Es parla molt d’estimular l’ocupació i sento parlar sovint de que la millor política social és estimular les empreses amb desgravacions fiscals per a que donin feina. Però cada dia que passa puja l’atur.
No pocs diuen que la culpa la té la rigidesa laboral i els principals responsables són els sindicats que son massa rígids. Però ja he perdut el compte de les reformes laborals i cada dia que passa puja l’atur.
He vist que s’insisteix en la recepta de baixar impostos als que més tenen perquè diuen que fent això invertiran. Això si, els mateixos que diuen això no tenen cap escrúpol per apujar l’IVA que no és progressiu. I cada dia que passa puja l’atur.
L’experiència d’altres crisis em diu que les inversions públiques que estimulen l’economia productiva i obligar als bancs a facilitar el crèdit permeten crear ocupació, ara bé, per això cal ingressos, impostos que gravin no sols el treball sinó també el capital improductiu que no inverteix i vetllar perquè els bancs tinguin un paper actiu i no especulatiu.
Qui ho podia fer, el govern crepuscular del PSOE, no ha volgut o el que és pitjor, no s’ha atrevit i ens ha deixat en mans de la dreta pura i dura. No és que no hi hagi altres polítiques, és que no hi ha hagut voluntat de dur-les a terme.
Com deia el protagonista d’una peli que m’agrada, contestant una pregunta que li fan sobre la seva vida, diu: sovint he sabut quin era el camí a seguir, però com era el més difícil, n’he fet un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada