Un combat, un anhel, vèncer el càncer!

La fragilitat del cos humà, les dificultats generades per l’infortuni, la cruel metzina de l’atzar... et desencadenen patiment i angoixa, quan una persona estimada els pateix. Cerques raons, causes, revises els esdeveniments del passat per cercar una explicació. I o no n’hi ha o, de fet, ho son totes unides en una contradicció dialèctica.  De fet som el que som per les persones que ens estimen, tot i que actuem, sovint, com a reacció del que ens fan els que ens detesten.

Una persona estimada està patint una greu malaltia i compateixo el patiment dels que te més a prop, dels que l’estimen sense reserves. És una persona que ha donat molt més que ha rebut de l’entorn més ampli que ha volgut ajudar a transformar. I ha rebut cops, maledicències i menyspreu, dels gelosos pel que feia i eren incapaços de fer, i l’atac dels que, conscients de que el que estava fent perjudicava els seus interessos, n’han estat implacables.

He vist aquest patiment amb un altre company, que amb ella hem fet el camí junts. La política que es pot fer amb generositat, pot tenir conseqüències terribles si trepitges els ulls de poll del poder establert. El desgast no arriba per les dificultats del que fas, sinó per la desesperació del que no et deixen fer. Tot i així, la sal de la terra son les persones que no s’ajupen i amb el cap alt assumeixen aquest desgast.

Ara que la Nuri Terés està passant un moment molt difícil, un combat dur i implacable contra el càncer, recordo el camí junts que vam fer amb l’Enric Pardo. Orgull  de ser el seu amic, d’estimar la seva família, de compartir tants moments i de formar part de tot allò que l’ajuda a viure. Aquest combat també el podem guanyar!

19 d’octubre: Dia contra el càncer de mama.

Sovint el posar el nom d’una causa o esdeveniment a un dia determinat no em causa una especial emoció, em fa por que de tantes diades es banalitzin un munt de causes justes. Però quan he copsat que avui dia 19 d’octubre es el dia contra el càncer de mama, els dubtes s’esvaeixen, pensant en tantes i tantes dones que amb heroisme i tenacitat combaten un malaltia malauradament massa estesa.

Al meu entorn persones estimades han mort de càncer, la seva absència referma encara més l’estimació que els hi teníem, que els hi tenim, en el record quotidià. El seu patiment, el compartir-lo, ens ha fet més sensibles i més savis.

He tingut a les meves mans un llibre publicat a finals del 2014 que recull els darrers escrits de la Maria Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua, és el títol d’aquest barreja de dietari i reflexions que colpida per un càncer de mama, malgrat la seva valenta lluita no es recuperarà. És d’una tristor, valenta i esperançada, d’una sensibilitat que et colpeix des del primer moment.

Davant de la por, sentir la companyia dels que t’estimen, la confiança dels professionals que et cuiden, de la ciència que avança en noves i millors teràpies, generem un principi de confiança que facilita la tenacitat necessària per a superar la malaltia.

Benvinguda, doncs, la jornada d’avui. Visquem-la amb esperança, amb el record dels que han lluitat, el testimoni del que l’han superat i la solidaritat amb qui avui i ara la està combatent.

1M:Els màrtirs de Xicago, el martiri quotidià!

La forma sobtada com va acabar la transició com conseqüència del 23F de 1981 ens ha deixat terribles febleses que en els darrers temps afloren d’una manera més que preocupant: una democràcia de baixa qualitat, una societat del benestar molt feble, un model econòmic en mans de determinades elits extractives, una dubtosa independència del les institucions bàsiques de l’estat i una confusió entre l’esfera civil i la religiosa, especialment pel que fa a l’Església catòlica.

Als principals partits sempre els ha interessat tenir l’església al seu costat i un sector de la jerarquia a trobat en aquets interès  un instrument per a restringir les llibertats personals i millorar el seu finançament. La persistència del model franquista del concordat n’és l’exemple més clar, però no l’únic.

Tant mateix l’obsessió per reduir els drets dels treballadors és una altre constant, amb l’ajuda els darrers anys de les institucions internacionals més properes, en mans del neoliberalisme més arrauxat. Els Pactes de la Moncloa a la transició, dels que va sortir una fiscalitat progressiva i l’Estatut dels Treballadors, han estat aquests darrers trenta anys buidats de contingut, o per a dir-ho més clar despullats l’un i l’altre de les garanties per a la majoria i retornant l’arbitrarietat a qui l’havia perdut a contracor, els poderosos.

