La participació de les entitats al Ple per fi serà possible

Si tot es desenvolupa com està previst demà aprovarem una moció que permetrà a les entitats de la ciutat participar directament en el Ple.

Arriba en un moment en que la democràcia necessita reinventar-se per tal que es consolidi davant dels vents conservadors que l’encotillen a una pura formalitat. Els mercats veuen amb mals ulls els sistemes que els poden plantar cara i el guariment es més democràcia.

El 2008 vàrem posar sobre la taula, quan estàvem al govern, una moció semblant, malauradament el partit majoritari no l’acceptà i l’altre soci minoritari no ens va fer costat. Malgrat que els vots contraris d’aquestes dues forces feien majoria i per tant no s’aprovaria la moció, tot i les pressions, emplaçàrem a les entitats de la ciutat a fer-nos costat per fer-ho possible. Per diferents circumstàncies solament dues associacions de veïns ens recolzaren. De mutu acord vàrem prendre la decisió de deixar-ho per a més endavant un cop asseguréssim majoria en el Ple.

El compromís públic en la darrera campanya electoral i l’acord majoritari sobre la moció ens permetran tancar el que el 2008 hauria d’haver estat possible.

Viuen tan diferent de com pensen que acaben pensant com viuen

Dues notícies m’han portat un cert desànim que he combatut amb l’optimisme de la voluntat.

La primera, l’elecció unànime de l’alcalde de Salt com a President de la Diputació. Res a dir sobre la persona més enllà de les meves diferències sobre el què i el com de la governança municipal. El que és rellevant és que els que estan a l’oposició(?) no siguin capaços de presentar alternativa i/o proposar un altre full de ruta. No entenen que amb actes com aquests confirmen el clam dels indignats de que “tots els polítics són iguals”.

L’altre, en sentir a la ràdio el discurs de proclamació de Duran Lleida com a cap de llista de CiU per a les properes (tardor o primavera) eleccions generals espanyoles. No m’ha sorprès el contingut neoliberal i dretà que el caracteritza, amb la crisi està que se surt amb el seu sectarisme ideològic. Sí m'ha sorprès el llistat de persones que li donen suport i es trobaven a l’acte. Anava citant i em sobta el nom de Joan Barril, l’escriptor.

En aquest mesos ens trobem en la major involució del sistema de drets socials des de la transició i veiem pràcticament “captiu i desarmat” bona part de l’estol polític, cultural i mediàtic que havia donat suport a les esquerres.

Em vénen a la memòria les paraules que encapçalen aquest article per entendre aquest fet,  i el guariment crec que el trobarem fent el contrari: viure com penses, lluitar pel que creus.

Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran

Encetem aquest nou període a l'oposició

Us transcric la meva intervenció en el ple d'avui:

Gràcies Alcalde, felicitats i bon treball!

Amigues i amics,

Fruit d’un sentiment profund, començo la meva intervenció agraint als electors que han fet possible que la Núria i jo continuem sent regidora i regidor de la nostra ciutat.

Representar als teus conciutadans, defensar els seus interessos i els de la ciutat on vius, on han nascut els teus fills és al meu parer un honor i una gran responsabilitat. Des del govern estant o des de l’oposició hem fet i farem el millor per a retornar als ciutadans aquesta confiança.

A Girona el 22 de maig, com a resultat de la voluntat ciutadana, s’ha donat un canvi electoral al ser el partit més votat CiU que estava a l’oposició fins ara, i tot i no tenir majoria absoluta la heterogeneïtat política dels quinze regidors que estarem a l’oposició no permet una majoria alternativa, avui.

La situació econòmica i social que ens ha tocat viure exigirà el millor de nosaltres i amb fermesa però sense sectarisme encetem aquest nou període a l’oposició.

D'una manera breu i a trets molt generals vull repassar alguns dels elements que marcaran l’entorn dels propers anys, en els que haurem de desenvolupar la nostra activitat política. No la farem des del govern però aquests trets que us plantejaré marcaran la política d’acords amb les altres forces polítiques, amb el govern.

Immersos en una profunda crisi des del 2008, solament sortirem de la crisi si canviem!

El primer canvi el farem si creiem en les persones, en la formació, en el coneixement, en les interrelacions. El principal actiu de les empreses ja no és avui la maquinària, ni les matèries primeres, ni tan sols el finançament, tot i que un millor finançament és necessari: el principal actiu és el capital intel·lectual, és a dir la capacitat de coneixement i desenvolupament de cada persona i del seu conjunt.

És aquest el model d’empresa que volem a Girona, que hem d’incentivar, el contrari al de l'amiguisme, la subvenció fàcil, el contracte aparaulat. La formació d’una persona necessita avui més de 25 anys, i d'aquí a no gaire ens caldran prop dels 30, i continuar-la en el transcurs de la seva vida laboral. Res a veure, doncs, amb el tipus de vida de les persones que van fer la Girona on vivim avui. Aquest procés ens ha de portar a situar les polítiques per a la infància, les polítiques educatives, la Universitat, en el centre de l'acció de totes les Administracions Públiques. La incorporació dels joves al món del treball és avui més complexa però els arbres de la crisi no ens han de fer perdre de vista el bosc. Hem de lluitar per donar-los oportunitats doncs tenen el millor bagatge que mai hem tingut. Avui el triangle: Ciutat-Universitat-Empresa, esdevé l'element clau per al progrés social.

El procés de formació de les persones requereix, però, quelcom més. Les persones a més de coneixements tenim valors. Només amb valors esdevenim veritables ciutadans. No crec que actualment visquem una crisi de valors, però sí que hi ha canvis en els valors. Ens correspon a tots els poders públics, trametre, facilitar, i crear les condicions per tal que els valors en alça com la solidaritat, l’estima, el servei als altres, l’amor al país i a la ciutat, esdevinguin no el complement, sinó la base sobre la que creixin les persones com a ciutadans del segle XXI.

El segon canvi va lligat a l'estructura familiar. Les persones, afortunadament, vivim més anys i requerim més serveis que l’actual estructura de les famílies no pot satisfer en la seva totalitat. També els joves, requereixen períodes més llargs de formació que ara ja s’inicien pràcticament des del moment del naixement. La nostra gent gran requereix una nova valoració del seu rol en la societat. Les administracions, i com sempre, l’Ajuntament al capdavant, hem d’afavorir a aquests col·lectius. A la gent gran en el seu encaix en la societat, i als joves en la seva formació atès que són els garants de futur. En aquest sentit per satisfer aquest repte, aquests darrers anys des del govern municipal, des de les polítiques socials i l’educació hem anat construint serveis i teixint complicitats amb les entitats i la societat civil, recomano al nou govern que mantingui aquestes polítiques que s’han fet sense partidisme amb voluntat de servei a la comunitat.

El tercer element de canvi és la plena igualtat home-dona. Em refereixo en concret al procés d'incorporació de la dona al mercat de treball. Les dones, avui tenen encara importants dificultats d’accés a les fonts de riquesa i de desenvolupament professional. L’Ajuntament ha de servir d’exemple i, per això, cal que mantingui les polítiques actives desenvolupades, fins i tant no s’assoleixi una incorporació en igualtat de condicions home-dona a tots els nivells, no sols als operacionals ó de base, sinó també en els nivells de comandament i responsabilitat tant en les empreses privades com en les institucions públiques.

El quart element diferencial dels propers anys és consolidar l’onada immigratòria que hem viscut aquests darrers deu anys. La societat del segle XXI és multicultural. No podem resignar-nos a l’aparició, creixement i contaminació de les polítiques xenòfobes, de la manipulació de les persones que pateixen la crisi per agredir als seus veïns d’origen estranger. Cal, per tant, incorporar aquest element de transformació social, els valors positius de ser una terra de pas, un país de marca. Les polítiques municipals en urbanisme, habitatge i formació, són les eines que millor poden facilitar la integració social dels immigrants. Els immigrants han d'incorporar els nostres valors i nosaltres hem d’aprofitar les seves aportacions a la cultura i al creixement econòmic i social. Els drets cívics i la seva universalització en el nostre àmbit territorial són la referència per mantenir en el futur la cohesió social actual i aprofundir-la.

El cinquè i darrer element fa referència al medi ambient. És clau la consideració del medi ambient com a valor patrimonial a conservar. Cal un canvi cultural, per considerar que els costos mediambientals no són costos , sinó actius i fons de riquesa futura. Això ens ha de portar a desenvolupar polítiques, que s’iniciïn en la formació, i arrelin en els processos i les pràctiques empresarials públiques i privades. L’esforç fet cap a una nova política de residus va en aquets sentit i ha de culminar en un temps breu amb la planta de Campdorà, és urgent que continuem el procés o el nou contracte de neteja aprovat per unanimitat no podrà desenvolupar totes les seves potencialitats.

