No volem una Catalunya amb més desigualtats

Font: assemblea.cat

Les polítiques econòmiques són en bona part el reflex de la ideologia de qui governa i de qui darrera del qui governa influeix de forma determinant. El cas català és un exemple de llibre del que us he comentat. La política econòmica seguida de forma entusiasta pel govern Mas el 2011 i 2012 ha agreujat l'escletxa que separa el 20% de població més rica del 20% de població més pobra. Però això no ha passat arreu, Noruega es va reduir un 17%.

És cert que la crisi del 2008 ha tingut i té un abast internacional que dificulta l'aplicació de polítiques econòmiques nacionals i que els grans centres de decisió econòmica han propagat com una veritat absoluta unes receptes que han prioritzat la contenció del deute per sobre del creixement econòmic. Per dificultar no significa fer l'alternativa impossible, exemples en tenim on l'indicador de pobresa i de desigualtats s'ha reduït, abans em referia a Noruega, no és la única.

Catalunya fins ara ha anat pel camí de ser el millor alumne de les polítiques anomenades d'austeritat i així ens ha anat, estem patint les pitjors conseqüències de reduir despeses i inversions i per tant fent caure els ingressos impositius. No em crec que amb aquestes polítiques, una hipotètica Catalunya independent hagués anat millor.

És indubtable que la manca de sobirania dificulta l'assumpció d'altres vies econòmiques i que l'estat espanyol encara ha agreujat més que nosaltres els indicadors de desigualtat, però no estaria malament que el nou govern de la Generalitat, que per cert manté de i que l'anterior els màxims responsables de la tragèdia de les retallades, demanés perdó, ens digués que es va equivocar i que ara, amb nous aliats, ho farà diferent.

Aquest augment de les desigualtats socials és un dels elements que destaca l'estudi Crisi, trajectòries socials i educació (2003-2009), que dijous passat va presentar la Fundació Jaume Bofill, que assenyala que, a causa de la crisi, Catalunya abandona la zona moderada per passar a formar part del grup de països tradicionalment desigualitaris, que són Espanya, Itàlia i el Regne Unit.

Per assegurar una estructura social menys classista i apujar la igualtat d'oportunitats, els autors de l'anàlisi reclamen no retallar l'educació pública, més places i beques en l'FP superior, un sòlid sistema de beques universitàries i també més recursos a tasques socials. En definitiva una nova política econòmica que permetria que molts més catalans i catalanes veiessin que els dret socials i nacionals formen part d'un mateix procés. Perquè volem decidir com a nació, però també quina economia i al servei de qui la volem com a nou estat d'Europa.