No em diguis que ho vols canviar tot!

Sabeu que és el que em posa més dels nervis en tot aquest procés d’autodeterminació que portem des de fa uns anys? Pot ser el tancament a tot diàleg real del vell bipartidisme espanyol i la seva catalanofòbia? O les dificultats de bastir un projecte comú format per forces tant diferents? Ambdós em preocupen i molt, però el que em treu de polleguera son aquells que des del primer minut van dient que no ens en sortirem, que tot es teatre, que tot es una manipulació. Esdevenen espectadors morbosos, d’aquella mena com els que van a veure un espectacle tot esperant que el que està a l'escenari es faci mal, per a dir: veus com tenia raó! Veus com és impossible!

Ho podia deixar ací, però necessitem tanta i tanta gent per a fer possible no pas un somni sinó una necessitat per a donar futur al nostre país i de retruc commoure al país veí per a que trobi solucions als seus problemes endèmics, perquè sense Catalunya hi estarien obligats. Però no vull, tampoc, si no ens en sortim, no haver fet tot el possible per a ampliar al màxim un moviment plural que no ha preguntat mai d’on vens si no si vols compartir el viatge.

I l'alternativa no és més autonomisme! Mai he estat un crític destructiu dels governs tripartits, van fer coses ben fetes i d’altres no tant. Però que no hem diguin ara que aquesta es la via del futur! Fou més la juxtaposició de partits i programes que una aliança amb un programa comú. Es cert, tingueren la dreta política i mediàtica en contra des del primer dia fent una campanya denigradora com poques vegades s’ha vist. Però si he de fer un balanç, en aquells anys és quan es demostrà els límits per a transformar de debò les coses en el sistema autonòmic actual. I els límits foren per a molts els que avui ens porten a reclamar la independència.

Amb un endeutament enorme, perquè amb l’actual sistema cal endeutar-se -tot i que es podia haver fet amb un xic més de prudència- per a fer coses, al no tenir capacitat legislativa d'estat i estructura financera pròpia, tot depenent de la d’un estat hostil, el fracàs fou clar. I estaria cantat en el futur si algú encara creu en guanyar autonòmiques per a fer un programa transformador. Per això quan parlem d’independència parlem de progrés social o millor dit sense aquesta, aquest és avui autonòmicament impossible.