dilluns, 9 de setembre de 2013

11de setembre i Via Catalana. Les meves raons per ser-hi.


El procés d’autodeterminació de Catalunya que anomenem dret a decidir ha aplegat cada cop més ciutadans i ciutadanes com a resultat del carreró sense sortida del procés estatuari que PP i PSOE han desconstruït. La recentralització, aprofitant la crisi, s’ha reforçat amb la vena autoritària d’un govern que se sent més hereu del franquisme que de la transició. La catalanofòbia que patim des de la discussió del darrer estatut i que molt catalans nascuts a altres indrets de la península han trobat aquests darrers anys quan van al poble dels seus orígens, n’és testimoni d’aquesta política piròmana envers Catalunya.

Des de Madrid ens acusen d’història inventada quan parlem de sobirania i s'inventen, ells si, una nació espanyola de més de 500 anys ! La seva visió patrimonial de l’estat espanyol no ens deixa una altra via que la de  constituir un estat propi com a resultat d’aquest procés d’autodeterminació, per que solament des de la sobirania pots tenir veu, ser escoltat i respectat.


Un procés que te un clar caràcter social i que transcendeix l'estratègia d'un o altre partit. D’ací la meva preocupació quan des d’un sector de  les esquerres, militants o dirigents, es malfiïn d’aquest moviment social i insisteixin en la seva possible manipulació per part del govern de CiU i del partit que des de l’oposició li dona suport. Com podem donar la mà als que fan les retallades? diuen, oblidant que ni hi son tots el que estan ni estan tots els que hi son.

Soc d’aquells que pensa que un moviment d’aquesta mena , que vol construir un estat propi, te una forta component revolucionària. Per què ha de trencar amb el passat i construir un nou model d’estat. Abandonar per suspicàcies aquest moviment o encara pitjor fer de l’anti independentisme un objectiu “d’esquerres”, que ompli una esquerra sense objectius, portaria aleshores  a fer possible, el que diuen  i ara no és, que la dreta controlés el moviment o que el portés a un carreró sense sortida i a la frustració. Tothom pot i ha de dir el que pensa, ara i demà, quan tinguem un estat propi, però quan no solament s’especula sinó que et trobes al bell mig del temporal, cal ser ben responsable del que dius.

No tenim res perdut, hem avançat molt, em sabria més que greu, que a punt de arribar a la fita alguns dels nostres , desconcertats, s’equivoquessin de direcció  facilitant als nostres adversaris escletxes per a destruir-nos a tots. Cal construir una alternativa des de la generositat, incorporant amplis sectors i deixar les pors i lluitar, sempre lluitar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada