divendres, 1 d’agost de 2014

Els nostres mals no venen de la transició, tenen l’origen en Felipe Gonzalez i Jordi Pujol.


Era molt jove en els anys de la transició, els que van de la mort de Franco, el 1975, al primer govern González, 1982. Els vint anys et trobes en formació, en rodatge, el teu entorn és un espai d’aprenentatge si tens els ulls oberts. Deia que la transició acaba el 1982, bé, a Catalunya, com en altres coses, acaba abans, el 1980 quan com a resultat de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, surt, contra tot pronòstic i amb minoria parlamentària, el primer govern Pujol.

Ara alguns donen la culpa a la transició, de la llarga i sagnant dictadura, de tots els mals que la nostre democràcia té, hi discrepo. La transició va ser un pacte que restava obert en molts punts, que podien anar en un sentit o altre en funció de qui i com portes el timó. La gran frustració, la pols de l’actual llot, al meu parer, es centren en dos personatges claus, enormement legitimats en el seu moment a Espanya i Catalunya per a democratitzar a fons ambdós països i, ara ho sabem, ni un ni l’altre ho varen fer.


No en varen saber o no els hi va interessar. Probablement el segon. Democratitzar a fons tenia un problema per a ells, fer-los desaparèixer, en un temps prudencial, del poder, deixarien de ser imprescindibles. S’imposa l’orgull. L’ego i ara també ho sabem, quelcom de pitjor, el diner!

Des dels vuitanta fins ara, s’ha consolidar un règim que tot just fa tres anys entre en crisis per la crisis.  La brutícia acumulada en els anys de govern PSOEPP, amb la variant catalana CiU, impedeix qualsevol sortida que no posi en perill el status quo, o es trenca el petit estat del benestar o es democratitza a fons, fins ara han seguit uns i altres, a Espanya i a Catalunya,  la primera via. Però atenció, a Catalunya el procés que posa la independència com a solució desestabilitza el model, obliga a CiU a desplaçar-se i trencar el pacte del bipartidisme. Això no es perdona i l’omertà que amagava la brutícia i les mentides salta pels aires.

La lluita per acabar amb el règim, a Espanya i Catalunya, es avui a l’ordre del dia, aquest es resisteix a morir i és i serà capaç d’usar tots els monstres per impedir-ho, per això el 9N és avui encara més important per la llibertat de Catalunya, es clar, però també per a la democratització d’Espanya, alguns, encara pocs, ho comencen a veure al país veí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada