Qui em representarà el 24M?

Sempre he cregut en la importància dels ajuntaments, he patit i he gaudit representant a la ciutadania de la meva ciutat, he fet i ha quedat per fer un munt de coses i al bell mig de la crisi sense la ciutadania organitzada i els ajuntaments, uns més que altres, el patiment hauria estat més gran i abastat a més gent.

Crec que cal la independència del meu país, perquè sense estat propi vius de rellogat a l’estat d’altri, però crec en un estat social i de dret que no reprodueixi els defectes del que ara estem i del que tant a gust han estat els que governen la nostra “autonomia”, que s’omplen la boca, ara, d’independència, però mai saps si van o venen.

Per això defenso unes eleccions municipals que parlin de la meva ciutat, dels problemes presents i de les solucions futures. Clar que vull un referèndum per a decidir la independència, però no vull confondre temps i objectius.

A Girona, la confusió, les manipulacions interessades i les esquerres que continuen preferint lideratges tipus “cap de ratolí” més que participar en projectes amplis ens aboquen al continuisme.  Si els astres no ho impedeixen, es reproduirà el govern conservador de “rostre simpàtic i patriòtic” que ha fet filigranes, deixants les coses com estaven, des de la seva minoria majoritària.

Qui em representarà? doncs aquells que han volgut la unitat malgrat no aconseguir-la, els que tenen lideratges compartits, els que no es creuen messies ni posseïdors de la veritat, els que no reparteixen carnets de revolucionaris o de patriotes...en definitiva votaré la vella i nova esquerra nacional, la del PSUC i ICV, la de sempre. Esperant que un dia es produeixi una conjunció astral i confluïm per a guanyar i transformar la ciutat.

Debat nacional a ICV. De Girona estant.

Un cert neguit s’ha instal·lat entre la gent d’ICV davant de un imminent acord per a decidir quan fem el referèndum  d’autodeterminació i què preguntarem a la ciutadania.  Un fantasma recorre les nostres organitzacions i es sent una veu udolar  quina pregunta hem de proposar?, o el que n’és conseqüència, quina pregunta podem acceptar?

El dissabte passat ens vàrem reunir militants de les comarques gironines amb la Dolors camats i, tot i que parlarem d’europees i pressupostos de la generalitat, les intervencions es centraren en el fet nacional i el referèndum.

Tot i que la nostra delegació a l’assemblea nacional, de la que vaig ser portaveu, va deixar clar la nostra aposta pel dret a decidir i per a formar un estat propi i així es va reflectir en la resolució final, som plurals, no solament en els matisos, sinó, en més de un cas, manifestant posicions força allunyades.

La resolució del dubte de si quan parlem d’estat propi, parlem d’estat independent, no es un tema semàntic, es trencar el darrer fil que ens lligava, com a molts, en el vell somni de canviar Espanya des de Catalunya.

La sobirania d’un poble ho es també en relació amb els veïns, d’acord. I son pocs, penso jo, els que desitgen tenir-hi mala relació i més quan vius porta a porta. Però quan aquesta relació es subordina a altri, quan aquest et considera un rellogat i posa en qüestió el dret de pactar no solament les normes de convivència comunes si no fins i tot et nega el dret de poder decidir com vols viure a casa teva, no hi ha altre remei que caminar sol.

Crec, confio, que actuarem en conseqüència a ICV, que amb la discreció necessària acordarem la millor pregunta en el millor moment. Penso que no hem de tenir por a trencaments interns, ens uneixen massa coses en la lluita social i ecològica per a fer-ne abstracció. El bon ambient de la reunió em fa pensar que continuarem junts en el camí, com deia un company, d’una Catalunya lliure i socialista!

La Via catalana ens marca el camí, el poble ens exigeix que donem pas i complim els compromisos

Ha estat un encert fer la Via, els resultats ho avalen. No ha estat fàcil assolir els reptes,  calia superar la manifestació de l’any passat i  la complexitat organitzativa d’una cadena humana extensa i complexa. Però s’ha aconseguit! I per la resposta de la convocatòria, 1.600.000 o més, i per la manca d’incidents, esdevé gairebé un cas únic.

