvingut sigui, però la reflexió sovint es troba adulterada pels prejudicis o l’interès electoral a curt termini.

Es parla del PSUC, per que avui no existeix i no es pot defensar per si mateix. Aquells que n’hem format part som una diàspora extensa i heterogènia. No és el “copyright” el que dona legitimitat, la dona el respecte i la coherència amb la seva història i avui aquesta història ha esdevingut arma electoral. Te lògica, quan ens juguem tant en unes eleccions, que no són unes autonòmiques més, malgrat el que alguns s’entesten a dir.

En un article recent, en Jaume Bosch, per a defensar l’actitud contra “Junts pel Sí”, de la llista que defensa, “Catalunya si es pot”, deia, amb memòria selectiva, que el PSUC mai va pactar amb convergència i adduïa la confrontació amb aquests l’any 1977 amb la candidatura unitària de l’Entesa dels catalans, o l’enfrontament electoral de 1980 de Josep Benet amb Pujol, amb moció de censura inclosa a la primera legislatura autonòmica. Dic que és memòria selectiva per que oblida el govern d’unitat de la Generalitat Provisional, presidida per Tarradellas o els primers governs municipals, el 1979, ambdós amb el PSUC, PSC  i Convergència.

Que tenen d’especial aquests moments? Ambdós son períodes de trencament, en un cas amb el franquisme centralista, l’altre amb els governs del “movimiento” que havien governat els ajuntaments fins aleshores. Tot període excepcional te moments excepcionals, candidatures o governs d’unitat, després, superada l’excepcionalitat, tornen a confrontar-se els programes i les candidatures. És que avui, en plena ruptura per la independència, no hi som en un moment excepcional?

ICV davant del mirall. Pot deixar de ser un partit nacional?

Recordo pel testimoni directe d’alguns dels seus fundadors les dificultats per construir el PSUC coma partit independent i les moltes discussions que el tema nacional va comportar entre els negociadors. Des de la Federació catalana del PSOE, fins a un partit clarament independentista com el Partit Català Proletari, passant pel PCC agermanat amb el PCE i la Unió Socialista de Catalunya. Ho varen aconseguir i el lideratge de Joan Comorera, antic secretari de la USC, ho consolidà.

Han passat molts anys i les circumstàncies son diferents, però em sento més que incòmode quan els que haurien de ser els hereus d’aquest llegat a  ICV, malbaraten, sigui per timidesa, per ignorància o depassats per les circumstàncies, tot l’esforç i la coherència acumulades per generacions de lluitadores i lluitadors. Dins ICV hi ha un gran potencial, un ampli ventall de gent entregada en la lluita sindical, social i veïnal, però que avui no te, tenim, una direcció que afronti els reptes des d’un pla nacional.

S’implanta una estratègia més per omissió que per acció, on la confluència , especialment amb Podemos, sembla que farà surar el vaixell encallat en el sorral de la indecisió. La lectura positiva del que ha estat Barcelona en Comú, que comparteixo, al generalitzar-la, s’oblida la diversitat de Catalunya i que Barcelona i l’àrea metropolitana, no és el tot. Ens podem posar d’acord en que sense l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entén Catalunya, però aquesta afirmació també serveix a l’inrevés.

Si no entenem això, ICV pot deixar de ser útil a bona part de les terres catalanes i un partit nacional no es pot construir ni mantenir aliè a la gent de bona part del seu territori. Una coalició, una confluència, pot ser local, però un partit ha de ser nacional. No es pot construir la política catalana amb les veus solament d’un radi d’acció que acaba en la darrera estació de metro, o en la darrera línia de rodalies de Barcelona.

Veig cada dia amb més preocupació aquests fets, però també em succeeix quelcom que no m’havia passat mai en els molt anys de la meva militància, cada dia em sento més distanciat, més esgotat i escèptic de poder fer quelcom per a canviar-ho. El meu darrer intent va trobar la indiferència de la majoria de la direcció, la recordo a les primeres files, quan intervenia en la darrera convenció, i una replica airada i vergonyosa del secretari general. Temps al temps, sempre ho havia pensat, però o no en tenim gaire, o jo no vull perdre més el temps!

Perquè soc d’ICV i no he mort, políticament, en l’intent?

No poca gent, sobretot amiga, em pregunten per què continuo a ICV. Saben de la meva aposta clara per la independència de Catalunya i de la meva condició de minoritari en el partit. Gent honesta i amiga com en Raül Romeva ha fet el pas i en aquests moments ja no en forma part de l’organització del partit. No es fàcil d’explicar, però ho intentaré.

Porto des de la seva fundació militant-hi i abans en el PSUC, més de quaranta anys, sempre he pensat que sense organització els projectes col·lectius no poden reeixir. Vaig tenir la sort, molt jove, de conèixer grans persones en aquesta organització, que em marcaren política i humanament aprenent d’ells uns valors que he intentat fer meus: honestedat, coherència, constància, fermesa i diàleg amb tots i tothom. Sense projecte col·lectiu, sense el llegat d’aquestes persones en faria temps que hauria deixat la política.

