Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran