Ordenances fiscals municipals 2015. Volem progresivitat, les volem més justes!

Demà a les 5 de la tarda tindrem Ple extraordinari per aprovar les ordenances, tot sempre dat i beneït per l’acord del govern amb el PSC i el PP, nosaltres votarem en contra. Pocs canvis en relació a les Ordenances 2014, millores de redactat i d’ajust de definicions. En general són petites millores, algunes més significatives que altres, d’altres irrellevants. En definitiva un model de taxes i ordenances, que no són gens les que nosaltres faríem, per atendre la nostra ciutadania.

Avui les dades econòmiques recents, i sense ànims de ser catastrofista, apunten a la cronificació de la pobresa, de les dificultats de moltes famílies per alimentar bé els seus fills i filles i comprar llibres i material per l’escola, les borses d’atur en més del 50% dels joves de la nostra ciutat igual que a Catalunya, a la precarització de les feines (fa anys ser mileurista era un problema, avui trobem molts sous de 400-500-600€), gent gran que està mantenint les seves famílies amb les seves jubilacions, les ocupacions de pisos a la nostra ciutat per part de persones que no tenen altra opció, la pobresa energètica, ...Estem en una situació de resistència social que té un límit i que ha empobrit molt a moltes veïnes i veïns, majoritàriament residents en barris perifèrics de la nostra ciutat.

Per a alleugerir i no pressionar  més a la gent que està en situació vulnerable, que li costa deu i ajuda arribar a final de mes, pensem que caldria arbitrar un sistema que permeti ajornaments més substancials  i mesures que ens podrien portar a condonació de deutes a persones i famílies amb greu crisi d’ingressos.

Les Ordenances no han de contribuir a sobrecarregar o empitjorar la situació, sinó adaptar-se a les diferències socials que avui tenim a la ciutat. Ara més que mai calen unes Ordenances equitatives, que descarreguin el pes de les espatles dels ciutadans que no poden assumir-lo i amb progressivitat fiscal l’assumeixin aquells que si poden. Les diferències les fa el sistema econòmic i el que hem de fer nosaltres des d'un ajuntament és lluitar contra la indiferència, la que porta a carregar proporcionalment a qui te menys. Si les diferències ja hi són! Per què no qüestionem que uns s’estiguin empobrint molt més que altres?

BCN-World, projectes de país?

Projecte de país, així titulava el complex de casinos que es farà a Tarragona el conseller Puig. L’acord CiU i PSC rebaixant del 55% al 10% la fiscalitat facilita la inversió d’uns foscos personatges que han deixat un negre petjada a València. Projecte de país...em costa empassar-m’ho. Uns terrenys de la Caixa, el màxim acreedor dels dos partits que signen el vist i plau al projecte. I un entramat d’inversors que tiren endavant una proposta on la ludopatia fa d’eix vertebrador, no pas de país si no d’un sistema que ho converteix tot en mercaderia, sense escrúpols.

No es compatible lluitar per un estat propi, generar un nou procés constituent i vendre’s el país, tot consolidant el vell model econòmic que ha caracteritzar l’Espanya de la que alguns d’aquets ens diuen que ens hem d’anar. Aneu a pastar fang.  Els uns, CiU, donant-nos la tabarra amb estructures d’estat, quines finançades amb el 10% dels impostos dels casinos? Els altres, el PSC, dient-nos dia si, dia també, que son ara molt d’esquerres i que ho son tant que per això no poden anar junts amb CiU pel dret a decidir, ara bé, si que poden pactar amb ells BCN-World...!!!

Fins quan abusaran de la nostre paciència. Ja n’hi ha prou del qui dia passa anys empeny i amb la pastanaga del dret a decidir van canviant-nos el país, venent-se els serveis públics, omplint-se la boca de sobirania i claudicant en el dia a dia.

Soc des que farà, dels que farem, tot el possible per aconseguir el 9N que ens puguem expressar, que obrim un nou procés, en el camí d’un nou estat, però amb la mateixa decisió lluitem i lluitarem, amb ungles i dents, per a que no ens destrossin socialment i ens venguin nacionalment.

L’IBI i l’església de Girona

Font: el Punt Avui.

Avui he llegit unes declaracions del Bisbe de Girona, en el marc de l’informe de Càritas, que no em semblen ni oportunes ni adequades.

En primer lloc Càritas no és el conjunt de l’església i en segon lloc, per generalitzar com un greuge comparatiu el fet que comportaria pagar l’IBI com els altres ciutadans i entitats, excloent els immobles de culte i assistència social.

