Més gent de
la que voldrien, menys gent de la que necessitem a les manifestacions del 1er
de maig d’enguany. El sindicalisme s’està
renovant, com totes les entitats que han viscut en el corrupte règim del 78. Han estat més o menys afortunats, sovint arraconats, més dèbils del necessari i
massa institucionalitzats. Però sempre que fan falta hi són. Defensant drets
socials i nacionals.
1er de
maig, sempre l’he anomenat així, perquè no es un dia qualsevol, un número més. Ha
representat quan era jove la lluita dels meus. De família treballadora, ha
estat a casa una diada assenyalada sempre. A la clandestinitat, en la transició
i en aquets anys de democràcia segrestada pels cleptòmans.
A voltes
molts, altres molt pocs, passejar pels carrers rodejat dels meus sempre ha
estat un fet. A voltes els meus es barallaven, d’altres cops es manifestaven
per separat, sempre però he intenta parlar amb uns i altres entenen que els
adversaris mai es troben entre nosaltres, malgrat les aparences. Quan ho em aconseguit
és quan hem estat més forts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada