1er de maig 2017. Igualtat i República!

Més gent de la que voldrien, menys gent de la que necessitem a les manifestacions del 1er de maig d’enguany. El sindicalisme  s’està renovant, com totes les entitats que han viscut en el corrupte règim del 78. Han estat més o menys afortunats, sovint arraconats, més dèbils del necessari i massa institucionalitzats. Però sempre que fan falta hi són. Defensant drets socials i nacionals.

1er de maig, sempre l’he anomenat així, perquè no es un dia qualsevol, un número més. Ha representat quan era jove la lluita dels meus. De família treballadora, ha estat a casa una diada assenyalada sempre. A la clandestinitat, en la transició i en aquets anys de democràcia segrestada pels cleptòmans.

A voltes molts, altres molt pocs, passejar pels carrers rodejat dels meus sempre ha estat un fet. A voltes els meus es barallaven, d’altres cops es manifestaven per separat, sempre però he intenta parlar amb uns i altres entenen que els adversaris mai es troben entre nosaltres, malgrat les aparences. Quan ho em aconseguit és quan hem estat més forts.

Els corruptes i els que sense ser-ho  son cobdiciosos voldrien que no existissin els sindicats. Intenten comprar, desprestigiar o ridiculitzar, però la necessitat ens obliga a recolzar-los malgrat les seves deficiències. Perquè si no existissin els hauríem de tornat a fer. I, la història ens ensenya que, de fet,  ho aconseguiríem però ens costaria molt. Per tant endavant, amb la critica quan calgui i amb la força comuna que dona la unió.

Valeo i la necessitat del sindicalisme avui.

Molts dels que hem llegiu sabeu que els treballadors i treballadores de Valeo Martorelles es troben en lluita des del 24 de juliol. Valeo és una multinacional francesa de components per automòbils i d’un dia per l’altre la direcció els hi va dir que traslladarien la producció i la majoria de la gent a Saragossa on te una altre factoria.

El coratge dels treballadors i treballadores han posat en primer pla la seva lluita, 257 persones contra una multinacional. Com deia , cal molt de coratge. Però també, atenció, una bona organització. Jugant bé  les seves cartes, com en tota bona negociació, i les que tenien i han usat són la unitat, la mobilització i la solidaritat. Des de l’agost fina ara han teixir un xarxa amb innumerables reunions i amb una presència que ha obligat a pronunciar-se a gairebé tothom.

El menys conegut és la seva militància, més del 70% de la plantilla esta sindicada, majoritàriament a CC.OO. En un moment de desprestigi dels sindicats, per errors propis es veritat, però que sovint son airejats amb voluntat no de millorar sinó de destruir el sindicalisme. Valeo, com altres lluites, demostren la necessitat del sindicalisme ara més que mai.

Conec molts sindicalistes, he treballat frec a frec amb molts d’ells i he trobat majoritàriament altruisme i honradesa. En el nou país que volem construir, el sindicalisme, la lluita per la dignitat que representen, ha de ser una peça clau.

Estic segur que la gent de Valeo se’n sortirà, i de nou una de les lliçons que en podem treure és que darrera les mobilitzacions i el seu èxit, no hi ha la improvisació sinó l’esforç i el coratge que organitzat sindicalment porta a bons resultats. 

131 dies de vaga...i un final feliç!

No és el primer cop que parlo dels treballadors d’AJ Ruz i dels sindicalistes que dia i nit els hi han donat suport. Ha estat una lluita llarga, molt llarga, que ha reeixit per una barreja de coratge i fermesa, de lluita des de baix i d’organització sindical, un exemple, un bon exemple de que es pot canviar fins i tot en les circumstàncies més adverses. Companys, salut i felicitat!

Es poden treure també lliçons sobre la renovació necessària del model sindical, en el que son necessaris el canvis. Però els vímecs per a fer el nou cistell es tenen en el propi sindicalisme de classe actual.

AJ Ruz demostra que res es pot fer sense el compromís de base dels treballadors, des de l’assemblea, però que es tant necessari com l’anterior els instruments sindicals que aporten els avui mal anomenats alliberats i que son el “sindicalistes”, generosos amb el seu temps i honrats amb la seva actuació. Sense aquestes dos columnes caiem en l’agitació o en la burocràcia, poca cosa més.

