Sabeu que és
el que em posa més dels nervis en tot aquest procés d’autodeterminació que
portem des de fa uns anys? Pot ser el tancament a tot diàleg real del vell bipartidisme
espanyol i la seva catalanofòbia? O les dificultats de bastir un projecte comú
format per forces tant diferents? Ambdós em preocupen i molt, però el que em treu de polleguera
son aquells que des del primer minut van dient que no ens en sortirem, que tot
es teatre, que tot es una manipulació. Esdevenen espectadors morbosos, d’aquella
mena com els que van a veure un espectacle tot esperant que el que està a l'escenari es
faci mal, per a dir: veus com tenia raó! Veus com és impossible!
Ho podia
deixar ací, però necessitem tanta i tanta gent per a fer possible no pas un
somni sinó una necessitat per a donar futur al nostre país i de retruc commoure
al país veí per a que trobi solucions als seus problemes endèmics, perquè sense Catalunya hi estarien obligats. Però no vull, tampoc, si no ens en sortim, no haver fet
tot el possible per a ampliar al màxim un moviment plural que no ha preguntat
mai d’on vens si no si vols compartir el viatge.
I l'alternativa no és més autonomisme! Mai he
estat un crític destructiu dels governs tripartits, van fer coses ben fetes i d’altres
no tant. Però que no hem diguin ara que aquesta es la via del futur! Fou més
la juxtaposició de partits i programes que una aliança amb un programa comú. Es
cert, tingueren la dreta política i mediàtica en contra des del primer dia fent
una campanya denigradora com poques vegades s’ha vist. Però si he de fer un
balanç, en aquells anys és quan es demostrà els límits per a transformar de debò les
coses en el sistema autonòmic actual. I els límits foren per a molts els que
avui ens porten a reclamar la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada