París, sempre ens quedarà París...!

En la resposta a la ministra de Medi Ambient –entre altres coses- vaig usar la ironia, un recurs imprescindible per a intervenir en aquest Congrés, entre hostil i indiferent, si no segueixes la doctrina oficial. Pots cridar però no fer mal al sistema. Quan citava un conegut moment de Casablanca, la pel·lícula, París, sempre  ens quedarà París... no solament em referia als acords del clima sinó que també es podia fer extensiu a totes aquelles polítiques que des fora contradiuen el funcionament dels governs espanyols i l’obliguen a canviar el rumb. I com es resisteix a fer-ho!

Aquests dies veiem la rebolcada que ha significat el tema de les clàusules sol, la que els bancs amb la impunitat de la conxorxa amb els govern espanyols, els hi ha permès saquejar als hipotecats. De nou des de fora, Brussel·les, esmenen la pàgina al model de capitalisme extractiu  que des de bell antuvi controla Espanya. I com no, feta la llei feta la trampa.

Els meus temors del que pot passar amb la llei de canvi climàtic i transició energètica, es confirmen amb l’acord PP-PSOE al que s’ha sumat l’escolanet Ciudadanos, on es situa de nou als bancs i no als ciutadans les avantatges del procediment a seguir per a reclamar el que ha estat indegudament apropiat. I com no, la naturalesa, en forma de nevada, han tornat a deixar clar que l’oligopoli de els grans elèctriques fan i desfan amb el desvergonyiment que els hi permet la complicitat del govern d’avui i els d’ahir!

Poc a fer, més enllà del rondinar a qui vol ser oposició dins del sistema. De nou resta palès que un sistema fet per assegurar la desigualtat no es pot canviar des de dins, s’ha de posar en crisi i actuar en conseqüència.  Fins quan alguns que es diuen revolucionaris se resistiran a entendre que avui la única finestra d’oportunitat –com es diu ara- es troba a Catalunya i en el seu referèndum insubmís. Continuarem lluitant i cercant arguments, l’estat espanyol ens obliga al primer i ens dona en abundància del segon.