Confiança amb els que ens han ajudat a arribar fins ací!

Vivim els catalans uns dies complicats, una barreja d’eufòria i preocupació. Orgullosos de la resposta de l’1 i el 3 d’octubre, veiem amb preocupació l’agressivitat de l’estat representat pels seus màxims mandataris. No es creien que ho faríem i no suporten que els, per a ells, “quatre arreplegats aficionats” hagin burlat les forces de seguretat estatals que han emprat enormes recursos per a impedir la constitució de les meses amb urnes i paperetes. I es fan creus de la resposta massiva del 3-O, on, superant la por, omplirem els carrers de ciutats i viles de Catalunya

Quan més dies passen, pots tenir més informació del que va succeir en el comandament de Madrid i els seus operatius a Catalunya. Més enllà de qui sigui certa la baralla posterior entre CNI i ministeri de l’interior, és clar que fallaren les recerques i que la promesa de que no hi haurien urnes ni paperetes ha estat un gran fracàs al desmentir-ho la crua realitat de l’1-O.

La decisió d’emprar la força en un centenar de col·legis electorals fou més un símptoma d’impotència que un acte de força. Els resultats de més de 800 ferits, però, exemplificaren la brutalitat dels mitjans i la falta de relat polític. Malgrat la censura informativa a Espanya, el mon en fou testimoni.

L’èxit esclatant de l’aturada i les manifestacions multitudinàries, fou una expressió contra la violència i l’autoritarisme, però també a favor d'implementar els resultats de l’1-O. “Hem votat”, es un crit d’alegria i fermesa, però també d’exigència política. Mai he vist tant ferma entre la gent la confiança amb el govern i la majoria parlamentària que ens ha portat fins ací. També la voluntat integradora amb els que han dubtat però han estat al nostre costat en els moment difícils.

Per tot això, malgrat els moments d’intranquil·litat, de legítima por davant la brutalitat no reconeguda de l’estat. Confiem que qui ha llegit la voluntat de la gent, govern i majoria parlamentària, ampliada millor, ens porti a una nova etapa basada en la sobirania manifestada l’1-O. No ens han donat motius per a no confiar!

De govern a govern!

Quan més ens apropem al desenllaç del que ha estat anomenat “el procés”, més perill trobarem si ens equivoquem en la tàctica i caiem en el tacticisme. He de confessar que no m’agrada gens la proposta que ha presentat Francesc Homs de crear una comissió no legislativa que debati el futur de Catalunya al Congrés. Ni és el lloc ni la forma. El diàleg ha de ser i és entre governs. No es pot donar en el marc de la sobirania espanyola, si no en la relació bilateral entre sobiranies.

La bona fe, l’interès en dialogar, no ens pot fer oblidar on estem i perquè hem arribat ací. No es el resultat del debat en el Congrés, on no hi ha les condicions resolutives adients, que no siguin marejar la perdiu indefinidament. La mobilització popular i unes eleccions que varen donar majoria independentista en el parlament de Catalunya ens han fer arribar fins ací. Aquest fets marquen el protagonisme i la fulla de ruta. Qualsevol desviació ens porta al tacticisme i a la derrota.

Hi ha encara polítics catalans que enyoren el temps aquell en que “agradàvem a Madrid”, al no posar en dubte ni qui ni com exercia la sobirania i acceptavem engrunes que no posaven en qüestió ni qui governava ni com ho feia. Fins i tot les velles pràctiques d’ensabonar, fer favors i actuar amb un maquiavel·lisme d’estar per casa -del que era mestre Duran Lleida- es veuen encara com el “summum bonum” de l’art de fer política a Madrid. Qui l’ha fet li costa de fer-ne una altre.

Al meu parer, el paper de les diputades i els diputats catalans, no passa per fer d'interlocutor amb l’estat, sinó de recolzar qui ho és, el govern de Catalunya. Clar que intervenim en el dia a dia per a satisfer reivindicacions i ajudar a satisfer necessitats en el marc de les nostres competències en les nostres circumscripcions, això ho fem i crec que bé. El que no hem de fer mai es substituir a qui te la sobirania del poble català: el Parlament i el seu govern. 

I ara què? fermesa i ma estesa.

Quan més ens apropem al 26 J més me’n adono que aquestes seran decisives no solament per a veure qui formarà govern a Espanya, sinó per a ampliar les forces catalanes que proposen un nou marc jurídic basat en la nostra sobirania com a nació. Si l’autodeterminació no prospera i, més encara, si esdevé l’excusa per a la Gran Coalició, els que la proposen ací, es veuran obligats a decidir si s’afegeixen a l’únic procés de canvi realment existent o es conformen en ser oposició a Madrid esperant temps millors.

Els 14 mesos que ens queden per acabar les lleis de desconnexió necessitaran d’una convocatòria d’eleccions constituents per a fer possible la República Catalana, el nou Parlament l’elaborarà el text constitucional, promovent una àmplia participació, i promourà el referèndum a partir del qual, si es favorable, es produirà la definitiva assumpció de tota la sobirania.

Necessitem un nou pressupost per millorar les partides socials, evidentment, però també per a finançar aquest camí. En Joan Tardà ho explicava molt bé, el divendres passat a Llagostera. Som conscients que el nou govern que sorgirà a partir del 26J usarà tost el seus instruments per a impedir-ho. Tola la violència institucional, amb la manipulació de serveis i tribunals, però quan més ataqui més s’aïllarà de les vies democràtiques i més autoritat tindrem per a continuar avançant.

Ens cal avui una gran capacitat de diàleg, d’assumir diferències per a construir un projecte comú. Però també fermesa i capacitat de resistència. Cada espai on es dirimeixi el nostre futur hi hem de ser present amb veu pròpia. El més important és el que fem a Catalunya, que no defallim, però a Madrid cal i caldrà, en aquets temps que s’escolti la veu del republicanisme, de l’independentisme, sense sectarismes, amb la ma estesa però sense donar ni un pas enrere.

Catalunya existeix, malgrat alguns mirin cap a un altre costat.

En aquest joc d’ombres i aparences en que s’ha esdevingut la política espanyola, apareix de forma nítida la desconnexió catalana. La negació d’una realitat mai es una bona decisió per a encarar el present i menys construir el futur. Catalunya amb totes les seves contradiccions, amb el partits en transformació i amb un electorat que es mou en funció de cada un dels reptes electorals, manté un ampli acord en el diagnosi, som una nació, i va ampliant el consens de que el camí a seguir es cosa nostra, oberts a tots i a tothom, però no esperant  res de qui no vol donar res.

No menystinc l’esforç d’una part de l’esquerra espanyola, parlo amb molts d’ells i elles i trobo interlocutors, però res fa pensar que puguin influir prou des de dins del sistema per a transformar-lo tant radicalment. La millor contribució que podem fer a que guanyin pes no es esperar a que en tinguin en un termini raonable a Espanya , passa al meu parer,  i pot semblar una paradoxa,  per a que nosaltres siguem capaços de fer trontollar el sistema amb el nostre procés constituent republicà.

La inèrcia del centralisme. D’això que anomenen “Madrid” però que te que veure no pas en un territori o ciutat sinó amb aquell model centralista que es configura amb els “Cuerpos del Estado”, l’anomenada “Brigada Aranzadi”,  al servei del Capitalisme extractiu que viu de l’estat i necessita d’aquest estat. Reina i mare de totes les corrupcions que es fan i es desfan.

Clar que els espanyols no son els nostres enemics, però si que ho és l’estat, mare per uns i madrastra pels altres! La nostra fraternitat republicana solament es pot vehicular mitjançant la sobirania, perquè no hi ha fraternitat sense llibertat.

Convenció d’ICV a Sabadell. Defensant l’esmena 112!

Quan surto d’un congrés, sovint em queda un regust agredolç, ahir tornant de Sabadell, de la Convenció d’ICV, tenia aquesta sensació. Més de quaranta anys consecutius del militància, primer al PSUC i després a ICV em fan veure el comportament de les direccions polítiques des d’una certa distància.

Col·lectivament vàrem avançar en definir uns objectius nacionals que ens allunyen d’un federalisme genèric que no deixava de seu un autonomisme ambigu. La plena sobirania, l'esta propi, Catalunya com a subjecte de sobirania queden clars i per escrit. Per a una persona que creu que la independència és l’únic instrument factible per a fer reals aquests principis és suficient? No.

Quan ahir en el Plenari vaig defensar “l’esmena 112”, el que alguns denominaven “l’esmena Olòriz”, plantejava una fulla de ruta per al 28 de setembre, que fer des del dia de la constitució del nou Parlament? assumir des del primer dia la plena sobirania que ens permet ser subjecte polític i negociar de tu a tu sense supeditacions. Altres vies les hem provat i han fracassat.

Quan presentes una esmena amb l’oposició de gairebé tota la direcció del teu partit saps que no guanyarà, però es important com la perds per a mantenir viu el debat. Gairebé un de cada quatre delegats la va votar, no es poc, quan ho fas amb el braç aixecat  a la vista de tothom. Perdre amb dignitat no es guanyar, però te carrega de raons per a vèncer.

No es poc important el camí que ha fet iniciativa en aquests quatre darrers anys, alguns independentistes ho trobaran poc, d’altres es permeten el luxe de ridiculitzar-ho, sense veure que no aconseguirem la independència sense convèncer a molta més gent de la que avui n’és ja convençuda. Sense ampliar el aliats perds.

Si, els independentistes d’ICV hem perdut l’esmena, però no han guanyat els que ho volien tot parat o fins i tot anar enrere, la lluita a dins i a fora dels partits continua per a fer una amplia aliança nacional que no pot ser liderada per la dreta de sempre, la del peix al cova i la hereva del clan Pujol. Jo continuaré aquest combat fins que vegi que no serveix internament per a res o m’ho facin impossible.

Sinó és ara quan?

Crec que no soc l’únic que creu que el procés sobiranista es troba en un moment de desconcert. La força que donava la reclamació unitària d’un referèndum on tothom es pugues expressar, l’àmplia confluència dels que creiem en la independència, albirava un resultat clar que ens situés en el camí d’un estat propi i independent.  La frustració de la desconvocatòria de la consulta per part del govern de la Generalitat, defugint el xoc de legalitats,  fou superada momentàniament el 9N pel desig i la capacitat d’organització de la gent, que desitjava posar una papereta a la urna.

Però després no hi havia fulla de ruta...bé, no una d’unitària. Dos conferències personals i personalistes, dos posicions de partit, dos egos confrontats. Algunes entitat claus varen caure en el joc, però  no es tractava, al meu parer, de que els dos partits, els dos egos es posessin d’acord, el que calia era posar de nou sobre les vies un projecte ampli i unitari, un mena de convenció constituent que signifiques un nou model de país, inclusiu, que superés el vell sistema de partits i l’actual govern de la Generalitat.

No ha estat així i ens juguem totes les cartes a unes eleccions, el 27S, que no estan ni convocades, i en un pacte fràgil de dos forces polítiques que es van progressivament desgastant l’una a l’altre. En el dia a dia, l’ombra allargada de la corrupció a Espanya i a Catalunya, fa emergir en els veïns una nova força que qüestiona el bipartidisme com mai des de la transició i això te efectes colaterals a Catalunya, dons si el procés s’encalla, molts poden dipositar les seves esperances en aquesta onada rupturista, si més no per fer fora al PP-PSOE.

Els que volem un canvi social profund i creiem que, a casa nostra, el marc concret per a fer-ho  possible és una Catalunya independent, caldrà que ens replantegem el model, per a fer front a un procés encallat i segrestat i alhora no caure en el seguidisme del que pugui passar a Espanya. No ho tinc clar, com no pot ser d’una altra manera, doncs no sortirà del  laboratori de cap facultat de ciències polítiques, però del que estic segur és que ha de sortir de la gent, organitzada o no, que exigeixi aquest procés constituent i que els partits que es diuen transformadors ho facilitin, sense sectarismes ni protagonismes d’aparell.

Apreneu a nedar aviat o us ofegareu. Perquè els temps estan canviant!

Una onada de rebuig a la política tal i com s’ha portat des de la transició sacseja Catalunya i Espanya. Es cert que a Catalunya l’onada centralista i excloent del PP ha permès que partits que formen part del sistema s’hagin arrenglerat amb el moviment popular per la sobirania i la independència, però continuen sacsejats per les conseqüències de les seves polítiques i per la corrupció.

La paradoxa de tenir un govern català d’arrels neoliberals que s’enfronta a una altre de la mateixa corda a Madrid és més que un símptoma de la desfeta del sistema, en altres èpoques ja s’haurien entès, peix al cova i endavant. Ara ni ho poden fer i alguns d’ells  ni ho volen. Però CiU continua sent un pèssim company de viatge, sempre amb l’ai al cor de qui serà el nou corrupte que enganxaran a Andorra!

La gent vol fer net i cau en un populisme que no te pas que ser negatiu però descol·loca a tots i tothom fins i tot els que des de posicions ideològiques fortes han lluitat contra el sistema i es poden veure titllats de casta o d’innecessaris. Això explica el tacticisme del partits, de tots! i les dificultats d’una alternativa clara després del 9N a Catalunya. Esperem que les eleccions a Espanya clarifiquin l’escenari o influïm en l’escenari avançant  nosaltres les eleccions? Canviem d’interlocutors o salvem el President? Què és primer l’ou o la gallina?

La política espanyola està en estat de xoc, terroritzats els partits que han governat i aquells poderosos que els han manipulat. Avui a un cantó i l’altre del Ebre no hi haurà canvi, la gent no el seguirà, si no es modifiquen profundament les regles de joc i una nova generació pren les rendes  de la política. A Catalunya el procés necessita de nous lideratges i si no hi són clars o els que hi son representen el vell règim, caldrà fer foc nou.

Gràcies als que ahir vau fer el que calia fer!

 Escric aprofitant l’hora de pati, cansat i satisfet, en el marc d’una jornada, avui, molt diferent d’ahir, però també plena de responsabilitats. Un matí de classes on els comentaris dels alumnes sobre el que va passar ahir coincideixen amb el programa a 1er BAT amb les revolucions burgeses i nacionalistes i a segon BAT amb la Restauració. A la tarda tribunal de treballs de recerca fins a 2/4 de 6 i una hora més tard Ple ordinari a l’Ajuntament.

Cansat i satisfet, deia, per com va transcórrer el dia d’ahir. Vaig gaudir d’una oportunitat, fent de gestor del centre, al veure passar davant dels meus ull les gairebé vuit mil persones que van votar en les 16 taules habilitades. Vaig compartir amb els altres voluntaris l’eficàcia organitzativa i el bon humor del que fa una feina que creu important i necessària.

Ja parlaré un altre dia de les conseqüències, de les exigències que govern i partits tenen sobre les seues esquenes. Soc conscient de la confiança però també l’exigència que tenim els que fem política amb els que de forma clara i conscient han sortit un cop més al carrer i aquest cop amb un vot a la ma que han depositat a les urnes. Encara no passo pantalla, com ara diuen  alguns tertulians, d’aquests que et trobes fins a la sopa.

Avui continuaré gaudint de les sensacions d’haver estat on havia d’estar, de fer el que calia fer, catalitzant amb molt altres un moment de canvi. No es fàcil que més de dos milions de ciutadans i ciutadanes fessin el que ahir van fer. Contra un govern i unes institucions que es creuen totpoderoses, malgrat vacil·lacions i modificacions de darrera hora, anant a uns espais electorals estranys, no habituals i menys nombrosos. Però s’ha fet, amb bon humor, civisme i fermesa. Alguns encara es pregunten, de forma retòrica, on és el poble? El poble era ahir al carrer fent cues per a anar a votar. El poble en marxa, el que canvia les coses, el sobirà.

Entre el fàstic i l’esperança.

El divendres va comparèixer l’expresident Pujol, no esperava gaire, però al menys que mantingués un xic de dignitat pel càrrec que havia ostentat. El seu posat absent quan l’interpel·laven i la seva resposta barroera i cridanera per a no contestar res, em va produir fàstic. Mai he simpatitzat amb aquest home i amb les seves polítiques, però sempre he tingut respecte pel càrrec que representava, la Generalitat.  No he vist en la seva compareixença més que un jo egòlatra, en el fons ple de menys teniment pel que i a qui havia representat.

Un forat negre en la nostra història que l’afecta a ell i a tots aquells que en foren còmplices imprescindibles. Veurem que ens depara el futur i que restarà de la seva, avui, feixuga herència. El divendres però em va tocar viure l’altre cara de la moneda, un Ple, amarat d’emocions, recolzat per gent que dempeus esperava el pronunciament de regidors i regidores. L’altre cara honesta de la política la que es dona a la ciutadania i la que assumeix responsabilitats.

Ahir dissabte, una signatura important, més que un acte de govern, la plasmació d’un compromís treballat, en aquests darrers tres anys, al carrer, al Parlament i als ajuntaments. La direcció del meu partit, que ha treballat com el que més per a fer-ho possible, va decidir que no hi havia d’assistir, no ho comparteixo, però ho puc entendre. El dia abans el pitjor d’un règim caduc s’havia manifestat amb prepotència. El decidir que és fes la signatura un dia després podia semblar voler tapar-ho. Raons n’hi havia doncs, però encara eren més importants, al meu parer, les que ens portaven a la presència dels representants de tots els que hem lluitat per a fer possible que el poble decideixi. Com deia un vell eslògan del PSUC, "amb el poble, amb la majoria!

Demà aniré al consell nacional d’ICV, del que soc membre, no per a fer retrets sinó per a bastir, de nou i entre tots, un camí de col·laboració sòlit amb totes les forces sobiranistes per a que el poble pugui votar el 9 de novembre.

Girona, Catalunya és un clam! Votarem!

Ahir en un Ple solemne ens incorporàvem a la munió d’Ajuntaments, més del 95%,  que es posen a disposició de la generalitat per a organitzar i celebrar la consulta del 9N. Perquè el poble, la seva immensa majoria, vol votar i els electes ens devem al seu mandat. La nostra obligació és posar les urnes, assegurar que hi hagi una campanya en que tothom pugui exposar les seves opinions, posar les urnes i dinar fe de la plena legitimitat del recompte.

Els electes assumim una gran responsabilitat. Les amenaces del govern espanyol, no són buides, coneixem el seu tarannà autoritari, ho intentaran tot, però resistirem. Per que no estem sols, la gent, que vol votar, no ens deixarà que defallim, no ens ho perdonaria tampoc. Represento amb la Núria a  ICV-EUiA, ens hem implicat a fons en el procés, representem als que ens han votat, però en aquests moments trascendentals ens posem al servei,  també i especialment, de tots els ciutadans i ciutadanes que es volen expressar, sigui quina sigui la seva orientació política. No els defraudarem!

To just estem al començament, però és el començament del final. Ni ens han de tremolar les cames, ni trencar el que la gent vol unir. Units i diversos com ho és el mateix poble que representem, però amb un objectiu comú, serem el que vulguem ser, per que tot principi de sobirania rau en el poble!

Per què li diuen federalisme si el que volen dir és statu quo?

El PP mirant de reüll des de la dreta extrema a l’extrema dreta, recent escindida, diu no a tot el que sembli llibertats, civils o dels pobles, no m’agrada, fins i tot em repugna, però no enganya. És la vella Espanya, la que ens ha gelat el cor des de fa segles. Però l’Altre Espanya, la republicana, la que amb la Catalunya progressista sovint frec a frec ha lluitat per les llibertats, on és?

Esquerra Unida continua aquesta darrera tradició, amb contradiccions, amb algun estirabot, però, a contracorrent, està al costat del dret a decidir, de l’autodeterminació dels pobles. No crec que des de Catalunya es valori prou aquest esforç, pot ser per què alguns interlocutors de casa no li perdonen la seva radicalitat social, com també desconfien dels que ho som ací. Però si no hi ha un terratrèmol polític de molts graus, el partit majoritari de l’esquerra espanyola, el PSOE, va per una altre camí, sospitosament semblant al del PP en aquesta qüestió.

El cara a cara del president Mas amb l’expresident Felipe González i la romeria de Susana Diaz, presidenta de la Junta d’Andalusia,  a l’Hospitalet ens confirmen un camí que porta a la confrontació, diluint els xoc esquerra dreta per statu quo o canvi. Per que sense canvi a fons de les relacions d’estat, sense noves sobiranies, no es pot consolidar un canvi social, tant o més necessari que l’anterior.

Per què li diuen federalisme quan el que volen, com a molt, es reformar les autonomies? Al meu parer es així,  per que a ells els hi va bé el sistema actual. Els hi ha donat i els hi dona poder i fa difícil, per no dir impossible una nova alternativa. Un entramat d’interessos econòmics, polítics i judicials, un fossilitzat sistema electoral...els hi dona seguretat, fins ara.

És aquest fins ara que els porta a canviar paraules sense modificar la definició, la verborrea il·limitada del senyor González, jugant amb les paraules, abusant de les metàfores, sublimant un diàleg vuit en el que es prejutja el resultat: el que hi ha no es pot canviar i a més és impossible.

Solament poden triomfar, creuen,  si divideixen els catalans, els confronten, els hi toquen els sentiments per a convertir a una part en estrangers, com deia l’inefable Susana, creant una franquícia i no un partit federat com era el PSC, trencant un fet que ens ha donat força com a país i com a poble, un sentiment pràcticament unànime de que és català qui viu i treballa a Catalunya, per que la gran majoria ho vol ser!

El mal govern de Mas no em cega per a decidir el que crec millor per a Catalunya.

Em pesen com una llosa aquests anys de mal govern a Catalunya, trobo intolerable el creixement de les llistes d’espera, de reducció de serveis i de privatització dels servei nacional de salut; pateixo directament la deixadesa i desmantellament de l’escola pública; m’indigna el tracte a la gent gran que significa la interminable espera per aconseguir una residència i la pèrdua de recursos i ajuts per a la dependència. Em pesa el mal govern català.

No menystinc la responsabilitat dels governs espanyols en l’ofegament econòmic del nostre país, però no es pot oblidar l’entusiasme d’aquest govern amb les mesures de la dreta europea i espanyola per a retallar despesa social i protegir les rendes més altes. Recorden la demagògia amb l’impost de successió que ara de forma vergonyant volen restaurar? Quants diners perduts pel camí en mans de gent que fent l’esforç solament hauria deixat de guanyar un xic menys!

La pèrdua de vots de CiU, al meu parer, es més responsabilitat d’aquesta política classista i insolidària que no pas de la que anomenen” deriva independentista”. 

Ens sobren les raons per malfiar-nos d’aquets govern, participo en els mobilitzacions en contra de les seves polítiques , però no combrego amb aquells que creuen que s’han de posicionar en contra de tot el que fa CiU i més en concret en la seva posició en el debat nacional.

Convertir el moviment interclassista i majoritàriament popular en un instrument de CiU, crear un fantasma anomenat nacionalisme excloent, contraposar-lo als interessos populars, pot,  involuntàriament, fer-te caure en els braços de l’espanyolisme realment existent. Un espanyolisme, PP-PSOE-UPiD-Ciudadanos, pitjor, molt pitjor que CiU. La neutralitat no existeix i hi ha un moment en que cal opta, sempre sotmès a contradiccions es clar, per cal optar, al meu parer, per la sobirania de Catalunya. Optar per un procés constituent per a canviar-ho tot, es difícil, molt difícil. Però a Espanya avui per a avui es impossible.

La Via catalana ens marca el camí, el poble ens exigeix que donem pas i complim els compromisos

Ha estat un encert fer la Via, els resultats ho avalen. No ha estat fàcil assolir els reptes,  calia superar la manifestació de l’any passat i  la complexitat organitzativa d’una cadena humana extensa i complexa. Però s’ha aconseguit! I per la resposta de la convocatòria, 1.600.000 o més, i per la manca d’incidents, esdevé gairebé un cas únic.

Els dies anteriors no han estat fàcils, no pas pocs desitjaven que no funcionés, hem aguantat noticies de molta mena, s’han magnificat errors i s’ha menystingut els esforços de molta gent anònima que ha estat l’ànima de l’èxit. La gent ahir volia unitat en lo fonamental per a fer el referèndum amb una pregunta clara, vol que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un estat sobirà. Estem cansats de que sens negui el ser subjecte polític, que sens furti la capacitat de decisió. I això es vol, ho volem aquets 2014.

Es cert que molts dels que ahir es donaven les mans estaven patint, per la feina o la seva manca, per l’escola o la salut i alguns, molts menys,  no patien per aquestes coses. Però la força era i es major per que hi érem tots. Entenc que es volgués encerclar el Trueta o la Caixa, pel que simbolitzen i per que lluitem per a canviar no solament una forma d’estat, sinó també un model de societat. Però calia estar tots junts i que ho sembles, amb el Trueta s’ha fet un esforç enllaçant-lo amb la Via. Amb la caixa la pedagogia no ha acabat de funcionar per que al meu voltant i després en converses de tota mena, i no crec ser l’únic partidari de lligar-ho que li ha passat, molta gent em deia que no ho entenia.

Ahir vàrem reivindicar els dret a decidir si volem un estat propi, per que era l’11 de setembre. Evidentment que jo també vull decidir-ho tot, tot lo altra, però per això tenim 364 dies per reivindicar i ho farem, per que és de justícia lluitar contra totes les malifetes del govern de Catalunya, del de l’estat i dels poders econòmics que manipulen des de l’ombra, però ahir centenars de milers de persones es donaven la ma malgrat que pensaven molt diferent de moltes coses per que teníem una de clara, sense sobirania no pots decidir tot allò que ens importa a uns i altres els restants dies de l’any.

Ara els que des de la política volem complir el mandat del poble, hem de rectificar errors, superar les ambigüitats i assegurar aquest 2014 que la confiança ahir rebuda no es malmenarà.

Decidir com a país, també la política econòmica

Font: doscomic

Em cansa veure que quan un polític de dretes es queda sense arguments per defensar les coses que està fent, acostuma a dir que «no hi ha alternativa» al que fa. Sempre entonant la mateixa cançó, repetida fins a la extenuació aquests darrers anys pels mitjans de comunicació subvencionats i dirigits pels que s’aprofiten d’aquesta cantarella. Neguen una evidència, el sentit comú, perquè sempre hi ha una altra forma de fer les coses, moltes vegades més eficaç i menys dolorosa per a la societat.

Els que volem una altra política econòmica compartim amb la dreta catalana el dret a decidir com a nació, que no és fàcil tampoc, però aquesta contradictòriament ens diu que en el tema econòmic no podem, perquè no tenen marge de maniobra. I em pregunto en tenim gaire com a nació?

En realitat, quan els governants utilitzen aquest argument ho fan per alguna d’aquestes dues raons. Primera: ens donen bou per bèstia grossa. Amb l’excusa que no hi ha alternativa, el que estan perseguint en realitat són altres objectius ocults. Segona: han perdut sobirania política per actuar d’una altra manera perquè alguna cosa o algú està retallant el seu marge de maniobra. Però com que no vol admetre aquesta subordinació, ni tampoc presentar la dimissió, utilitzen la coartada de la inevitabilitat. La publicació, fa poc més d’un mes, de les Perspectives Econòmiques Internacionals de l’FMI és un suport més a aquesta opinió: l’austeritat excessiva no funciona i hi ha una altra forma de fer les coses.

El Govern de Mariano Rajoy sosté que no hi ha alternativa a l’statu quo constitucional, és a dir, a la legislació vigent. I no és cert. Per la seva part, el Govern d’Artur Mas fins ara, argumenta que l’únic camí per al progrés i la millora del benestar dels ciutadans de Catalunya és l’estat propi i fi. Determinisme, inevitabilitat, mentida... Si de veritat l’objectiu és el benestar, llavors hi ha altres formes de fer les coses. Podem decidir un estat propi i una altra política econòmica!

És difícil trobar un exemple més evident de la pèrdua de sobirania i de subordinació política que el que fan els governs conservadors. La crua realitat és que els nostres governs estan vençuts i desarmats davant dels interessos financers que avui dominen la política a la Unió Europea.

El federalisme de debò no necessita manifestos, està pel dret a decidir.

Font: elPeriódico.cat

Ahir vaig escriure, “avui es publica un manifest al diari el País d’intel·lectuals que diuen defensar una opció federalista per a l’Estat espanyol, llegint-los tenen un federalisme descafeïnat i oportunista, l’únic nacionalisme que veuen i que critiquen amb condescendència és el català. Enrocats, com el nacionalisme espanyol més conservador, en una lectura doctrinària de la constitució, que pel que sembla es pot canviar si els mercats ho exigeixen, però no si ho demanen els pobles. S’equivoquen, perquè els que són federals a Catalunya, no els que ara s'hi revesteixen, són aliats del dret a decidir i no adversaris. Sense estat propi, sense sobirania, no hi ha res a parlar amb ningú”.

Avui em mantinc amb la mateixa posició, quan hi veus el parany al que PRISA i els seus tentacles intenten promoure. En un marc del que semblen sortir bones paraules, que es parla de prestar oïda al que plantegi la majoria del poble català, però al mateix temps defensa una constitució que llegida literalment rebutja expressament l’autodeterminació. Si fossin honestos els que han escrit el manifest o prestessin més atenció al que signen els que no ho han fet, caldria que primer reclamessin aquest dret, el seu reconeixement. Seria un camí real i no el que ens plantegen que sembla més una cortina de fum per amagar a bona part de l’esquerra espanyola, tossudament contrària a una solució pactada per atendre el fet nacional català.

El dret a decidir, el sobiranisme no és una malaltia, una rauxa passatgera, un invent de la dreta catalana. No cal que ens curin, n'hi hauria prou amb què ens escoltessin. Però no, ells tenen la solució, trenta anys més de discussions estèrils, on sempre tenen la darrera paraula. És cert que hi ha persones a la llista que sempre m’han merescut respecte, però també molts que ni ara ni abans han cercat ni el diàleg ni una solució a un problema que han negat i que encara neguen. El problema no és Catalunya, és el ranci centralisme de la classe dirigent espanyola.

Ja en tenim prou de discursos i d’amenaces, que es mirin i pensin com han estat capaços de no dir ni mu sobre la deriva del seu estat cada cop més autoritari i lo poc que han fet per impedir l’abassegadora 'hegemonia del PP'. Nosaltres ací i ara lluitarem per una societat més justa i una Catalunya que lliurament decideixi quin estat vol ser.

En torn a la “insubmissió fiscal” en el pagament de l'IVA i l'IRPF aprovada en el Ple de l’Ajuntament

Contra tot pronòstic vàrem aprovar una moció en el Ple del dilluns que significa un gest en la línia d'avançar en el camí de la sobirania. Camí en que les retallades de l’Estatut i l'hostilitat dels partits majoritaris a Espanya ens hi han abocat.

No és un tancament de caixes, és una aposta possibilista que va en el sentit de passar de les paraules a l’acció. Que la Generalitat rebi els diners per a què després hagi de negociar amb els diners a la seva caixa, no com ara que el  govern de l’estat pot negar-se a fer transferències que fins i tot estan pactades.

El text de l'acord demana a la Generalitat que faciliti els mitjans per a què particulars, empreses i ajuntaments puguin ingressar els pagaments dels impostos de l'IVA i l'IRPF a l'Agència Tributària de Catalunya, i no pas a l'agència tributària espanyola.

Font: Directe.cat

Més negatiu que la resposta de la “caverna mediàtica”, és, al meu parer, la condescendència amb la que alguns que s’omplen la boca de sobirania responent que això és solament un gest. Em recorda l’acudit del "Polònia" de fa un parell de setmanes on uns pares de CiU li intentaven explicar al fill de la JNC que això de la independència no ho havia entès bé...

Em sembla que no van entendre el concepte de “gest” que vaig usar per a defensar el vot favorable i retreure a CiU la seva abstenció. No coneixen, o han oblidat, que gest fou l’any 1931 amb la proclamació de la república catalana o l'any 1977 amb el retorn de la Generalitat provisional. En canvi no és un gest dir una cosa i fer-ne una altra, això té un altre nom: “cinisme”.