L’odi paralitza, la lluita allibera!

No crec en l’odi, ni tant sols canviant aquest de bàndol. No ha estat mai alliberador, ans al contrari, obnubila la nostra capacitat d’anàlisi i destrueix els matisos inherents en tota construcció humana. El sectarisme i la superioritat moral, sovint, són el refugi dels miserables, dels ressentits, d'aquells que creuen que no se’ls valora com es mereixen. Una esquerra alliberadora, s’ha de desempallegar d’aquestes rèmores si vol hegemonitzar un procés clar de transformació. Avui a Catalunya estem vivint profunds canvis que provoquen transformacions i mutacions en el sistema de partits, desitjo de tot cor que s’aprengui dels errors i foragitem rancúnies paralitzants.

Els totalitarismes han estat una greu malaltia en la història del segle XX i continuen sent un enorme perill el segle XXI. Soc d’una generació que va viure les acaballes del franquisme, però que no hem superat les seves conseqüències. Fins i tot els que l’hem rebutjat i/o hem tingut un entorn contrari, hem patit l’empobriment intel·lectual que va generar. No és estrany, doncs, que les noves generacions, demanin-exigeixin, un marc nou on refer les formes de la política. I que els no tant joves s’hi hagin afegit.

A Catalunya ho estem vivint amb especial intensitat. Es cert que encara hi ha qui enyora la lluita contra CiU, com abans es deia que contra Franco vivíem millor. Però la realitat va per un altre cantó. La refundació/mutació de convergència en PDC, aquest cap de setmana, va en aquesta direcció de canvi irreversible, malgrat que en la xarxa es repeteixi fins al cansament, per part de determinats ex-combatents, les rebregades cites lampedusianes habituals. ERC ho ha patit i ho ha digerit, es troba preparada pel canvi. Els Comuns, confluents o unificats en el futur,  ho tenen pendent i caldrà estar amatents a la seva evolució.

Si l’odi paralitza, la lluita allibera. Tenim per davant una revolució que solament se’ns dona excepcionalment en la història dels pobles. Hem avançat molt els darrers sis anys i alhora que transformem, el moviment ens transforma. Espero que al independitzar-nos com a nació, foragitem també els mals usos del passat.

Perquè som com som i vivim on vivim, volem ser!

No hi ha instrument democràtic més gran en un mon globalitzat que tenir estat, un estat propi. Quan se'l donava per mort i es parlava d’entitats més amplies que el substituïssin, l’entrisme dels poders econòmics globalitzats en el seu cor, com es el cas de la Unió Europea, els han desvirtuat i la democràcia ha retrocedit a les velles trinxeres construïdes a cavall dels segles XIX i XX. Avui les nacions protegides per un estat, conseqüència de la sobirania popular -amb totes les contradiccions, d'acord- es troben en millors condicions per afrontar els reptes del segle XXI.

És impossible l’existència d’estats plurinacionals que conformin unitat d’acció internacional i respecte per la diversitat interna? No ho crec, hi ha exemples que ho corroboren, però estan històricament determinats i son fruits d’un ampli consens intern. Espanya podria ser d’aquesta mena ? S’ha intentant en els dos darrers segles i sempre ha acabat amb fracàs. La conformació de l’estat espanyol a partir de la vella corona de Castella, molt centralitzada, ho ha fet un cop i un altre impossible.

Hem de renunciar a la batalla amb les grans corporacions en el marc de les entitats supraestatals? De cap manera, però tenint present que caldrà cercar aliances no pas per a gestionar el model existent sinó per a transformar-lo. I això pot tenir diferents velocitats en el sud i en el nord d’Europa. I no ens enganyem, Catalunya es sud i mediterrània, per a lo bo i lo dolent. I perdoneu, penso que hi ha molt més de bo en el nostre àmbit, si sabem jugar bé les nostres cartes.

Construir un estat a Catalunya, una república, és el pas previ per a ressituar en la península ibèrica i en la Europa comunitària la sobirania dels pobles i construir des de baix un nou model de relacions internacionals en el nostre àmbit geopolític. Difícil, evidentment, però quina altre alternativa tenim que no sigui abaixar el cap i conformar-nos  en que l’injust present serà indefugiblement el nostre futur? 

Records de la meva militància en la Comissió obrera Nacional de Catalunya (CC.OO.) Quaranta anys en el seu 50 aniversari.

Recordo que el primer contacte que vaig tenir amb CCOO en ple franquisme fou a Sant Cugat del Vallès on estudiava primer de Filosofia i Lletres, en concret uns companys d’”Unidad Hermetica” que ens demanaren col.laboració als estudiants organitzats en els comitès de curs. Al tornar a Girona a estudiar segon al col.legi universitari, em reunia amb Xavier Coromines i altres  sindicalistes clandestins, quan va caure la CCOO de la Torras el 1974 vaig treballar uns mesos a l’empresa amb l’objectiu, a més de l’econòmic, de reconstruir els sindicat, fet que s’aconseguí amb en Ferran Lorente, després bomber, i altres.

CC.OO era “el sindicat”, com el PSUC era “el partit”, plurals i composats per la gent més valenta i honesta que he conegut mai. Sempre “ amic, companys, pendent del perill”. Amb la transició guardo el primer carnet legal de CCOO, que em va donar Francesc Pascual, al carrer del Carme, on era la primera seu. 

I aquesta setmana que encetem celebrarem a Girona el 50 aniversari de la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Quan encara molts no havien pres consciència de que Catalunya era una nació, CC.OO. ho tenia clar i català.

Aquest proper dijous els companys i companyes de la Federació d’ensenyament m’han demanat que prengui la paraula en el seu nom, en l’acte de commemoració dels 50 anys a Girona, recordaré a molts companys i companyes, a Jordi Vilamitjana, amic i company, als que contra corrent creiem que els mestres i professors, no érem classe mitja, sinó treballadores i treballadors i que com a tals, amb plena autonomia, havíem d’estar en un sindicat de classe. La llarga vaga del 1988, va fer créixer exponencialment la militància i guanyarem les eleccions sindicals al sector a Catalunya i també  a Girona, fou la nostra llicenciatura sindical.

Cal saber d’on venim, on son les nostres arrels, per avançar i ésser capaç de transformar-se en la mesura que es transforma el mon on vius. CCOO, el sindicalisme de classe, el sindicat en el que jo he militat sempre, ha d’assumir nous reptes, deixar velles estructures però no abandonar mai el cor, el perquè de la seva existència, la lluita contra l’explotació de l’home per l’home, la defensa del treball i la creació d’una societat justa i social. Feliços 50 anys, lluita i memòria, dignitat i sacrifici, present i futur!