El catalanisme i els seus orígens

Encara avui sento a gent d’esquerres malfiar-se del catalanisme com si fós una construcció de la burgesia, una lectura de Jordi Solé Tura extreta de context ho podria justificar. I és que també un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie de tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

En aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán, el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.