D’indignats a compromesos.

Foto: Manel Lladó

La millor resposta que el moviment 15M podia donar als centenars d’incontrolats que ens varen avergonyir amb les agressions davant del Parlament de Catalunya ha estat les desenes de milers de ciutadans que aquest diumenge a les quatre capitals catalanes s’han manifestat pacíficament.

També ha estat una resposta clara a aquells que volien criminalitzar el moviment i apuntar-se a la defensa numantina de les institucions quan de fet el que defensen són determinades politiques que no presentaren als ciutadans quan foren votats.

La capacitat de catalitzar el descontentament quan les formes són no violentes i plurals són la gran lliçó d’aquets cap de setmana. Ara resta pendent i caldrà agafar-se el seu temps per a trobar les formes i el to per a fer propostes que permetin transformar i avançar en la renovació del sistema democràtic.

Des del barris estant, aprofitant els espais cívics, ens trobarem per fer camí. Respectant l’autonomia del moviment, espero que puguem dialogar sobre com millorar les velles formes representatives i com avançar en nous procediments per assegurar el principi de sobirania popular que conforma la democràcia des de la seva creació.

La defensa dels interessos dels poderosos dilueixen Catalunya com a nació

Aquest dissabte al migdia he participat en un acte convocat per Omnium Cultural, tot commemorant el 300 aniversari del setge de Girona per les tropes borbòniques ha servit per aplegar les tres associacions que formen la Fedreació Llull. Les Illes i València es troben de nou sota l'onada conservadora i espanyolista del PP i la llengua com a memòria compartida es troba de nou sota el punt de mira dels que fan de l’anticatalanisme instrument electoral i factor de divisió entre comunitats germanes.

A Catalunya la necessària col·laboració del PP per a estabilitzar el govern en minoria de CiU posa des del poder regional en un segon pla el sobiranisme.  Sembla que tot el moviment transversal que s’ha produït en els darrers anys ja no interessi i quedi posposat a l’interès de la sortida neoliberal de la crisi dictada per les instàncies més ràncies a Europa i a Madrid.

Fa temps que tinc amistat amb la Muriel Casals. Des de que és presidenta d’Omnium ha sabut situar aquesta venerable institució de la societat civil en un lloc capdavanter en la reflexió sobre el nostre futur com a país i sempre mantenint un esperit unitari i integrador.

De nou l’”estatu quo” de la política institucional catalana fa valer el seu interès immobilista. Com ha passat aquests dies amb els indignats, es més còmode defugir les preguntes que ens fan i magnificar els seus errors i contradiccions. Però les preguntes sense resposta hi son. El nostre país com a nació, la nostre societat com a suma de projectes personals i col·lectius necessita un relat integrador que ens faci sortir del pessimisme i de la crispació social.

El combat per una societat més justa es dóna en un context nacional català i alhora es relaciona amb la lluita contra les desigualtats del món que ens envolta. No son dos lluites aïllades formen part del mateix relat, construïm-lo junts.

Reflexions sobre indignació i política

Hem compartit aquests dies preocupació per l'allunyament entre política i ciutadania. Superar aquesta dinàmica a Girona i arreu passa per situar a les persones i els seus contextos vitals al bell mig de les decisions col·lectives, per arrelar els anhels de transformació social en la quotidianitat dels barris i les comunitats.

Quan el relat polític oficial, en canvi, retorna a la construcció d'un imaginari de ciutat vertebrat per grans projectes sense ànima, correm el risc de tornar a situar la política municipal al marge de la vida; connectada als interessos de pocs i separada de les emocions i les esperances de molts. Si volem navegar rumb a la complicitat, a la reconstrucció de vincles entre la ciutadania de Girona i el projecte col·lectiu, llavors cal hissar unes altres veles...

La política tal i com l’hem fet ja no sap parlar perquè ja no sap llegir, ja no sap interpretar.  I per tant no sap orientar, no sap dirigir. L’equívoc de la representació és el fet d’assumir l’estat de coses actual, l’estat de la societat, l’estat d’una majoria de centredreta en el país. Si ho assumeixes tal com és, i mires de corregir-ho una mica, en comptes de fer una proposta política forta, comences un procés que produeix la crisi de la política. Primer produeixes antipolítica i després t’encarregues de representar-la.

Aquest rumb no el podem fer sols de l’Ajuntament estant, ni tampoc pel carrer sols. No serà una única veu la que s’ha d’escoltar caldrà afinar un cant coral i per això ens haurem d’aplegar. Ni tots els polítics son xoriços ni tots els indignats violents, si no defugim dels tòpics el sistema més conservador de nou ens arraconarà i tallarà les veles de canvi.

Que la violència reprovable no ens faci perdre de vista el retrocés social dels pressupostos de les retallades

La vella política té un comú denominador: es pot presentar un partit a les eleccions dient una cosa i un cop governa pot fer tot el contrari. Aquesta manera de fer política ha desencisat a molta gent  que perd la referència entre elector i elegit. El quasi bipartidisme espanyol ha afavorit aquest paradoxa doncs molt difícilment, pel sistema electoral aprovat en la transició, pot una tercera força esdevenir alternativa.

No és estrany que el moviment 15M hagi sorgit a la porta del Sol, a Madrid, on  es fa més evident aquesta contradicció.

A Catalunya la manca de sobirania fa del parlament i de la política catalana unes peces subsidiàries del model polític espanyol. Tenim capacitat de gestionar, molt més que la majoria de les regions europees, però els grans temes de política econòmica, de gestió dels ingressos i les polítiques de despesa resten fora de la nostra capacitat.