Les lluites cal saber-les començar bé i també saber-les acabar, el principi i la fi del sindicalisme és la negociació i el mitja és la unitat i la mobilització, fins i mitjans s’han de saber situar bé, AJ Ruz ha estat de nou un exemple. Dia a dia, lluita a lluita, aquest és el camí. Abans, ara i sempre!

94 dies!!

Quan els treballadors fan vaga, com deia Salvador Seguí, no és que no vulguin treballar és que ho volen fer en millors condicions. Aquesta frase m’ha vingut al cap tot tornant, aquest diumenge, d’estar una estona amb el treballadors en vaga d'AJ Ruz de Sils, avui porten ja 94 dies de vaga, en aquest cas per que no estan disposats a mantenir unes condicions de treball indignes, herència d’altres temps.

En uns moments en que tot es qüestiona, on es denuncien els abusos polítics i econòmics d’un sistema en crisi, els sindicats i especialment els que fins ara han estat majoritaris, reben cops de per tot i de tot arreu. Crítiques justes quan alguns sindicalistes o organitzacions no han estat a l’alçada de les seves obligacions, però molt sovint injustes al generalitzar-se a tot el col·lectiu que majoritàriament de forma entregada i generosa formen la majoria dels sindicalistes.

Sense sindicat, sense sindicalistes, els amics d’AJ Ruz, sols, haurien claudicat, sense la paciència i la combativitat d’aquests no hi hauria denuncia, no s’exigiria responsabilitats a l’empresa i no hi hauria solucions als problemes que afecten a tantes i tants treballadores i treballadors.

Sense solidaritat no hi ha revolució, sense posar-se en el lloc de l’altre no es pot construir un mon millor. Farem els canvis que fan falta, tornarem a lluitar des de peu de carrer, però no oblidarem l’herència que ens han donat els lluitadors del passat des de Salvador Seguí a Cipriano Garcia, el sindicalisme, la lluita contra l’explotació es més vigent i més necessari que mai.

A.J Ruz, una lluita pels drets laborals, solidaritat i fermesa!

A.J Ruz, 17 treballadors en vaga indefinida des de fa més d’un mes en solidaritat amb un treballador acomiadat per voler presentar-se com a delegat sindical. Representa un model de resposta activa i solidària als abusos autoritaris emparats en el desmantellament dels drets laborals que els darrers governs del PSOE i del PP han anat fent , tot abusant de les majories parlamentàries.

La desregulació s'argumenta amb un paradigma fals, dient que reduir drets laborals porta a més ocupació. Fals per que al llarg de la història contemporània la disminució de l’atur endèmic des de la revolució industrial fou el resultat de la disminució de la jornada laboral, la millora dels drets sindicals i l’aparició d’una branca nova del dret especialitzat en les relacions laborals.

L’atur mai ha preocupat al capitalisme primitiu en el que l’exercit de reserva de milions de parats reduïa el cost de la ma d’obra. La segona meitat del segle XX es modifica el paradigma augmentant els drets i la capacitat de consum dels treballadors. Ara es com si es travesses el túnel del temps i tot allò que pensàvem superat retorna amb una força inesperada, l’explotació i la poca vergonya.

Explicaré breument el cas, la vaga indefinida va començar el 15 d’octubre, arran de l’acomiadament que l’empresa va fer d’un treballador que es volia presentar a les eleccions sindicals. Des de llavors, la plantilla no s’ha cansat de denunciar els abusos que, segons diuen, l’empresa comet de forma sistemàtica. Els vaguistes asseguren que les jornades laborals arriben fins a les setze hores per un sou inferior als mil euros mensuals, cosa que permet a A. J. Ruz rebentar els concursos públics amb ofertes entre un 20% i un 30% més econòmiques. Els treballadors, a més, acusen l’empresa de múltiples negligències.

Segons diuen, A. J. Ruz gestiona de forma inadequada els residus biològics provinents de la Clínica Onyar, fet amb què posen en perill la salut dels treballadors. A més, asseguren que l’empresa estafa les administracions públiques per les quals treballa, inflant de forma artificial el volum de residus perquè les factures siguin més elevades.

El pitjor de tot, al meu parer es la passivitat de la generalitat, que quan es veu forçada a actuar ho fa sense esma ni proposta, és en casos com aquest que es veu clar les característiques de l’actual govern de la generalitat que desapareix o esdevé jutge i part a favor dels poderosos.

Ens sentim part d’aquets lluita, no son ni estan sols, si guanyen guanyarem tots.