Hi ha un perquè de tot plegat?

Aquests dies, com molts de vosaltres, li dono voltes a la crisi política espanyola. Per a què i perquè podem arribar a unes terceres eleccions? Quina societat tenim i quines son les bases del poder? Seria un error pensar la societat  en termes d’una sola relació de poder, o una d'essencial i les altres subordinades; crec que hem de pensar que hi ha un conjunt de diferents formes de poder, cadascuna amb la seva pròpia lògica. En l’Espanya actual, al meu parer,  n’hi han tres: la propietat, l’autoritat i la qualificació. Seria en el marc de la segona on hi trobarem l’atzucac actual.

El gran error de l’esquerra en el segle XIX i bona part del segle XX, fou probablement no comprendre que alliberant a la humanitat d’una forma de poder, la propietat, igualant la propietat, no desapareixerien les diferències socials, sinó tot el contrari, va permetre un desplegament sense límit de la segona forma de poder, que era l’autoritat burocràtica; tot sabem l’enorme preu que es va pagar a l’alliberar-la dels límits del control democràtic.

Si la primera forma de poder es bassa en posseir i la segona en tenir autoritat, la tercera, la qualificació, es fonamenta en monopolitzar el coneixement que altres necessiten. Un altre dia entrarem en aquesta forma de poder que en el segle XXI adquireix un paper més que rellevant, centrem-nos en l’autoritat. Ara i ací, tindríem govern, si els que governen a Espanya en funcions i en bona part de les autonomies no tinguessin uns rivals que qüestionen el poder central i de retruc el status quo autonòmic. No solament es juguen qui encapçala el poder central sinó també com es distribueixen les prebendes que dona.

A l'esclatar, el 20D, el bipartidisme amb la presència de nous partits i al qüestionar-se el sistema establert des de la transició per part d’una comunitat clau per al conjunt, Catalunya,  que te un paper fonamental en dos dels tres poders –propietat i coneixement- és quan el mal funcionament del sistema s'ha manifestat amb tota la seva cruesa. La crisi de representació, que s’hauria solucionat en una o dues eleccions, esdevé més dificil de solventar, tant, que ens pot portar més enllà d’unes terceres eleccions, a una ruptura democràtica o a un nou model autoritari. En aquest marc estem, al meu parer, i els canvis que es produeixin els continuaré narrant des d’aquesta talaia que és el Congrés de Diputats.

Ni intransigents ni submisos.

La intransigència es pot confondre amb la fermesa en les conviccions. Es cert que el poder es tant atractiu que pot fagocitar a qualsevol, o, al menys, ho intenta. Per a combatre aquest sistema podem caure en l’error de tancar les orelles no solament als cants de les sirenes del poder, sinó també a amics i possibles aliats. Fins i tot al caure en el sectarisme podem ser tant arrogants com aquells que combatem. No es un fet d’avui ni d’ahir, es un perill constant que al llarg de la història han tingut sempre les forces de canvi.

Si vols transformar el mon en el que vius necessites de moltes mans i apropar-te a gent que pensa molt diferent de tu. Trobar el comú denominador no és fàcil i comporta renuncies. El que és mes difícil de la política transformadora, és a dir aquella que no es conforma amb les coses tal i com son, es aplegar gent suficient per aconseguir el poder polític sense que aquest et fagociti i destrueixi les teves conviccions.

És cert que la democràcia representativa te moltes deficiències, però continua essent el millor dels sistemes de delegació de sobirania. Assemblees i consultes poden ser útils, si son representatives, es a dir, si la participació es similar o superior a una comtessa electoral. Es cert que la democràcia representativa necessita de l’interès i de la participació de la gent entre elecció i elecció, sinó corre el perill, com ens ha passat molt sovint, que quedi segrestada per una minoria que defensa els seus interessos i no el del conjunt de la ciutadania.

La tensió necessària entre moviments socials i institucions democràtiques, necessita del reconeixement mutu, de que hi hagin sempre portes obertes al diàleg. Sense interlocutors el camí es la confrontació. En aquesta confrontació sempre guanya el més fort i hi perd també sempre la democràcia.