Però no tot s’explica des del pel passat. Avui conec molta gent a ICV de la que hem sento compromès. Ací, a Girona i arreu de Catalunya, pensem i compartim moltes coses de la mateixa manera i amb d’altres no. Conec gent del Prat o de Cornellà que no son independentistes però que es trencarien la cara per la llibertat de Catalunya. Conec gent a Manresa, a Lleida compromesa en la lluita social i radicalment independentista. M’agrada estar en un partit en que no tothom pensa igual de tot, sempre he pensat que on tothom pensa igual ningú no pensa gaire.

Discrepo de la direcció d’ICV, del seu capteniment al marcar excessiva distància amb les altres forces compromeses en el procés, penso que hauria de ser més generosa en l’acció unitària sobiranista, tant com ho ha estat  en el projecte de “Barcelona en Comú”. Cal arriscar-se més i cercar amb altres forces d’esquerra l’hegemonia, també en aquest projecte. He participat en la creació de la corrent “compromís per la independència”, però no he acceptat cap lloc de responsabilitat. Vull tenir un període de reflexió després de tants anys de militància cívica i política.

Ara bé, res es etern, venen eleccions, municipals, autonòmiques i estatals, que marcaran la política per a molts anys, en aquest marc ICV s’haurà de posicionar de nou, si no hi ha marges per a la sobirania de Catalunya, com crec que succeirà. Al meu parer, clarament a favor d’un estat que haurà de ser independent. Noves forces polítiques sorgiran en aquest procés, resultat de la transformació de les existents, renovades per la i incorporació de les noves generacions. Espero que ICV hi contribueixi, si no es així es trencarà aquest llarg camí que hem fet junts.

Alguns no renunciaran mai al bot salvavides de luxe!

Vaig viure fa uns anys el Big Bang del PSUC, en un context espanyol i internacional difícil per a l’eurocomunisme, el partit nacional més gran després del PCI va patir una implosió. Sense que pogués arribar a donar tot el que les seves potencialitats anunciaven el trencament va subordinar a altres forces el canvi que el país desitjava.

Davant del drama de molts militants que no entenien que passava i es deixaven portar per la confiança o desconfiança amb el dirigent que els parlava amb més o menys fortuna, la majoria es quedà a casa, una minoria es mantingué fidel a sigles i projecte, una altre tornà a unes preteses arrels que el PSUC mai havia tingut i no pocs anaren al sol que més calenta.

Sempre he pensat què podria haver passat sense aquell “big bang” desgraciat, però la melancolia no és una bona consellera per a la vida, ni tant sols per a la política.

El que fou una tragèdia pot esdevenir comèdia si es repeteix d’una altra forma,  en un altre context i amb un altre partit. Ara un partit amb un projecte esgotat per anys i panys de govern, explota i produeix estranys fenòmens. Uns involucionen en un PSOE gairebé inexistent al nostre país, no pocs es queden a casa i els altres perden el cul per arrecerar-se en el nou/vell bipartidisme independentista.

Es cert que tots el partits estan patint forces centrifugues i centrípetes que els han de portar a canviar profundament o desaparèixer, però en aquest context de transició, algú crida –que se salvi qui pugui!- i sempre hi ha qui ha tingut plaça de primera en el titànic i ara no vol renunciar de cap manera al bot salvavides de luxe.

El PSUC fa 78 anys, les idees no viuen sense organització.

El PSUC fa avui, 23 de juliol, 78 anys. El comitè Central del PSUC el 2 de desembre de 1989 va convocar el 20 de gener de 1990 la XI conferència nacional del PSUC. En aquesta es va decidir el traspàs de les competències a IC, és a dir el PSUC va cedir la seva sobirania a tots el efectes a IC. A la vegada el PSUC no es dissolia i se li encomanava la tasca de mantenir-se com a intel·lectual col·lectiu.

Els estatuts del PSUC aprovats en el IX congrés de 1997 recullen tot aquest procés. En aquells moments jo era membre del seu comitè central, hi vaig entrar molt i molt jove, digueu-me romàntic, però molt sovint l’enyoro. No crec que estigui congelat doncs perviu en la nostra història i en el cap de molts i moltes que en algun moment de la seva vida en fou un referent.

Les idees no viuen sense organització, deia Gramsci, i s’ha repetit molts cops sovint sense entendre bé el que volia dir. Parlava de generositat, no d’autoritat, de treball en equip no de culte al líder. L’organització, el Partit, en majúscula, volia dir treball i acció col·lectiva. El príncep modern era el col·lectiu revolucionari.