Un cop més l'1 de Maig ha de ser de denuncia i alternativa, contra el frau i la corrupció que minoritza els ingressos necessaris per a l’estat del benestar i contra la precarització laboral que despulla de drets a la gran majoria dels ciutadans, els que treballen per compta aliena i els autònoms. Prou de passos enrere!

131 dies de vaga...i un final feliç!

No és el primer cop que parlo dels treballadors d’AJ Ruz i dels sindicalistes que dia i nit els hi han donat suport. Ha estat una lluita llarga, molt llarga, que ha reeixit per una barreja de coratge i fermesa, de lluita des de baix i d’organització sindical, un exemple, un bon exemple de que es pot canviar fins i tot en les circumstàncies més adverses. Companys, salut i felicitat!

Es poden treure també lliçons sobre la renovació necessària del model sindical, en el que son necessaris el canvis. Però els vímecs per a fer el nou cistell es tenen en el propi sindicalisme de classe actual.

AJ Ruz demostra que res es pot fer sense el compromís de base dels treballadors, des de l’assemblea, però que es tant necessari com l’anterior els instruments sindicals que aporten els avui mal anomenats alliberats i que son el “sindicalistes”, generosos amb el seu temps i honrats amb la seva actuació. Sense aquestes dos columnes caiem en l’agitació o en la burocràcia, poca cosa més.

Les lluites cal saber-les començar bé i també saber-les acabar, el principi i la fi del sindicalisme és la negociació i el mitja és la unitat i la mobilització, fins i mitjans s’han de saber situar bé, AJ Ruz ha estat de nou un exemple. Dia a dia, lluita a lluita, aquest és el camí. Abans, ara i sempre!

Records de la meva militància en la Comissió obrera Nacional de Catalunya (CC.OO.) Quaranta anys en el seu 50 aniversari.

Recordo que el primer contacte que vaig tenir amb CCOO en ple franquisme fou a Sant Cugat del Vallès on estudiava primer de Filosofia i Lletres, en concret uns companys d’”Unidad Hermetica” que ens demanaren col.laboració als estudiants organitzats en els comitès de curs. Al tornar a Girona a estudiar segon al col.legi universitari, em reunia amb Xavier Coromines i altres  sindicalistes clandestins, quan va caure la CCOO de la Torras el 1974 vaig treballar uns mesos a l’empresa amb l’objectiu, a més de l’econòmic, de reconstruir els sindicat, fet que s’aconseguí amb en Ferran Lorente, després bomber, i altres.

CC.OO era “el sindicat”, com el PSUC era “el partit”, plurals i composats per la gent més valenta i honesta que he conegut mai. Sempre “ amic, companys, pendent del perill”. Amb la transició guardo el primer carnet legal de CCOO, que em va donar Francesc Pascual, al carrer del Carme, on era la primera seu. 

I aquesta setmana que encetem celebrarem a Girona el 50 aniversari de la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Quan encara molts no havien pres consciència de que Catalunya era una nació, CC.OO. ho tenia clar i català.

Aquest proper dijous els companys i companyes de la Federació d’ensenyament m’han demanat que prengui la paraula en el seu nom, en l’acte de commemoració dels 50 anys a Girona, recordaré a molts companys i companyes, a Jordi Vilamitjana, amic i company, als que contra corrent creiem que els mestres i professors, no érem classe mitja, sinó treballadores i treballadors i que com a tals, amb plena autonomia, havíem d’estar en un sindicat de classe. La llarga vaga del 1988, va fer créixer exponencialment la militància i guanyarem les eleccions sindicals al sector a Catalunya i també  a Girona, fou la nostra llicenciatura sindical.

Cal saber d’on venim, on son les nostres arrels, per avançar i ésser capaç de transformar-se en la mesura que es transforma el mon on vius. CCOO, el sindicalisme de classe, el sindicat en el que jo he militat sempre, ha d’assumir nous reptes, deixar velles estructures però no abandonar mai el cor, el perquè de la seva existència, la lluita contra l’explotació de l’home per l’home, la defensa del treball i la creació d’una societat justa i social. Feliços 50 anys, lluita i memòria, dignitat i sacrifici, present i futur!

Respondrem al Tribunal Constitucional amb unitat i fermesa!

La suspensió exprés del Tribunal Constitucional va en la línia del que ahir comentava del Consejo de Estado, la manipulació per part de l’executiu del poders democràtics que en lloc de ser independents obeeixen al govern. La trama d’interessos i la comunió amb aquests dels dos grans partits dels que ara anomenem la “casta” trenquen el paper d’àrbitre i converteixen en botxí al Tribunal, tancant el cercle que el mateix tribunal va obrir amb la seva sentència sobre l’estatut del 2006.

