Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

Canviar les formes de fer política per lluitar contra els que debiliten la democràcia

Caldrà esperar uns anys per aconseguir llegir alguna cosa que realment expliqui el que va passar en aquests llargs dies en què la veritat del que succeïa la matisaven homes bons com Arcadi Oliveres a qui fins i tot se'l amenaçava de portar-lo a la presó. Ja sabem que un conseller d'Interior no acostuma a gaudir de gaire popularitat, però tampoc no pot portar les seves prerrogatives al límit de l'amenaça als que no pensen com ell.

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya no poden obviar el qüestionament que els indignats han plantejat a les institucions polítiques  L'agressivitat i la violència no només són actes condemnables, també són estúpids, perquè deslegitimen una protesta i un debat de gran envergadura. Cal aïllar uns quants energúmens i prendre's seriosament un moviment explícitament no-violent. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament. 

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Però què proposen exactament?

Si hi ha un acord central en un moviment tan divers és que les persones es representen a si mateixes, d'aquí la importància de les assemblees i de les comissions de treball. Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau: el respecte i la tolerància. D'altra banda, sempre hi ha les xarxes d'internet com a estructura de suport i de comunicació. Ara bé, seria un error despreciar les institucions i aquells que legítimament han estat votats. Caldria obrir ponts perquè ni tots el polítics són iguals ni totes les polítiques són el mateix. 

Certament, és molt difícil fer política en la conjuntura actual. La política és cada cop més impotent davant els mercats. I el poder polític, que segueix sent local i nacional i que ni tan sols aconsegueix formar estructures supranacionals de governabilitat que siguin eficients, és cada cop més dèbil. Per això cal un debat obert sense sectarismes dels que volem canviar aquesta situació.

D’indignats a compromesos.

Foto: Manel Lladó

La millor resposta que el moviment 15M podia donar als centenars d’incontrolats que ens varen avergonyir amb les agressions davant del Parlament de Catalunya ha estat les desenes de milers de ciutadans que aquest diumenge a les quatre capitals catalanes s’han manifestat pacíficament.

També ha estat una resposta clara a aquells que volien criminalitzar el moviment i apuntar-se a la defensa numantina de les institucions quan de fet el que defensen són determinades politiques que no presentaren als ciutadans quan foren votats.

La capacitat de catalitzar el descontentament quan les formes són no violentes i plurals són la gran lliçó d’aquets cap de setmana. Ara resta pendent i caldrà agafar-se el seu temps per a trobar les formes i el to per a fer propostes que permetin transformar i avançar en la renovació del sistema democràtic.

Des del barris estant, aprofitant els espais cívics, ens trobarem per fer camí. Respectant l’autonomia del moviment, espero que puguem dialogar sobre com millorar les velles formes representatives i com avançar en nous procediments per assegurar el principi de sobirania popular que conforma la democràcia des de la seva creació.

Els indignats no són els que agredeixen i insulten

Els fets que han succeït avui al parlament seran usats per aquells que des del primer dia han vist als indignats com una nosa per desqualificar tot el moviment. Des d’ací tota la meva solidaritat per la gran majoria dels indignats i el meu rebuig per aquells que, curts de vista, s’aprofiten de la massivitat del moviment per a fer el que fan sempre, marginalitzar i empobrir les millors causes.

Continuo creient que aquets moviment del 15M reflexa la regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència,  és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l'actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.

Caldria, al meu parer, marginar als marginals que amb un cert daltonisme no saben veure els colors diferents de la realitat i condemnen  a l’amplia majoria dels ciutadans i als seus representants  com aliats del sistema.

Perquè crec fermament que cal fer junts el camí per a explorar més en profunditat aquesta aspiració d'un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.

Una proposta als indignats

Com a resultat del post que vaig fer fa uns dies he rebut un nombre força important de missatges de gent acampada a Girona i altes indrets de l’estat. El comú denominador ha estat la correcció i la voluntat de debat de idees amb respecte. Ha estat per a mi molt gratificant comprovar la maduresa del nucli majoritari del moviment 15M.

Al meu parer, deia, les acampades tenien un recorregut que calia transformar, en aquest sentit s’han pronunciat aquets darrers dies les assemblees a diferents ciutats. Però de cap manera el sentit del que deia passa per una desmobilització.

Estem vivint en el nostre país i en bona part del món occidental situacions enormement preocupants, també encoratjadores com el resultat dels referèndums a Itàlia, i ara més que mai cal una democràcia participativa que equilibri els dèficits del sistema representatiu. Aquest és fonamental però insuficient, li calen profundes reformes i aquestes solament poden sortir del debat ciutadà.

Des de les responsabilitats  que exerceixo faig una proposta al moviment d’indignats de Girona, que usin els set centres cívics de la ciutat per a continuar la seva tasca de reflexió i proposta. És posar a l’abast uns espais descentralitzats que són un mitjà que està a l’abast de tots el ciutadans. Es trobaran com a casa, perquè he volgut que siguin i els ciutadans que en fan ús així ho han volgut, un espai de llibertat.

Eco.sí. Un punt de trobada en el camí d’un altre model de societat

Recordo la primera edició de la Fira Eco.sí a la plaça de les Botxes, al mig de la Devesa. Era l’any 2005, i a més il·lusió que mitjans, des de l’Ajuntament vam aconseguir fer néixer aquest esdeveniment que cada any commemora el Dia Mundial del Medi Ambient. Des de llavors, l’Eco.sí ha esdevingut un punt de trobada de tot el món alternatiu.

Enguany la fira ha aconseguit aplegar molts esdeveniments diferents que han confluït en un sol espai: el mercat de Món Empordà, la Trobada de remeieres i remeiers de Catalunya, els 30 anys dels naturalistes de Girona i la pròpia Fira eco.sí.

De l’experiència en podem concloure ja una cosa, i és que quan parlem del treball en comú, 1+1 no són dos si no molt més. La sinergia ens multiplica el resultat. La prova la tenim en l’extens catàleg de tallers, debats, conferències i actuacions que s’han fet aquest cap de setmana a l’Eco.sí. Cinc sales simultànies amb 115 actes que han acollit a personalitats tant rellevants com Carlo Petrini, Arcadi Oliveras, Joan Martinez Alier, Josep Pàmies o Enric Duran. Eco.sí ha esdevingut més que mai el seu sobrenom de Fira de la Cultura Ecològica de Girona.

Aquests dies en que els indignats de la plaça Catalunya practiquen la sana denúncia i la reivindicació dels canvis que necessàriament han de venir, és bó constatar que també hi ha una enorme quantitat de gent que de forma complementària s’aplega per practicar, compartir, experimentar i construir, com si d’un puzzle es tractés, iniciatives concretes que juntes formaran una nova societat que serà més justa i ecològica que l’actual.

Reflexió sobre els indignats i el futur de l'esquerra

Els indignats ens venen a dir que estem com sempre hem estat, en un conflicte entre rics i pobres, entre els administradors i els administrats, entre els drets civils i l’abús de poder.

Alexis de Toqueville,en la primera meitat del segle XIX, treia aquests temes en la seva obra “la democràcia a Amèrica", ha passat el temps i la superació d’aquestes contradiccions ens portaria avui al que anomenaríem una democràcia real.

A la dreta dura aquestes reivindicacions li interessen poc, a la dreta moderada no els hi fa perdre la son i a l’esquerra que governa?

L’esquerra governant, ara ja pràcticament sols li queda el govern de l’estat, té un conflicte de primer ordre. A qui escoltar? Als possibilismes que privilegien als lobys de les grans empreses i banquers, el poder real, o a la gent del carrer que reivindica drets d’un incontestable sentit comú?

Avui per avui penso que l’esquerra s’ha de repensar a la llum del que ens està passant. No pot ser que els equilibris acabin silenciant les ideologies per a seguir governant, cal que, malgrat se’ns expulsi del poder, l’exigència inexcusable del progrés ens permeti recuperar-lo.

Indignats i mossos. Un desallotjament provocador i innecesari

El desallotjament momentani de la Pl. Catalunya, la forma en que s’ha fet i la manera de defensar-ho del conseller Puig marca una inflexió negativa en la garantia del drets civils a Catalunya.

Els indignats, nom que engloba gent molt diversa, té com a punt d’unió la voluntat d’expressar un rebuig a unes maneres de fer política en el nostre país que exclou els canvis dels textos i costums polítics creats en la transició.  La majoria d’aquests indignats no havien nascut el 1978, quan es va aprovar la Constitució.

La manera pacífica en quehan manifestat la seva dissidència els hi ha proporcionat la simpatia d’amplis sectors, la maduració de les seves accions portarà, sens dubte, a abandonar més d’hora que tard les acampades per altres formes d’acció.

En aquest context és més trist encara que amb l’excusa del partit del Barça, cercant pot ser la complicitat dels seus nombrosos seguidors, el conseller hagi decidit la via de la força.  Buscava una excusa per ensenyar múscul i autoritat?  Volia agradar al sector més immobilista i carca dels mossos, que amb el nom del sindicat juga a “l’holiganisme” institucional?

Com em deia Jaume Curbe la policia de les dictadures ha de fer por, la democràtica s’ha de guanyar el respecte.  Desgraciadament el que va passar ahir va més en la primera direcció que en la segona.

Espero que s’assumeixin responsabilitats polítiques o algú els hi faci assumir a aquest conseller aprenent de bruixot.  Estic segur que el moviment dels indignats continuarà en el camí del respecte democràtic i la no violència com vaig poder observar en la concentració d’ahir a Girona.