Criminalitzar els moviments socials: no es pot fer de l’error, excusa

Font: diaridegirona.cat

En uns moments en què la política es veu embolcallada pel descrèdit com a resultat de la submissió de molts que s'hi dediquen al poder econòmic. Quan la restauració del 1975 està tan desgastada com la imatge del rei, d’operació en operació.

La ràbia i la impotència de molts, desnonats, aturats, sense present ni futur, es canalitza en nous moviments, sorgits a redós de la crisi, que demostren amb la seva acció directa que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Xoquen amb la vella política i amb les institucions creades per a temps de bonança, lentes en les seves accions i allunyades del carrer, perquè el carrer vivia, més be o més malament, sense necessitar gaire d'elles.

Els governants havien de gestionar i el poble es deixava substituir pels dirigents polítics mentre els serveis públics i les possibilitats de tenir feina fossin raonables. Alguns eren més carismàtics, d’altres vivien amagats darrera la sigla, alguns feren negocis, altres es conformaven amb l’ombra allargada del poder. Tot aquest món salta pels aires amb la crisi del 2008. I la passivitat esdevé impaciència i la gent que ho ha perdut tot,  mira al seu voltant i li manquen polítics que s’arremanguin i l’ajudin de veritat.

Fins ara no els calia escarrassar-se per votar, votaven els que sortien més a la tele, un o l’altre, un a les municipals, l’altre a la Generalitat... Ara no votarien a cap ni un, i tenen ràbia, molta. Els moviments socials la canalitzen i la converteixen en acció positiva. La PAH ha estat un exemple aquest darrer temps, radical en les formes, democràtica en la gestió del dia a dia.

Un incident produït el dilluns ha aixecat l’alarma en la política municipal, l’insult en forma d’amenaces a una portaveu del grup municipal més conservador del consistori, en la calor del debat on era present, on havia estat convidada pel moviment. Reconec que l’insult i l’amenaça no porten enlloc i que fóra bo que qui ho ha proferit rectifiqués, però és de cec no reconèixer que la violència quotidiana a molts per part d’uns pocs cada dia es fa més intolerable. I que qui hi conviu es pot deixar portar per la passió de la indignació davant tanta politiqueria.

Si he de triar, malgrat s’equivoquin, triaré els que formen part del meu poble. Defensaré sempre la llibertat d’expressió, sobretot dels que no pensen com jo. Però si criminalitzen a algú que lluita estaré al seu costat.

Però crec més en Mandela i Luther King que en altres revolucionaris, que feren de la violència accions efímeres que permeteren la criminalització dels moviments i la seva destrucció pels poders egoistes i conservadors. M’agrada Rosa Luxemburg que morí pels seus ideals, m’agrada Ada Colau, puny tancat en guant de seda.