El més d’agost acaba, quin trimestre ens espera!

Deixem el mes d’agost i ens endinsem al setembre. Os he de confessar que el deixo amb un cert neguit, no solament per que finalitzen unes vacances plenes, amb la família i els amics, el sento com un vertigen pels esdeveniments que s’han de succeir, o no, els propers tres mesos.

Es apassionant i alhora terrible travessar l’ull de l’huracà, quan més ens endinsem més em costa fiar-me’n dels companys de viatge. Es cert que el president Mas m’ha sorprès des de l’11 de setembre del 2012 fins ara, i ,cal dir-ho, favorablement. Ha aguantat la pèrdua dels seus tradicionals aliats econòmics i l’aquelarre de corrupció que ha sortit a la llum en la seva coalició, afectant fins i tot als Pujols. I s’ha mantingut, però sempre penso fins quan?

He de combatre la fatiga de lluitar per l’evident, que puguem votar! Un company de clandestinitat, ara fa un piló d’anys, em deia que no hi ha res més dur que lluitar per allò que es evident, de calaix diríem, pel fet que no cau pel seu propi pes sinó que s’ha d’arrancar. La democràcia i la llibertat són d’aquesta mena.

Començaré un curs explicant contemporània i vivint-la, espero que estiguem a l’alçada, jo al menys com a professor i càrrec electe intentaré ser conseqüent i assumir les responsabilitats que se’n derivin. El pitjor que pot passar, i lluitaré per que no sigui així, es veure en els ulls dels meus alumnes i dels ciutadans el retret de no haver estat a l’alçada.