Anàlisis líquids, polítiques gasoses.

Es parla d’ideals líquids, tot contraposant-los a les ideologies sòlides que a redós de la revolució industrial intel·lectuals revolucionaris confluint amb el moviment obrer varen crear. El manifest comunista de 1848 en seria una clara expressió que ha donat lloc als ideals alternatius que han marcat les lluites socials del segle XX.

De fet aquest concepte de liquiditat és una metàfora proposada per Zygmunt Bauman tot volent explicar la precarietat dels vincles humans en una societat individualista i privatitzada marcada pel caràcter transitori i volàtil de les relacions, i per tant també dels compromisos socials i polítics. La societat que veu com es desmantella l’estat del benestar. La societat on el neoliberalisme és hegemònic.

No pocs actors polítics, especialment la socialdemocràcia orfe d’ideologia, s’agafaren superficialment a algunes d’aquestes idees per a mantenir un cert relativisme moral, per justificar sovint un pragmatisme que justificava el seu acomodament al statu quo, tot dient que no es podia amar més enllà del assumir les pors i les angoixes del present ja que la flexibilitat laboral, fruit del sistema econòmic vist com un fet immutable, arruïnava tota previsió de futur.

Dubto que els sistemes ideològics del segle XX, per si mateixos, ens puguin ajudar a transformar les complexitats i incerteses del present. Però és necessari transformar-lo i difícilment ho farem des del relativisme moral i la liquidesa ideològica. Si el futur ha de superar el capitalisme existent, cada cop més atansat al principis del segle XIX, per tant més sòlid que líquid, caldrà que la confluència del ciutadans cada dia més crítics, actius i responsables doni lloc a un nou isme, tant fort i sòlid, com el que permeté els grans canvis revolucionaris front al capitalisme en la societat industrial del segle XX.

Res es veritat ni mentida

No parlaré gaire del darrer programa de Jordi Évole, ja s’han dit moltes coses i jo també m’he posicionat, no, del que vull escriure és del relativisme moral que afecta el mon en el que vivim ple de noticies que ens serveixen plataformes de tot tipus i les enormes dificultats per trobar informació veraç en molts dels temes que ens afecten.

Sí, es cert que no calia cap programa per a demostrar-nos que ens poden mentir i la facilitat que hi ha de tragar-nos la bola per gran que sigui. Com darrera les grans agències que forneixen de notícies a tantes i tantes plataformes mediàtiques acaben generant un pensament únic que es resumeix en “allò que a mi em va bé és la veritat”.

Cassos paradigmàtics esdevenen el tractament informatiu que han tingut i tenen els cassos d’Ucraïna i Veneçuela, on la vara de mesurar s’ajusta als interessos econòmics i polítics de les grans potències, tot creant una pel·lícula de bons i dolents, que al repetir-se molts cops i en tota mena de mitjans acaba esdevenint la veritat més incontestable, malgrat que els arguments són contradictoris amb el posicionament en altres cassos similars o les imatges contradiguin el relat.

M’oposo al relativisme moral, a caure en el pessimisme de que som enganyats sempre, la realitat em demostra que sí que es veritat que hi ha han professionals de la informació que tiren d’agencies des de l’hotel confortable on fan les connexions fent servir d’attrezzo les imatges dels  esdeveniments i no introduir-se en ells per a explicar-los. Però també hi ha periodistes com en Rafael Poch que va de Berlin a Kiev per interpretar i treure el gra de la palla, per a situar-nos les preguntes i no respostes prefabricades. Sense aquest periodisme el títol del post tindria raó.