En moments de creixement econòmic aquest fet no es nota tant, però quan la crisi es sorda i constant aquestes contradiccions s’agreugen. Escoltar al senyor Mas-Cullell i el seu determinisme econòmic, embolcalla de fet una política, la de les retallades socials, que no es més que la conseqüència regional del que “els mercats” i els seus representants a Espanya han decidit que calia fer.

CiU a Catalunya com el PSOE a Madrid fan polítiques que no presentaren en campanya electoral. L’intent a posteriori de convertir els resultats municipals en un plebiscit sobre aquestes polítiques són excuses de mal pagador i de nou genera desafecció.

La mala noticia dels deplorables incidents d’ahir, de la justa defensa del dret del parlamentaris a reunir-se, les indignants imatges de les agressions a representants elegits pel poble no ens han d’ amagar la noticia  de dures conseqüències per a la cohesió social a Catalunya de la proposta de pressupost que va presentar ahir el conseller d’economia.

La minoria de violents pot tenir amb els seus actes aquests efectes perversos més enllà dels seus deplorables actes al fer girar l’atenció de l’opinió pública fora del focus d'allò que realment s’està discutint al Parlament.

Reprenem el fil, reagrupem forces, aïllem als violents, apleguem gent diversa amb respecte per totes les opinions i avancem cap a noves formes de fer política que ens permetin sortir d’aquest atzucac.

Els indignats no són els que agredeixen i insulten

Els fets que han succeït avui al parlament seran usats per aquells que des del primer dia han vist als indignats com una nosa per desqualificar tot el moviment. Des d’ací tota la meva solidaritat per la gran majoria dels indignats i el meu rebuig per aquells que, curts de vista, s’aprofiten de la massivitat del moviment per a fer el que fan sempre, marginalitzar i empobrir les millors causes.

Continuo creient que aquets moviment del 15M reflexa la regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència,  és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l'actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.

Caldria, al meu parer, marginar als marginals que amb un cert daltonisme no saben veure els colors diferents de la realitat i condemnen  a l’amplia majoria dels ciutadans i als seus representants  com aliats del sistema.

Perquè crec fermament que cal fer junts el camí per a explorar més en profunditat aquesta aspiració d'un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.

Una proposta als indignats

Com a resultat del post que vaig fer fa uns dies he rebut un nombre força important de missatges de gent acampada a Girona i altes indrets de l’estat. El comú denominador ha estat la correcció i la voluntat de debat de idees amb respecte. Ha estat per a mi molt gratificant comprovar la maduresa del nucli majoritari del moviment 15M.

Al meu parer, deia, les acampades tenien un recorregut que calia transformar, en aquest sentit s’han pronunciat aquets darrers dies les assemblees a diferents ciutats. Però de cap manera el sentit del que deia passa per una desmobilització.

Estem vivint en el nostre país i en bona part del món occidental situacions enormement preocupants, també encoratjadores com el resultat dels referèndums a Itàlia, i ara més que mai cal una democràcia participativa que equilibri els dèficits del sistema representatiu. Aquest és fonamental però insuficient, li calen profundes reformes i aquestes solament poden sortir del debat ciutadà.

Des de les responsabilitats  que exerceixo faig una proposta al moviment d’indignats de Girona, que usin els set centres cívics de la ciutat per a continuar la seva tasca de reflexió i proposta. És posar a l’abast uns espais descentralitzats que són un mitjà que està a l’abast de tots el ciutadans. Es trobaran com a casa, perquè he volgut que siguin i els ciutadans que en fan ús així ho han volgut, un espai de llibertat.

No és un comiat, és un fins aviat

Sempre he tingut present un poema visual de Joan Brossa on diu “ú no és ningú”. Recordo un comentari que feia l’autor tot dient que som el que som com a resultat de la interacció amb els altres, del que donem nosaltres i ens aporten els altres. En els diferents àmbits de la vida, en les relacions de la vida privada, en la feina i en l’exercici de llocs de responsabilitat política mai he oblidat que som si sabem fer equip.

En aquets vuit anys al front de les polítiques socials he intentat fer sobre tot equip, construir un nou cistell amb els vímets que hi havia, incorporant més gent com a resultat de nous serveis sota els principis de la funció pública, que comparteixo, d’igualtat, mèrit i capacitat.

El dijous passat al finalitzar la jornada laboral em vaig acomiadar de les treballadores i treballadors de l’àrea en el marc estimat del Centre Cívic Ter. Ho tenia planejat abans de la pròrroga de vint dies sobrevinguda per la reclamació al TSJC. I com passa molt sovint a la vida el comiat va esdevenir, es va transformar en quelcom diferent. La resposta de la gent, pràcticament hi eren tots i totes. El sentiment de calidesa que em varen trametre em va commoure i el conservo com un dels millors records.

Un poema, un llibre, un rellotge i sobre tot els comentaris i abraçades amb tots i cadascun dels assistents, és el que m’emporto de vuit anys de feina, no és poc. Deixo un excel.lent equip i unes polítiques que són el resultat de la interacció, del triangle virtuós que hem construït entitats, serveis públics i la meva acció política.

En aquest moment de la vida, quan ja he arribat a la maduresa, aquesta edat en que ets massa gran per a certes coses i encara jove per a d’altres, l’aliment que em fa viure el futur amb optimisme no és tant les coses fetes com els sentiments, l’afecte i la consideració de la gent que ha estat o està al teu costat.