El catalanisme i els seus orígens

Encara avui sento a gent d’esquerres malfiar-se del catalanisme com si fós una construcció de la burgesia, una lectura de Jordi Solé Tura extreta de context ho podria justificar. I és que també un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie de tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

En aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán, el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.

Goebbels i la “revolució legal”

El 29 de març de 1928, Hitler va imposar-se definitivament en la direcció del Partit Nazi aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada. Aleshores, el führer va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu: esperar el moment per aconseguir el poder. I és que el nazisme rebutjava el sistema democràtic i simplement el considerava com un instrument més en la seva presa.

El mateix 1928, en un article publicat a Der Angriff, Joseph Goebbels, l’home que seria l’encarregat de l’organització propagandística del nazisme, ja deixava clars quins eren els veritables objectius que perseguia el NSDAP a través de la seva inclusió en el joc parlamentari, moviment que va qualificar de “revolució legal”:

Vam entrar al Reichstag per proveir-nos d’armes en el mateix arsenal de la democràcia. Ens vam presentar a diputats per paralitzar la democràcia de Weimar amb el seu propi ajut. Si la democràcia és tan estúpida que ens concedeix dietes i viatges pagats perquè puguem fer la nostra tasca carnissera, és problema seu [...]. Si en aquestes eleccions aconseguim introduir seixanta o setanta agitadors del nostre partit als diferents parlaments, l’Estat mateix muntarà i finançarà el nostre propi equip de combat [...]. Mussolini també va entrar al Parlament, i malgrat això no va tardar gaire a desfilar amb els seus camises negres per Roma [...]. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta [...]. Venim com a enemics! Venim com un llop que ataca el ramat [...].

L’ou de la serp, el que pensàvem que no es tornaria a repetir, amb l’actual gran depressió del 2008 veiem com tornen a aparèixer moviments xenófobs i totalitaris que de nou surten de la marginalitat per fer una nova “revolució legal” presentant-se a eleccions i esdevenint una alternativa contra el sistema democràtic usant els seus instruments. Alerta!!

Llanos de Luna, una peça de la catalanofòbia

Quan sembla que s’acaba, torna a començar, deia el poeta. La catalanofòbia és un virus molt estès entre els fills i néts del franquisme, aquells que en la transició no entengueren, perquè no se’ls hi va demanar, que la dictadura feixista més longeva de la que s’havien aprofitat no pas pocs, s’havia acabat. Que calia reconèixer els crims per a tancar les ferides perquè si no es fa, com deia abans, el virus torna a fer de les seves.

Roig i separatista, eren insults que sovintejaven i justificaven la manca de llibertats, no fos que canviés la truita. La transició ha tingut aquest gran defecte, l’oblit. I sobre l’oblit es va consolidar la impunitat. I sobre aquesta la mentida, el revisionisme de que els que tingueren la culpa del cop d’estat i de la guerra civil foren les víctimes.

És així com s’explica que les prioritats d’aquesta mena de gent, quan té responsabilitats a Catalunya, sigui espanyolitzar, combatre el separatisme, imposar la seva bandera, en definitiva continuar la feina de avis i pares, els nacionals.

L’Ajuntament Ple, el dimarts per majoria vàrem contestar l’insult d'enviar als tribunals aquest ajuntament per segona vegada perquè a la senyora de Luna no li sembla bé el que decidim. Per dignitat de les gironines ¡ dels gironins és per a nosaltres “persona no grata”. Cap agressió sense resposta.

La ciutadania de Girona té qui la defensa



Font: diaridegirona.cat

El Defensor de la ciutadania ha presentat aquest dimarts passat el seu informe anual al Ple. Ens alerta del deteriorament social que ha patit la ciutat aquest darrer any. Ell representa una institució que té el seu origen a Suècia en un moment històric els anys seixanta del segle XX, en què l'estat del benestar i la democràcia que el sustentava cercaven noves i millors institucions per a defensar els drets dels ciutadans. La màquina de l’estat havia crescut per a donar serveis i calia que el seu funcionament, la relació dels administrats i l’administració no perdés el sentir democràtic en la que es fonamentava.

