Lliçons d’un judici.

L’aparell judicial és un dels que travessà la transició sense la més mínima modificació. Cap dels magistrats compromesos amb el franquisme patí les conseqüències i amb un sistema profundament endogàmic, familiars i amics han anat copant llocs de responsabilitat. Els sectors progressistes sempre han restat en minoria i si, en determinats moments, els han generat incomoditat, mai han estat decisius. Aquest és el paisatge abans de la batalla judicial al Suprem

Aquest lligam entre poder polític i judicial, consubstancial en tot sistema autoritari, s’ha mantingut perquè forma part del substrat relacional d’una gent que sempre ha viscut sota l’ombra dels privilegis i les prebendes que dona el poder. La carrera i la docilitat a les necessitats governamentals son part d’una mentalitat que com a més es profundament conservadora no hi troba contradiccions davant de la causa superior de la defensa de l’Estat.

No es estrany doncs que dels aparells de l’estat, aquells que sempre la dreta autoritària ha usat i abusat –exèrcit i judicatura- sigui ara, per raons geopolítiques, els jutges l’instrument polític primer usat contra l’independentisme. Cal donar una patina de legalitat a l’abús dels drets humans que son criminalitzats perquè atempten a l’essència de l’estat autoritari.

La sentència del tribunal Suprem al diputat Homs marcarà el camí a seguir, però també representarà un alt cost per a un poder, el judicial, que es despulla davant l’opinió pública i te en la desobediència popular el seu taló d’Aquil·les. Perquè si no s’accepten els seus mandats, no li retrà més que l’ús de la coerció i la violència per aplicar-los. Del segle XXI al XIX, fent abstracció dels canvis socials, del paper de l’opinió publica. S’arrisquen i poden perdre, perquè ací i ara la democràcia és imbatible.