Perquè som com som i vivim on vivim, volem ser!

No hi ha instrument democràtic més gran en un mon globalitzat que tenir estat, un estat propi. Quan se'l donava per mort i es parlava d’entitats més amplies que el substituïssin, l’entrisme dels poders econòmics globalitzats en el seu cor, com es el cas de la Unió Europea, els han desvirtuat i la democràcia ha retrocedit a les velles trinxeres construïdes a cavall dels segles XIX i XX. Avui les nacions protegides per un estat, conseqüència de la sobirania popular -amb totes les contradiccions, d'acord- es troben en millors condicions per afrontar els reptes del segle XXI.

És impossible l’existència d’estats plurinacionals que conformin unitat d’acció internacional i respecte per la diversitat interna? No ho crec, hi ha exemples que ho corroboren, però estan històricament determinats i son fruits d’un ampli consens intern. Espanya podria ser d’aquesta mena ? S’ha intentant en els dos darrers segles i sempre ha acabat amb fracàs. La conformació de l’estat espanyol a partir de la vella corona de Castella, molt centralitzada, ho ha fet un cop i un altre impossible.

Hem de renunciar a la batalla amb les grans corporacions en el marc de les entitats supraestatals? De cap manera, però tenint present que caldrà cercar aliances no pas per a gestionar el model existent sinó per a transformar-lo. I això pot tenir diferents velocitats en el sud i en el nord d’Europa. I no ens enganyem, Catalunya es sud i mediterrània, per a lo bo i lo dolent. I perdoneu, penso que hi ha molt més de bo en el nostre àmbit, si sabem jugar bé les nostres cartes.

Construir un estat a Catalunya, una república, és el pas previ per a ressituar en la península ibèrica i en la Europa comunitària la sobirania dels pobles i construir des de baix un nou model de relacions internacionals en el nostre àmbit geopolític. Difícil, evidentment, però quina altre alternativa tenim que no sigui abaixar el cap i conformar-nos  en que l’injust present serà indefugiblement el nostre futur?