Som un país que va passar de la dictadura a la democràcia amb moltes ombres, sense que el franquisme i els seus aliats demanessin perdó ni tan sols, ni de lluny, reparant el mal causat. Això ha comportat el que es podria anomenar “l’anomalia espanyola”, restes de privilegis que la democràcia naixent, per no ferir i assegurar una transició sense violència, va referendar. El concordat és una d’aquestes relíquies del passat.

Aprecio la feina del bisbat de Girona i respecto la feina que l’actual bisbe està realitzant. En les funcions que vaig exercir en el govern les relacions foren més que cordials. Per això quan discrepo dels seus comentaris sobre aquets tema, no es fruit del dogmatisme d’esquerres, sinó del sentit comú. Aquells edificis amb funcions pastorals socials penso que no han de pagar IBI, ara bé altres propietats com immobles que generen ingressos, han de tributar com els altres.

He rebutjat presentar una moció sobre el tema, penso que s’ha de fer amb discreció i cercant la col·laboració. M’empipa els que durant anys i panys no fan res i fins i tot ho impedeixen i quan estan a l’oposició son més radicals que ningú.

La feina de l’Ajuntament seria revisar i posar al dia el cens de bens immobles, garbellant els que són de culte i amb fins socials dels altres i a partir d’ací, sabent del que estem parlant, arribar a un acord.

Alhora que crec podríem coincidir creients i no creients en la necessitat d’ instar a revisar a fons el sistema fiscal, impostos, taxes, desgravacions... per a fer-lo més just.

En torn a la “insubmissió fiscal” en el pagament de l'IVA i l'IRPF aprovada en el Ple de l’Ajuntament

Contra tot pronòstic vàrem aprovar una moció en el Ple del dilluns que significa un gest en la línia d'avançar en el camí de la sobirania. Camí en que les retallades de l’Estatut i l'hostilitat dels partits majoritaris a Espanya ens hi han abocat.

No és un tancament de caixes, és una aposta possibilista que va en el sentit de passar de les paraules a l’acció. Que la Generalitat rebi els diners per a què després hagi de negociar amb els diners a la seva caixa, no com ara que el  govern de l’estat pot negar-se a fer transferències que fins i tot estan pactades.

El text de l'acord demana a la Generalitat que faciliti els mitjans per a què particulars, empreses i ajuntaments puguin ingressar els pagaments dels impostos de l'IVA i l'IRPF a l'Agència Tributària de Catalunya, i no pas a l'agència tributària espanyola.

Font: Directe.cat

Més negatiu que la resposta de la “caverna mediàtica”, és, al meu parer, la condescendència amb la que alguns que s’omplen la boca de sobirania responent que això és solament un gest. Em recorda l’acudit del "Polònia" de fa un parell de setmanes on uns pares de CiU li intentaven explicar al fill de la JNC que això de la independència no ho havia entès bé...

Em sembla que no van entendre el concepte de “gest” que vaig usar per a defensar el vot favorable i retreure a CiU la seva abstenció. No coneixen, o han oblidat, que gest fou l’any 1931 amb la proclamació de la república catalana o l'any 1977 amb el retorn de la Generalitat provisional. En canvi no és un gest dir una cosa i fer-ne una altra, això té un altre nom: “cinisme”.

Els camins difícils no es fan sense decisió

Es parla molt d’estimular l’ocupació i sento parlar sovint de que la millor política social és estimular les empreses amb desgravacions fiscals per a que donin feina. Però cada dia que passa puja l’atur.

No pocs diuen que la culpa la té la rigidesa laboral i els principals responsables són els sindicats que son massa rígids. Però ja he perdut el compte de les reformes laborals i cada dia que passa puja l’atur.

He vist que s’insisteix en la recepta de baixar impostos als que més tenen perquè diuen que fent això invertiran. Això si, els mateixos que diuen això no tenen cap escrúpol per apujar l’IVA que no és progressiu. I cada dia que passa puja l’atur.

L’experiència d’altres crisis em diu que les inversions públiques que estimulen l’economia productiva i obligar als bancs a facilitar el crèdit permeten crear ocupació, ara bé, per això cal ingressos, impostos que gravin no sols el treball sinó també el capital improductiu que no inverteix i vetllar perquè els bancs tinguin un paper actiu i no especulatiu.

Qui ho podia fer, el govern crepuscular del PSOE, no ha volgut o el que és pitjor, no s’ha atrevit i ens ha deixat en mans de la dreta pura i dura. No és que no hi hagi altres polítiques, és que no hi ha hagut voluntat de dur-les a terme.

Com deia el protagonista d’una peli que m’agrada, contestant una pregunta que li fan sobre la seva vida, diu: sovint he sabut quin era el camí a seguir, però com era el més difícil, n’he fet un altre.