Cómo estás?

Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.

De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.