Caldrà molta fermesa i unitat per a fer-hi front, defugint tant la fugida endavant sense unitat com del pragmatisme desmobilitzador. Al meu parer cal mantenir tots els dispositius per a fer la consulta el 9 N i solament si la seva vigília no es donen condicions suficients per a  fer-la possible amb les màximes garanties, partits pro-consulta i moviments socials poden decidir una alternativa que ha d’assegurar el vot popular massiu.

Ahir em reunia amb el consell nacional d’ICV on ens refermàvem amb la lluita unitària pel dret a decidir i per a votar el 9N, davant d’algunes veus que deien que no calia decidir sobre la segona part de la pregunta el acord fou clar, per a nosaltres el 9N és una convocatòria legítima i ens refermem sobre el doble vot que demanem als ciutadans. La proposta és si a la primera i el que s’ha anomenat llibertat de vot però que com va dir Ricard Gomà, significa pluralitat de vot a partir d’un primer si comú. No és el que volia però permet que ningú es perdi pel camí, no tant amb ulls de partit com en la perspectiva del mateix procés sobiranista. Si ho aprova la militància en la consulta, els que estem pel doble si estarem legitimats per a fer aquesta campanya.

Ens queden dies i mesos especialment difícils però de gran transcendència, fermesa en els nostres objectius i saviesa en saber administrar el temps i les decisions, En continuarem parlant, continuarem lluitant.

La gent de la Torras surt al carrer, el seu camí és el nostre!

Els treballadors de Torras a Sarrià es mobilitzen, el seu es un crit que no podem més que compartir, el dret a treballar. A un treball digne quan l’empresa és viable, però qui ara en gaudeix de la propietat en te d'altres d’interessos i prefereix tancar i especular amb els terrenys.

No fa pas gaires anys es parlava de la fi de la lluita de classes, el sistema de l’estat del benestar, el creixement econòmic que el sustentava, permetia al capital tenir grans beneficis i compartir un xic d’aquests, via impostos, amb la majoria treballadora. Tot un seguit de lleis, a redós de la competència entre blocs fins al 1991, blindaven els drets laborals. Tot això amb la crisi del 2008 a saltat pels aires!.

Res, cap mercaderia, te valor sense que hi hagi treball humà, l’enginy i la gestió eficaç es sustenten en el valor treball. I aquest valor i la distribució del benefici marquen la justícia o injustícia social. De nou la injustícia i la cobdícia més desenfrenada s’ha colat en la nostra societat per la porta falsa de la por i solament podem tancar-la amb la consciència i la mobilització social.

Proposarem al Ple del dilluns a Girona fer una comissió del dos ajuntaments i els representants dels treballadors per assegurar el major suport social a les justes reivindicacions de que la Torras no es pot tancar, per present i per futur. Soc  conscient que hi ha més empreses que es troben en dificultats, per això crec que la lluita de la Torras pot ser un símbol, per donar un tomb a la lògica perversa del capital especulatiu. Si guanya la Torras guanyem tots!

8 de marc. Dia de la dona treballadora, dia internacional de les dones.

En una època en que s’està aprofitant la crisi per retallar drets socials i reduir serveis públics, les dones ho estan patint d’una forma significativa. Continuen, les que treballen, patint una discriminació salarial que va del 18 al 25% en un mateix treball, poques excepcions i ha a aquesta regla de bronze dels salaris que fa de la desigualtat un problema endèmic, se li afegeixen massa sovint acosament sexual i vexacions.

Tampoc acabem de superar la distribució equitativa de les feines de la llar, fins i tot entre els nostres joves, encara la doble jornada laboral de les dones, a fora, la feina remunerada, i a casa, marca excessivament la quotidianitat de la majoria de les  nostres llars. No fem prou a les escoles, ni donem exemple a l’àmbit domèstic per a trencar la reproducció de rols arrelats en tradicions caduques i masclistes.

I quan pensem que hem avançat en determinats temes, de nou es produeix el retrocés, com és el cas de l’anomenada llei del avortament que si prospera deixa fora de la voluntat de les dones la decisió sobre el propi cos. Els sectarismes, els apriorismes ideològics d’arrel masclista, continuen fent estralls en la vida pública i privada. La lacra de la violència masclista, malgrat tots els recursos materials i legals que hi hem posat aquests anys per a impedir-ho no han pogut eradicar aquesta lacra.