Nous temps, nou segle, però la mateixa fam de justícia, els mateixos desitjos d’igualtat. Un nou context, un poder capitalista, pot ser, més difús, però no menys autoritari i antidemocràtic. Ho dic sovint i ho penso, les esquerres revolucionàries catalanes al 1936 van necessitar d’una situació d’emergència per unir-se, avui no estem en una altre situació d’emergència social i nacional? Doncs amb  confiança i coratge no siguem menys que els nostres avis!

Tot recordant el naixement del PSUC.

El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.

A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.

En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes.

L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.  El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista . Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra.

Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Va tenir ombres en un ambient fratricida que els fets de maig del 1937 catalitzaren, però bona llavor va deixar per esdevenir en la negra nit del franquisme la seva antítesi, el referent dels que lluitaren per la democràcia i la llibertat a Catalunya.

Guti, 6 d’octubre del 2006, aniversari d'una mort en un moment on es fa més dura la seva absència

Avui, un sis d'octubre, fa sis anys, va morir Antoni Gutierrez Diaz, "el Guti", el vaig conèixer l'any 1974, pocs anys després entrava al Comite central del PSUC, i fins a la seva mort puc dir que ens va unir una forta i entranyable amistat. En els dies claus que vivim penso en ell moltes vegades, què diria en els reunions d'ICV, no ho sé, però si com acabaria la seva intervenció, amb un  "salut i bon treball".

Recordo a les legislatives de 1979, un cartell que demanava el vot per al PSUC, on tot el fons era el quadre que Tàpies va pintar en homenatge al PSUC (davall cada lletra de la sigla cau un traç gruixut en roig sobre fons d'or) i a l'angle inferior en dret la foto d'un home d'uns cinquanta anys, cabells de color castany fosc, celles ben separades i arquejades i nas ben perfilat que denota fermesa i convicció; duu barbeta i bigotis a l'estil Lenin i mira l'espectador amb un esguard franc i directe. Ah, i vesteix una americana, però el coll de la camisa és obert. Aquest home no sol portar mai corbata. És Antoni Gutiérrez Díaz.

Una de les aportacions del Partit Socialista Unificat de Catalunya a la política del país, més important i lloada, va ser la capacitat d'integració de la classe obrera en la lluita per la llibertat nacional de Catalunya i, especialment, la capacitat d'agermanar obrers autòctons i immigrats en la mateixa lluita per la democràcia i el socialisme. «Formant un sol front, integrant una classe mateixa, els obrers de Catalunya, autòctons i immigrats, han de refermar llur amistat i, tots plegats, han de comprendre la justesa del sentiment nacional del poble català i fer-li costat contra les restes de l'opressió franquista i qualsevol altra mena d'opressió. La comprensió humana i política ha de resoldre i superar qualsevol dificultat que pugui derivar-se de les diferències d'origen i de llengua», llegim al «Projecte de programa del PSUC,1976».

El catalanisme popular, concepció sorgida en temps que Gutiérrez Díaz era Secretari General, va suposar una autèntica «idea força», assumida per un partit que fou el motor polític de Catalunya en el combat per la democràcia i les llibertats. No s'entendrà prou aquesta elaboració teòrica (orientació per a l'acció política) sense el fort debat intel·lectual sorgit entorn del llibre de Jordi Solé-Tura «Catalanisme i revolució burgesa», en què afirmava el caràcter burgès del catalanisme. Contràriament a aquesta tesi, els estudis de Termes, Fontana i altres historiadors, juntament amb el treball intel·lectual d'ideòlegs com M. Vàzquez Montalban, Rafael Ribó, Andreu Claret, Eulàlia Vintró, Muriel Casals, Quim Sempere, Ignasi Riera, etc., van destacar un caire molt diferent i molt potent del nacionalisme català: el vinculat a les classes populars.

Sortir al pas al nou lerrouxisme, que pretenia dividir i enfrontar les classes populars per mor d'orígens o d'idioma, va ser un gran mèrit del PSUC. Avui, amb els perills de fractura social que presenten els nous allaus migratoris, caldrà que tots els que se'n declaren hereus (no solament els d'Iniciativa!) estiguin a l'altura de les circumstàncies.

La figura del Guti és inseparable d'aquell mític PSUC. La seva voluntat unitària (Assemblea de Catalunya, candidatures d'esquerres plurals...), la consciència clara dels problemes socials davant els quals calia actuar i, en general, l'adequació de les propostes en moments especialment determinants fan recomanable que avui, «girant l'ullada cap enrere», intentem comprendre millor les causes del nostre present i els reptes que hauríem d'afrontar per tenir futur. Aquest camí de futur, aquest camí cap a l'autodeterminació, on ens disputem l'hegemonia amb la dreta, amb CiU, el fil roig, l'hauríem de voler emprendre sense prejudicis i amb la voluntat unitària que reclama el moment actual.