Integració en la societat del coneixement; consecució plena de la igualtat home-dona; atenció a les aportacions, també culturals, dels nous gironins; extensió de la qualitat de vida, cura del medi ambient com a valor patrimonial de futur; i el comú denominador de la promoció dels valors de la societat democràtica, són per als anys propers objectius comuns que, entre tots, hem de desenvolupar.

Dit això, cal plantejar quin ha de ser el rol del govern de la ciutat i el que nosaltres des de l’oposició estant vetllarem en aquesta nova etapa. Hi ha un canvi en el concepte de bones pràctiques de govern. Fa uns anys el rol de l’Administració es limitava a formular polítiques adequades i tenir una estructura eficient de funcionaris i recursos que les duguessin a terme. Ara també ens calen polítiques adequades, de les que acabo de fer una breu síntesi; i bons treballadors i treballadores municipals, com els que tenim en la plaça del Vi, i dels quals no dubti el govern que tindrà la seva col·laboració. Avui, però, cal, a més, aconseguir la col·laboració i complicitat entre els poders públics, d’una banda, i, d’altra banda entre aquests i la societat civil.

Vull, per acabar, fer referència al catalanisme d’esquerres, del que em sento hereu. El catalanisme polític, fundat per Valentí Almirall, del que el passat 20 juny hem recordat els 107 anys de la seva mort, tenia el seus fonaments en la dinàmica, rica i complexa, de la societat civil catalana. El catalanisme progressista, sense renunciar a la història de Catalunya, sempre ha basat el seu nacionalisme en la ciutadania i els seus valors morals i polítics. Aquest és, també avui, el nostre camí: impulsar Girona amb la força de les seves associacions cíviques i assistencials, de les culturals i professionals, de les veïnals i naturalistes, també per aquells que indignats demanen que se’ls escolti.

Per a les ciutadanes i ciutadans que les integren, per a tota la ciutadania és per a qui treballarem.

Canviar les formes de fer política per lluitar contra els que debiliten la democràcia

Caldrà esperar uns anys per aconseguir llegir alguna cosa que realment expliqui el que va passar en aquests llargs dies en què la veritat del que succeïa la matisaven homes bons com Arcadi Oliveres a qui fins i tot se'l amenaçava de portar-lo a la presó. Ja sabem que un conseller d'Interior no acostuma a gaudir de gaire popularitat, però tampoc no pot portar les seves prerrogatives al límit de l'amenaça als que no pensen com ell.

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya no poden obviar el qüestionament que els indignats han plantejat a les institucions polítiques  L'agressivitat i la violència no només són actes condemnables, també són estúpids, perquè deslegitimen una protesta i un debat de gran envergadura. Cal aïllar uns quants energúmens i prendre's seriosament un moviment explícitament no-violent. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament. 

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Però què proposen exactament?

Si hi ha un acord central en un moviment tan divers és que les persones es representen a si mateixes, d'aquí la importància de les assemblees i de les comissions de treball. Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau: el respecte i la tolerància. D'altra banda, sempre hi ha les xarxes d'internet com a estructura de suport i de comunicació. Ara bé, seria un error despreciar les institucions i aquells que legítimament han estat votats. Caldria obrir ponts perquè ni tots el polítics són iguals ni totes les polítiques són el mateix. 

Certament, és molt difícil fer política en la conjuntura actual. La política és cada cop més impotent davant els mercats. I el poder polític, que segueix sent local i nacional i que ni tan sols aconsegueix formar estructures supranacionals de governabilitat que siguin eficients, és cada cop més dèbil. Per això cal un debat obert sense sectarismes dels que volem canviar aquesta situació.

D’indignats a compromesos.

Foto: Manel Lladó

La millor resposta que el moviment 15M podia donar als centenars d’incontrolats que ens varen avergonyir amb les agressions davant del Parlament de Catalunya ha estat les desenes de milers de ciutadans que aquest diumenge a les quatre capitals catalanes s’han manifestat pacíficament.

També ha estat una resposta clara a aquells que volien criminalitzar el moviment i apuntar-se a la defensa numantina de les institucions quan de fet el que defensen són determinades politiques que no presentaren als ciutadans quan foren votats.

La capacitat de catalitzar el descontentament quan les formes són no violentes i plurals són la gran lliçó d’aquets cap de setmana. Ara resta pendent i caldrà agafar-se el seu temps per a trobar les formes i el to per a fer propostes que permetin transformar i avançar en la renovació del sistema democràtic.

Des del barris estant, aprofitant els espais cívics, ens trobarem per fer camí. Respectant l’autonomia del moviment, espero que puguem dialogar sobre com millorar les velles formes representatives i com avançar en nous procediments per assegurar el principi de sobirania popular que conforma la democràcia des de la seva creació.

Reflexions sobre indignació i política

Hem compartit aquests dies preocupació per l'allunyament entre política i ciutadania. Superar aquesta dinàmica a Girona i arreu passa per situar a les persones i els seus contextos vitals al bell mig de les decisions col·lectives, per arrelar els anhels de transformació social en la quotidianitat dels barris i les comunitats.

Quan el relat polític oficial, en canvi, retorna a la construcció d'un imaginari de ciutat vertebrat per grans projectes sense ànima, correm el risc de tornar a situar la política municipal al marge de la vida; connectada als interessos de pocs i separada de les emocions i les esperances de molts. Si volem navegar rumb a la complicitat, a la reconstrucció de vincles entre la ciutadania de Girona i el projecte col·lectiu, llavors cal hissar unes altres veles...

La política tal i com l’hem fet ja no sap parlar perquè ja no sap llegir, ja no sap interpretar.  I per tant no sap orientar, no sap dirigir. L’equívoc de la representació és el fet d’assumir l’estat de coses actual, l’estat de la societat, l’estat d’una majoria de centredreta en el país. Si ho assumeixes tal com és, i mires de corregir-ho una mica, en comptes de fer una proposta política forta, comences un procés que produeix la crisi de la política. Primer produeixes antipolítica i després t’encarregues de representar-la.

Aquest rumb no el podem fer sols de l’Ajuntament estant, ni tampoc pel carrer sols. No serà una única veu la que s’ha d’escoltar caldrà afinar un cant coral i per això ens haurem d’aplegar. Ni tots els polítics son xoriços ni tots els indignats violents, si no defugim dels tòpics el sistema més conservador de nou ens arraconarà i tallarà les veles de canvi.

Que la violència reprovable no ens faci perdre de vista el retrocés social dels pressupostos de les retallades

La vella política té un comú denominador: es pot presentar un partit a les eleccions dient una cosa i un cop governa pot fer tot el contrari. Aquesta manera de fer política ha desencisat a molta gent  que perd la referència entre elector i elegit. El quasi bipartidisme espanyol ha afavorit aquest paradoxa doncs molt difícilment, pel sistema electoral aprovat en la transició, pot una tercera força esdevenir alternativa.

No és estrany que el moviment 15M hagi sorgit a la porta del Sol, a Madrid, on  es fa més evident aquesta contradicció.

A Catalunya la manca de sobirania fa del parlament i de la política catalana unes peces subsidiàries del model polític espanyol. Tenim capacitat de gestionar, molt més que la majoria de les regions europees, però els grans temes de política econòmica, de gestió dels ingressos i les polítiques de despesa resten fora de la nostra capacitat.

En moments de creixement econòmic aquest fet no es nota tant, però quan la crisi es sorda i constant aquestes contradiccions s’agreugen. Escoltar al senyor Mas-Cullell i el seu determinisme econòmic, embolcalla de fet una política, la de les retallades socials, que no es més que la conseqüència regional del que “els mercats” i els seus representants a Espanya han decidit que calia fer.

CiU a Catalunya com el PSOE a Madrid fan polítiques que no presentaren en campanya electoral. L’intent a posteriori de convertir els resultats municipals en un plebiscit sobre aquestes polítiques són excuses de mal pagador i de nou genera desafecció.

La mala noticia dels deplorables incidents d’ahir, de la justa defensa del dret del parlamentaris a reunir-se, les indignants imatges de les agressions a representants elegits pel poble no ens han d’ amagar la noticia  de dures conseqüències per a la cohesió social a Catalunya de la proposta de pressupost que va presentar ahir el conseller d’economia.

La minoria de violents pot tenir amb els seus actes aquests efectes perversos més enllà dels seus deplorables actes al fer girar l’atenció de l’opinió pública fora del focus d'allò que realment s’està discutint al Parlament.

Reprenem el fil, reagrupem forces, aïllem als violents, apleguem gent diversa amb respecte per totes les opinions i avancem cap a noves formes de fer política que ens permetin sortir d’aquest atzucac.

Els indignats no són els que agredeixen i insulten

Els fets que han succeït avui al parlament seran usats per aquells que des del primer dia han vist als indignats com una nosa per desqualificar tot el moviment. Des d’ací tota la meva solidaritat per la gran majoria dels indignats i el meu rebuig per aquells que, curts de vista, s’aprofiten de la massivitat del moviment per a fer el que fan sempre, marginalitzar i empobrir les millors causes.

Continuo creient que aquets moviment del 15M reflexa la regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència,  és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l'actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.

Caldria, al meu parer, marginar als marginals que amb un cert daltonisme no saben veure els colors diferents de la realitat i condemnen  a l’amplia majoria dels ciutadans i als seus representants  com aliats del sistema.

Perquè crec fermament que cal fer junts el camí per a explorar més en profunditat aquesta aspiració d'un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.

Una proposta als indignats

Com a resultat del post que vaig fer fa uns dies he rebut un nombre força important de missatges de gent acampada a Girona i altes indrets de l’estat. El comú denominador ha estat la correcció i la voluntat de debat de idees amb respecte. Ha estat per a mi molt gratificant comprovar la maduresa del nucli majoritari del moviment 15M.

Al meu parer, deia, les acampades tenien un recorregut que calia transformar, en aquest sentit s’han pronunciat aquets darrers dies les assemblees a diferents ciutats. Però de cap manera el sentit del que deia passa per una desmobilització.

Estem vivint en el nostre país i en bona part del món occidental situacions enormement preocupants, també encoratjadores com el resultat dels referèndums a Itàlia, i ara més que mai cal una democràcia participativa que equilibri els dèficits del sistema representatiu. Aquest és fonamental però insuficient, li calen profundes reformes i aquestes solament poden sortir del debat ciutadà.

Des de les responsabilitats  que exerceixo faig una proposta al moviment d’indignats de Girona, que usin els set centres cívics de la ciutat per a continuar la seva tasca de reflexió i proposta. És posar a l’abast uns espais descentralitzats que són un mitjà que està a l’abast de tots el ciutadans. Es trobaran com a casa, perquè he volgut que siguin i els ciutadans que en fan ús així ho han volgut, un espai de llibertat.

Avís amical als indignats. Uns fets que no poden portar el vostre nom.

Avui he estat testimoni d’uns fets que desprestigien a una part, vull pensar que molt minoritària, dels indignats que encara acampen a la Pça. Catalunya de Girona. Sortint de l’Ajuntament he vist quatre o cinc individus que seguien a crits al candidat a l’Alcaldia Carles Puigdemont. Deien quelcom semblant a que els hi pagués uns cerveses (sic) i després l’insultaven barrejant els insults amb crides contra “els banquers i polítics”. Venien sembla de la Plaça Catalunya i l’han seguit al reconèixer-lo quan passava des de casa seva en direcció a l’Ajuntament...


He estat testimoni també aquests dies del actes del indignats de denúncia però alhora plens de civisme. Ara bé, temo que la perllongació de l’acampada acabi fent derivar el moviment plural i cívic en un reducte dels que autoanomenant-se “anti-sistema” viuen i conviuen de la marginalitat en què el sistema els situa. Com han fet els precursors del moviment 15M a la porta del Sol de Madrid convindria donar una data per acabar amb l’ocupació de places i resituar el moviment en noves accions que siguin àmpliament seguides. De no fer-ho així, l’aïllament i la marginalitat acabaran amb la simpatia que han generat en àmplies capes de la ciutadania.


Però per sobre de tot, qualsevol ciutadà siguin quines siguin les seves conviccions polítiques ha de poder passejar tranquil·lament per la ciutat sense que ningú es cregui amb el dret d’insultar i amenaçar. Pels que no sàpiguen història s’anomena “esquadrisme” als escamots feixistes que amenaçaven en la Itàlia dels anys vint als ciutadans demòcrates que no eren de la seva corda.