Per aquestes raons hem de continuar lluitant i reclamant els drets de les dones per la plena igualtat per una vida digna i en llibertat, i en això els homes no podem ser espectadors, hem de ser part activa, al costat de les nostres companyes, per que no hi ha llibertat sense justícia i no hi ha igualtat si tots i totes no en som subjectes actius, d’una  lluita quotidiana, permanent, sorda i constant, per una societat on ser dona no sia font de desigualtats.

El Bloc de Salt. Les idees no és desallotgen!

Ahir la hipocresia i la mala fe s’aliaren en contra d’una de les causes que més ha transcendit en un període de crisi, por i conformisme. La causa de donar casa a qui no la te, i dignitat a qui li han robat els drets. La mala política, la del poder servil amb els poderosos. La justícia que deixa de ser-ho al fer de l’aplicació de la llei còmplice imprescindible de la injustícia. La cobdícia d’un banc que es públic al seu desgrat, la Sareb, i vol traspassar els seus actius als especuladors, expulsant als ciutadans. Creuen que desallotjant a qui no te casa han guanyat, no saben lo equivocats que estan!

Aprofitant una hora que els nens i nenes eren a escola, no fos que les imatges embrutessin l’operació “pulcra i sense incidències”, un centenar de policies desallotjaven els residents, menys dels que hi viuen, canviant ràpidament els panys i deixant poquíssim temps per a recollir les seves propietats. Que curosos amb la gran propietat especulativa i quina poca cura amb l’humil propietat dels que poc tenen.

Més hipocresia i molta mala fe, la retenció de la Marta Afuera per un afer de denuncia falsaria d’una antic resident del bloc que solament volia aprofitar-se, i sense escrúpols robar als que no tenen. Sempre et trobes poca vergonyes, arreu, que sense principis viuen en la misèria de la misèria. La picaresca, la mentida, l’oportunisme es combaten com ha fet el Bloc amb la dignitat, la solidaritat, i l’acció comú contra qui vulnera les normes bàsiques de convivència. Vet ací que el mateix dia de desallotjament es cercava una noticia com aquest, Marta detinguda! No existeixen les casualitats!

No estant sols, es cert que hem de millorar la coordinació de totes les lluites, aconseguir la flexibilitat front a diversitat de causes i l’element unificador comú de la lluita contar la explotació i per una nació i un mon millor, però cada una d’elles es un front de combat que necessita la solidaritat de tots.

La PAH de Girona, els moviment socials i els que fan de la política un servei, tots junts, no som pas pocs, unim el que tenim en comú, discutim fraternalment tot allò que calgui i avancem decididament a un canvi de model. No hi ha canvi nacional sense canvi social que pagui la pena!

Tere Borin, sis anys d’una absència plena de vida

Font: Txell Trias

Quan em pregunten per què fa tant de temps que continuo militant, i quin ha estat el meu secret per a continuar, quan no poques vegades m’han ofert canviar de jaqueta i anar a partits que en paraules dels proposants “tindrien més en compte la meva vàlua”, potser no saben, i per això no ho entenen, que la meva opció de fer política és fruit d’un compromís amb altres persones, a les que interrogo mentalment, doncs moltes ara no hi són, sobre un camí compartit.

De ben jovenet he tingut la sort de conèixer grans persones en el món de la política, sí! Malgrat molts no s’ho creguin és el lloc on he conegut una part important de les millors persones al llarg de la meva vida. Algunes en la direcció política, Gregori, Guti, Cipriano,… i molts d’altres. Però sobretot els que més dec, per coherència i compromís, són aquells que, calladament, militant, han estat imprescindibles.

Us parlaré de la Tere Borin, ahir va fer sis anys de la seva mort, als 57 anys, va viure massa pocs anys i quant va donar als altres! Ferma i sensible, generosa i acollidora, sensata i tossuda… Mai caminaves sol, perquè ella sempre hi era. D’aquest material es forgen les organitzacions que fan de l’esperança de molts, de la lluita d’alguns, el camí per a fer possible el benestar de la majoria.

Hi ha un fil conductor, un fil d’Ariadna que ens ajuda a caminar drets, amb el cap alt, davant de les adversitats, aprenent dels errors... Saber que no estem sols, que tenim persones en les que podem confiar, amistats que no es poden comprar amb diners, que són la sal de la terra, per això malgrat que amb la força de la violència, a voltes, ens han derrotat, mai, mai, ens han vençut. Teresa continues en el cor de molts, els que et recordem i vivim per fer possible els teus, els nostres somnis.