Com deia abans, l’any 2012 ha estat un any dur i anem en direcció contrària als orígens de l’estat del benestar, es destrueixen serveis, s’aprimen els drets i es privatitzen sistemes que afecten al cor del sistema democràtic. No és fàcil mantenir una institució de defensa dels drets, per això no és estrany que els que els destrueixen en els llocs que governen, estan fent desaparèixer la figura del defensor-síndic del ciutadans.

“L’equitat és la justícia portada més enllà del que ordena la llei”, deia Aristòtil fa més de 2400 anys, una cita que en Ramon Llorente situa com a nord del camí que l’ha portat a actuar en aquest darrer any tan difícil. Un perill que tenen els que estan a les institucions és parapetar-se en la llei per a no solucionar les injustícies. Veure en qui protesta un enemic, justificant-se a voltes amb les formes o la no adaptació d’aquestes al reglament en ús. O encara pitjor criminalitzar la protesta.

La ciutat canvia, però la política municipal i les directrius d’aquesta als serveis públics no ho fa amb la mateixa velocitat, en Ramon n’és un testimoni actiu, un incòmode testimoni per al poder, però necessari si encara creiem que el poder emana del poble. Li desitjo que mantingui el mateix coratge i perseverança d’aquests darrers anys, sap que no està sol, que sempre em, ens, tindrà al costat.

L’Obra Social de la PAH!



Font: ara.cat

 Un moviment se l’ha de jutjar pel que fa, pel que representa i a qui representa. En aquesta línia la PAH es guanya amb el dia a dia el recolzament d’aquells amb i els per qui lluita, els desnonats, els exclosos i el respecte dels que creiem que una altra ciutat, una altra nació i un altre món és possible.

La propaganda per l’acció ha estat històricament un instrument dels que volien canviar les coses, els que lluitaven contra un sistema injust i posaven en evidència les mentides i ambigüitats del model al que volien trobar alternativa. Aquest cap de setmana l’alliberament d’un bloc d’habitatges a Salt ha estat un acte d’aquesta mena.

Però el que està passant davant del Santa Caterina, no és solament propaganda per l’acció, és més que això, és també la recerca d’un model alternatiu i possible, una obra social, un model cooperatiu que doni satisfacció no solament al dret a l’habitatge sinó també a una vida digna.

Sóc conscient que per als interessos establerts, pels que no volen que res canviï o que si cal canviar quelcom no canviï res d’important, això fa por. Avui aquest moviment és incipient, li resta molt camí per recórrer, peró és ja quelcom sòlid, i té un efecte multiplicador. Perquè és tan important saber on vols anar com el que crees en el camí, les formes i les complicitats que produeixes!

Na Marta Afuera és una espurna d’aquesta ànima col·lectiva, la PAH, amb els seus errors i encerts. Com amic d’ella i del moviment, sempre li diré el que penso, sempre estaré al seu costat, amb els meus errors i encerts, perquè calen molts materials i molt diversos per a construir una esperança que arreli en un nou model social i de país. L’Obra Social de la PAH ens dóna esperança i coratge. Es pot i cal fer-ho.

Aquesta no és Europa, ens l’han canviat!

Font: bolsaclick.com

A menys democràcia, més ignorància! Permeteu-me que comenci així, després de l’esperpent que els dirigents de la burocràcia europea han perpetrat amb Xipre, aquesta setmana. Aquesta barreja de polítics reciclats i funcionaris sortits de les escoles de negocis que avui controlen els mecanismes de decisió europeu, especialment els econòmics, han aprofitat les escletxes no democràtiques de decisió europees per donar una lliçó als pobles d’Europa, agafant com a cap de turc, quina ironia, extorquint a Xipre.

Els alemanys, amb la poca visió perifèrica que els ha caracteritzat històricament, s’han prestat a aquesta estranya “blitzkrieg” contra els pobles mediterranis. Que fàcil és manipular als pobles perquè donin les culpes a altri, que fàcil es tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, ni que sigui de diferent color.

Quan l’economia, en minúscula, pren d’hostatge a la política, els somnis de la raó generen monstres. Estan destruint el somni d’Europa, fan reviure els vells fantasmes de desunió i la crispació dels que es creuen agreujats al nord i els que realment ho estant patint al sud, pot trencar els darrers ponts del somni europeu, que encara alguns al Parlament intenten defensar amb ungles i dents. Gràcies Raül i a tots aquells que aixequeu en aquest hemicicle la veu contres les injustícies.

Sempre he volgut més Europa, però fins que no traiem els mercaders del temple, fins que no fem fora als que han ocupat les institucions per a lucri propi i dels seus lobbys, Europa estarà en perill. O més democràcia o donarem un pas enrere per a tornar a començar. Ni cas a la política de la catàstrofe, als que diuen: o feu el que us dic o el caos!. Els governs titelles que tenim ens obliguen a obeir-los i esdevé caos solament per al poble. Molt bé, doncs si ens amenacen amb el caos, que sigui per a tots, començant pels que s’han aprofitat de la crisi i l’han convertit amb la més gran estafa de tots els temps!

Criminalitzar els moviments socials: no es pot fer de l’error, excusa

Font: diaridegirona.cat

En uns moments en què la política es veu embolcallada pel descrèdit com a resultat de la submissió de molts que s'hi dediquen al poder econòmic. Quan la restauració del 1975 està tan desgastada com la imatge del rei, d’operació en operació.

La ràbia i la impotència de molts, desnonats, aturats, sense present ni futur, es canalitza en nous moviments, sorgits a redós de la crisi, que demostren amb la seva acció directa que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Xoquen amb la vella política i amb les institucions creades per a temps de bonança, lentes en les seves accions i allunyades del carrer, perquè el carrer vivia, més be o més malament, sense necessitar gaire d'elles.

Els governants havien de gestionar i el poble es deixava substituir pels dirigents polítics mentre els serveis públics i les possibilitats de tenir feina fossin raonables. Alguns eren més carismàtics, d’altres vivien amagats darrera la sigla, alguns feren negocis, altres es conformaven amb l’ombra allargada del poder. Tot aquest món salta pels aires amb la crisi del 2008. I la passivitat esdevé impaciència i la gent que ho ha perdut tot,  mira al seu voltant i li manquen polítics que s’arremanguin i l’ajudin de veritat.

Fins ara no els calia escarrassar-se per votar, votaven els que sortien més a la tele, un o l’altre, un a les municipals, l’altre a la Generalitat... Ara no votarien a cap ni un, i tenen ràbia, molta. Els moviments socials la canalitzen i la converteixen en acció positiva. La PAH ha estat un exemple aquest darrer temps, radical en les formes, democràtica en la gestió del dia a dia.

Un incident produït el dilluns ha aixecat l’alarma en la política municipal, l’insult en forma d’amenaces a una portaveu del grup municipal més conservador del consistori, en la calor del debat on era present, on havia estat convidada pel moviment. Reconec que l’insult i l’amenaça no porten enlloc i que fóra bo que qui ho ha proferit rectifiqués, però és de cec no reconèixer que la violència quotidiana a molts per part d’uns pocs cada dia es fa més intolerable. I que qui hi conviu es pot deixar portar per la passió de la indignació davant tanta politiqueria.

Si he de triar, malgrat s’equivoquin, triaré els que formen part del meu poble. Defensaré sempre la llibertat d’expressió, sobretot dels que no pensen com jo. Però si criminalitzen a algú que lluita estaré al seu costat.

Però crec més en Mandela i Luther King que en altres revolucionaris, que feren de la violència accions efímeres que permeteren la criminalització dels moviments i la seva destrucció pels poders egoistes i conservadors. M’agrada Rosa Luxemburg que morí pels seus ideals, m’agrada Ada Colau, puny tancat en guant de seda.