Els dies anteriors no han estat fàcils, no pas pocs desitjaven que no funcionés, hem aguantat noticies de molta mena, s’han magnificat errors i s’ha menystingut els esforços de molta gent anònima que ha estat l’ànima de l’èxit. La gent ahir volia unitat en lo fonamental per a fer el referèndum amb una pregunta clara, vol que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un estat sobirà. Estem cansats de que sens negui el ser subjecte polític, que sens furti la capacitat de decisió. I això es vol, ho volem aquets 2014.

Es cert que molts dels que ahir es donaven les mans estaven patint, per la feina o la seva manca, per l’escola o la salut i alguns, molts menys,  no patien per aquestes coses. Però la força era i es major per que hi érem tots. Entenc que es volgués encerclar el Trueta o la Caixa, pel que simbolitzen i per que lluitem per a canviar no solament una forma d’estat, sinó també un model de societat. Però calia estar tots junts i que ho sembles, amb el Trueta s’ha fet un esforç enllaçant-lo amb la Via. Amb la caixa la pedagogia no ha acabat de funcionar per que al meu voltant i després en converses de tota mena, i no crec ser l’únic partidari de lligar-ho que li ha passat, molta gent em deia que no ho entenia.

Ahir vàrem reivindicar els dret a decidir si volem un estat propi, per que era l’11 de setembre. Evidentment que jo també vull decidir-ho tot, tot lo altra, però per això tenim 364 dies per reivindicar i ho farem, per que és de justícia lluitar contra totes les malifetes del govern de Catalunya, del de l’estat i dels poders econòmics que manipulen des de l’ombra, però ahir centenars de milers de persones es donaven la ma malgrat que pensaven molt diferent de moltes coses per que teníem una de clara, sense sobirania no pots decidir tot allò que ens importa a uns i altres els restants dies de l’any.

Ara els que des de la política volem complir el mandat del poble, hem de rectificar errors, superar les ambigüitats i assegurar aquest 2014 que la confiança ahir rebuda no es malmenarà.

11de setembre i Via Catalana. Les meves raons per ser-hi.

El procés d’autodeterminació de Catalunya que anomenem dret a decidir ha aplegat cada cop més ciutadans i ciutadanes com a resultat del carreró sense sortida del procés estatuari que PP i PSOE han desconstruït. La recentralització, aprofitant la crisi, s’ha reforçat amb la vena autoritària d’un govern que se sent més hereu del franquisme que de la transició. La catalanofòbia que patim des de la discussió del darrer estatut i que molt catalans nascuts a altres indrets de la península han trobat aquests darrers anys quan van al poble dels seus orígens, n’és testimoni d’aquesta política piròmana envers Catalunya.

Des de Madrid ens acusen d’història inventada quan parlem de sobirania i s'inventen, ells si, una nació espanyola de més de 500 anys ! La seva visió patrimonial de l’estat espanyol no ens deixa una altra via que la de  constituir un estat propi com a resultat d’aquest procés d’autodeterminació, per que solament des de la sobirania pots tenir veu, ser escoltat i respectat.

Un procés que te un clar caràcter social i que transcendeix l'estratègia d'un o altre partit. D’ací la meva preocupació quan des d’un sector de  les esquerres, militants o dirigents, es malfiïn d’aquest moviment social i insisteixin en la seva possible manipulació per part del govern de CiU i del partit que des de l’oposició li dona suport. Com podem donar la mà als que fan les retallades? diuen, oblidant que ni hi son tots el que estan ni estan tots els que hi son.

Soc d’aquells que pensa que un moviment d’aquesta mena , que vol construir un estat propi, te una forta component revolucionària. Per què ha de trencar amb el passat i construir un nou model d’estat. Abandonar per suspicàcies aquest moviment o encara pitjor fer de l’anti independentisme un objectiu “d’esquerres”, que ompli una esquerra sense objectius, portaria aleshores  a fer possible, el que diuen  i ara no és, que la dreta controlés el moviment o que el portés a un carreró sense sortida i a la frustració. Tothom pot i ha de dir el que pensa, ara i demà, quan tinguem un estat propi, però quan no solament s’especula sinó que et trobes al bell mig del temporal, cal ser ben responsable del que dius.

No tenim res perdut, hem avançat molt, em sabria més que greu, que a punt de arribar a la fita alguns dels nostres , desconcertats, s’equivoquessin de direcció  facilitant als nostres adversaris escletxes per a destruir-nos a tots. Cal construir una alternativa des de la generositat, incorporant amplis sectors i deixar les pors i lluitar, sempre lluitar.