L’ou de la serp ha eclosionat!

Un dia com avui fa deu anys, el 2 de novembre de 2005, era admès a tràmit al Congrés de Diputats l’estatut d’autonomia de Catalunya, el mateix dia el PP presentava un recurs d’inconstitucionalitat. No crec que Rajoy faci una roda de premsa, avui, demanant perdó. Tampoc des del front “constitucionalista”. L’estiu del mateix any s’havia publicat el “manifiesto de los 15” en el que gent com Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada i altres, prefiguraven el que en el futur s’anomenaria “Ciudadanos”.

El juliol del 2006 neix ciutadans, com a rebuig de l’estatut i com a reacció al catalanisme polític. Aquest pensament que ara Rivera reclama com aliat...serà hipòcrita!!! És escollit president i demana una excedència de la Caixa, on ha entrat a dit. El setembre del 2006 en la seva primera campanya apareixerà despullat en un cartell. Si una imatge val més que mil paraules, en aquesta es resumeix el programa de la formació. Ja vindrà l'IBEX 35 a vestir-lo

Una frase esdevindrà el seu mantra: “Cataluña se ha vuelto inhóspita para los que no son nacionalistas”. L’independentisme encara es molt minoritari. S’aposta per l’autonomisme i per l’estatut ja mig retallat pel congrés i a l’espera del Tribunal Constitucional. El resultat electoral serà escàs, un 3%, i uns pocs diputats, però haurà posat el peu al dentell de la porta.

Ara quan l’ou de la serp ha eclosionat i ha esdevingut la segona força política de Catalunya, la breu història d’aquest grup ens explica que amb pocs escrúpols i bons padrins es pot arribar lluny. A Catalunya, però, sempre ha estat derrotat, però molt em temo que el 20D trobarà a Espanya, una terra fèrtil per a desenvolupar-se. D’ací que el repte es fer-nos forts també nosaltres, els catalanistes, per a combatre’ls en tots el fronts, ací i a Madrid.

Transfuguisme, oportunisme? L’amor per la ciutat ho tapa tot?

Poc abans de cada procés electoral es dona una de les fases prèvies necessària i imprescindible: l’elaboració de les llistes de candidats i candidates. Sempre he pensat en que han de representar coherència amb la trajectòria de la candidatura i qui la dona son els homes i les dones que la composen, la seva biografia, el seu compromís.

Quan es donen processos de confluència s’assumeix el bagatge dels que en formen part amb l’afegit, sovint clau, d’aquells que es sumen a un projecte compartit i que pel fet de ser-ho donen el pas endavant. La confluència entre forces properes te sentit, malgrat la presència de discrepàncies lògiques i assumibles si hi ha confiança mútua.

Però també ens trobem amb llistes partidistes amb voluntat hegemònica, sovint les governants, que s’omplen per aquestes dates amb retalls, i oferint llocs “per a sortir” a gent que ha anat fins aquell moment, coherent i generosament, amb altres llistes, donant per suposat que no sortiria regidor o regidora, o que li tocaria deixar de ser-ho, al acabar el mandat.

Recordo com el “nadalisme”, a nivell local, en fou un expert en aquest sistema, desmantellant partits i associacions rivals, ho vaig viure i patir durant molts anys. Ara a menys escala i amb menys temps es torna a practicar pels que ara governen a la plaça del Vi. Vella política? Sembla que gaudeix de bona salut!

Alguns no renunciaran mai al bot salvavides de luxe!

Vaig viure fa uns anys el Big Bang del PSUC, en un context espanyol i internacional difícil per a l’eurocomunisme, el partit nacional més gran després del PCI va patir una implosió. Sense que pogués arribar a donar tot el que les seves potencialitats anunciaven el trencament va subordinar a altres forces el canvi que el país desitjava.

Davant del drama de molts militants que no entenien que passava i es deixaven portar per la confiança o desconfiança amb el dirigent que els parlava amb més o menys fortuna, la majoria es quedà a casa, una minoria es mantingué fidel a sigles i projecte, una altre tornà a unes preteses arrels que el PSUC mai havia tingut i no pocs anaren al sol que més calenta.

Sempre he pensat què podria haver passat sense aquell “big bang” desgraciat, però la melancolia no és una bona consellera per a la vida, ni tant sols per a la política.

El que fou una tragèdia pot esdevenir comèdia si es repeteix d’una altra forma,  en un altre context i amb un altre partit. Ara un partit amb un projecte esgotat per anys i panys de govern, explota i produeix estranys fenòmens. Uns involucionen en un PSOE gairebé inexistent al nostre país, no pocs es queden a casa i els altres perden el cul per arrecerar-se en el nou/vell bipartidisme independentista.

Es cert que tots el partits estan patint forces centrifugues i centrípetes que els han de portar a canviar profundament o desaparèixer, però en aquest context de transició, algú crida –que se salvi qui pugui!- i sempre hi ha qui ha tingut plaça de primera en el titànic i ara no vol renunciar de cap manera al bot salvavides de luxe.

Oportunistes i sectaris!

En el transcurs dels anys fent política m’he trobat a l’esquerra gent de molta mena, de molts he aprés a fer camí i d’altres a no fer-lo. Sempre he pensat que cal, per a representar a altri, una barreja d’altruisme i ambició i que el més difícil es guardar les justes proporcions. Especialment l’ambició és un virus que pot matar tot el que toca. Quan lluites contra el poder, aquest si val de tot per marginar-te i ridiculitzar-te i en darrer terme, si pot, comprar-te.

En llocs de responsabilitat política, en aquests anys, han passat gent de molta mena, en ajuntaments i parlaments, malgrat tot no pas pocs han mantingut coherència i honradesa. S’han equivocat més d’una vegada i més de dos, però no s’han corromput. I ara, que la reacció popular s’ha desfermat, no seria de rebut oblidar els que ens altres èpoques on l’opinió pública i publicada feia els ulls grossos, no van  menystenir aquets valors i els mantingueren.

Ara estem en tems de canvi, de lluita en el que la incertesa i la indignació, estirant cadascú pel seu cantó ens omplen de contradiccions i en aquest parèntesi sorgeixen els que ho saben tot, els que donen carnets de bons i dolents, els que exclouen a altri per que no compleixen els requisits que ell es creu amb dret d’imposar. Passem de l’oportunisme al sectarisme amb una gran facilitat.

Els que es creuen amb el monopoli de la veritat solament accepten súbdits, et diuen “respectem als militants, però no a la formació en la qual militen”, es a dir respecten la persona i no les seves decisions de militar on vulguin? s’erigeixen en petits tribunals d’inquisició on marquen el camí únic a seguir.

El camí dels canvis sempre es llarg, s’acostumen a reproduir, a voltes, les mateixes actituds que critiquem, estic d’acord a que ningú pot ser obligat a fer el camí amb un altre, però tampoc ningú es propietari del camí. Si aprenem dels errors l’acabarem, sinó sempre, un cop i un altre, el començarem sense arribar en lloc.

Quan l’electoralisme guanya al sectarisme.

La dimissió forçada del ministre Gallardón ha estat una sorpresa agradable per a tots aquells que creiem que els valors morals de cadascú en un sistema democràtic no és poden imposar a tothom. EL pensament únic té antigues arrels i quan la religió es barreja amb la política genera monstres.

Una dimissió, però, que no ha estat fruit d’una reflexió moral amb la seva traducció política, ha estat pel que sembla clara i senzillament resultat de les projeccions demoscòpiques que auguraven un profund malestar d’una gran majoria de la població, incloent les bases populars, a aplicar el projecte de reforma de la llei de l'avortament de l’esmenta’t ministre.

Oportunisme pur i dur, pràctica habitual d’un govern fonamentalista en els temes econòmics i amb el cas català, però disposat a fer malabars en tot allò que no és la butxaca i salvar Espanya. La supervivència, el manteniment del poder i en el poder és el que preval.

Aquesta amalgama d’extrema dreta i dreta extrema que conforma el partit popular, s’hi han afegit, com en el franquisme crepuscular, el tecnòcrates, és dir els marmessors de les grans famílies que controlen l’economia espanyola. Tant els hi dona que el gat sigui blanc o negre, PP o PSOE, però ha de caçar els ratolins que decideixen els poderosos. El soroll de les ideologies sectàries de les bases carques no poden posar en perill les coses de menjar, el poder en mans dels de sempre.

Les marxes de la dignitat. La mobilització social i l’hegemonia política.

Les marxes de la dignitat que han confluït a Madrid aquest cap de setmana han estat un rotund èxit, centenars de milers de persones han aixecat la seva veu contra un sistema econòmic i polític que els redueix a la marginalitat per que ha segrestat el sistema democràtic, la representació electoral.

Fa 150 anys a Londres es discutia sobre la revolució, com havia de ser, a qui havia d’abastar. Dos grans tendències es consolidaren. La primera, creia que malgrat el sistema electoral de l’època era censatari, solament votaven els propietaris, la participació dels obrers en la política, en un partit propi, havia d’arrancar el vot universal i convertir la majoria social en política per a transformar la societat. L’altre, rebutjava la participació política i qualsevol mena d’estat i veia amb desconfiança a aquells que defensaven l’altre via.

Amb noms diferents, amb situacions diferents, encara avui aquest abisme entre uns i altres ens separa. No som capaços de convertir aquestes lluites socials en lluita política per a fer fora del poder polític als que l’han usat, l’usen i l’usaran en interès de la seva casta. Imagineu-vos a tota la gent d’ahir al carrer i a tots aquells que per diferents raons no varen anar-hi i comparteixen les mateixes reivindicacions, esdevenint agents electorals actius d'una gran aliança per a canviar-ho tot. Seriem imparables!

Les misèries d’uns i altres, el partidisme i el nihilisme, sovint indirectament es reforcen i ens impedeixen el gran canvi, per això més enllà de la histèria dels portaveus de la dreta extrema usant i abusant ahir dels mitjans de comunicació, van dormir tranquils. Cal trencar la cadena inservible d’abstenir-se o votar el PSOE com a mal menor, cal que el carrer arribi al parlament i la majoria social sigui també política. Cal confluència, generositat, deixar sectarismes i oportunismes, cal una nova i gran aliança i nous lideratges!