dilluns, 2 d’octubre de 2017

Una tristesa absoluta, una ràbia infinita!


Les xarxes et permeten veure i viure el que succeeix simultàniament en llocs diferents i distants. Ahir al costat de la meva família i dels meus veïns i veïnes de Sant Daniel, veiem el que passava en d'altres barris de la nostra ciutat, del nostre país i patíem al seu costat. Defensàrem la nostra urna, vàrem votar i vàrem esdevenir amfitrions d’altres conciutadans que tenien les seves taules tancades per la violència de les policies espanyoles. No ho oblidarem i serem fidels al mandat popular.


Tanta violència per a fer callar la veu de la gent. Em recordava les jornades de l’Assemblea de Catalunya del 1976, on en una d’elles la policia espanyola em va estabornir i em vaig despertar a l’hospital. Aquelles imatges les tenia arxivades, en blanc i negre, en la meva memòria. A Girona i arreu de Catalunya es van tornar a produir, ara i avui, escenes de violència terrible, que honoren a les víctimes i envileixen als botxins. No oblidarem mai l’1-O!

Ràbia i orgull! Tristesa i esperança. El que va passar ahir, els 840 ferits i contusionats, les escenes de violència, no fan empal·lidir la fermesa, la confiança, la capacitat d’organització d’un poble que s’ha guanyat el dret a ser el que decideixi ser. L’estat ha actuat com un estranger que no veu en els catalans els seus conciutadans, vol súbdits. Gent del si, del no i del vot en blanc; dels que havien decidit ja fa temps votar, dels que ho decidiren a ultima hora; tots ells foren atonyinats pels que ens veien com enemics a abatre, tots. "A por ellos", deien!

Ara, l’únic diàleg es el que es dona d’igual a igual. L’única mediació és la internacional. Farem el que hem de fer. No ens fan por. Mantindrem la no violència i la ma estesa, però no ens enganyaren amb promeses sense contingut. El nostre govern proposa i el nostre Parlament disposa. Al seu servei!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada