Res es veritat ni mentida

No parlaré gaire del darrer programa de Jordi Évole, ja s’han dit moltes coses i jo també m’he posicionat, no, del que vull escriure és del relativisme moral que afecta el mon en el que vivim ple de noticies que ens serveixen plataformes de tot tipus i les enormes dificultats per trobar informació veraç en molts dels temes que ens afecten.

Sí, es cert que no calia cap programa per a demostrar-nos que ens poden mentir i la facilitat que hi ha de tragar-nos la bola per gran que sigui. Com darrera les grans agències que forneixen de notícies a tantes i tantes plataformes mediàtiques acaben generant un pensament únic que es resumeix en “allò que a mi em va bé és la veritat”.

Cassos paradigmàtics esdevenen el tractament informatiu que han tingut i tenen els cassos d’Ucraïna i Veneçuela, on la vara de mesurar s’ajusta als interessos econòmics i polítics de les grans potències, tot creant una pel·lícula de bons i dolents, que al repetir-se molts cops i en tota mena de mitjans acaba esdevenint la veritat més incontestable, malgrat que els arguments són contradictoris amb el posicionament en altres cassos similars o les imatges contradiguin el relat.

M’oposo al relativisme moral, a caure en el pessimisme de que som enganyats sempre, la realitat em demostra que sí que es veritat que hi ha han professionals de la informació que tiren d’agencies des de l’hotel confortable on fan les connexions fent servir d’attrezzo les imatges dels  esdeveniments i no introduir-se en ells per a explicar-los. Però també hi ha periodistes com en Rafael Poch que va de Berlin a Kiev per interpretar i treure el gra de la palla, per a situar-nos les preguntes i no respostes prefabricades. Sense aquest periodisme el títol del post tindria raó.