Uns dies a twiter

Ser l’únic del grup parlamentari al Congrés sense twiter es feia cada cop més difícil de mantenir, sense que les raons de fons anessin més enllà del ser tossut. Un any i dues campanyes electorals han esclovellat força la fermesa de la meva negativa i al final he sucumbit a les “amistats perilloses” entre les que hi ha twiteros compulsius i exitosos.

Els primers dies, tres,  han estat interessants, he seguit un nombre selectiu de persones, mitjans i associacions i m’he emportat la sorpresa dels que han començat a seguir-me. Encara no n’hi ha per tant, algunes piulades adaptant-me al nombre reduït de caràcters i algun enllaç que altre. Alguna rectificació assenyada d’alguna afirmació meva i la visita d’algun troll, de moment pocs.

Un record per a Carles Puigdemont que m’insistia -quan encara no era alcalde ni president- perquè fes un blog i sobretot a l'Albert Piqué que va tenir una paciència de sant per a ajudar-me, ja fa uns anys, a que comences aquest blog –que ja te 1400 entrades- i m’endinses a facebook. Fa ben poc feia una entrada al twiter tot dient que la mala companyia de Gabriel Rufián havia aconseguit el que ell no va poder. Totes les culpes ara i abans son meves, Albert!

Continuaré tocant però de peus a terra, perquè el que veus des d’una finestra no es més que una part de la realitat. I continuaré entenent de la mateixa manera que un amic de facebook pot ser un amic, però que els guanyes o els perds en la vida real i no en la virtual, que un seguidor de twiter representa el mateix que tu seguint a altri. Bé, visca la vida! La real, la de cada dia, i també els somnis que ens ajuden a viure-la intensament.