Espanya ingovernable

Els que em coneixen saben que fa mesos que deia que hi haurien noves eleccions. No pas per a portar la contra als que els hi semblava senzill que s’arribés a un acord, sinó pel coneixement que en aquests darrers anys he fet dels protagonistes i del seu entorn.  Ja l’acabament de la legislatura anterior fou el resultat d’una provocació del PSOE als independentistes, trencant bruscament el diàleg amb una peregrina excusa, no podien acceptar de cap manera el relator, quan curiosament era una proposta de la vicepresidenta Carmen Calvo.

Pedro Sánchez no es tant un polític líquid a l’europea, com gasós a l’espanyola. M’explicaré, intenta ocupar tot l’espai possible aprofitant la manca d’ideologia de bona part dels seus rivals,  a la seva dreta fragmentació i oportunisme i a l’esquerra, l'eterna lluita entre democràcia assembleària i lideratge fort. És un oportunista a la manera dels polítics del segle XIX espanyol, els que trepitjaven el mateix escenari, el Congrés, a la Restauració, la primera. Te un entrebanc, com ha tingut sempre aquesta mena de política espanyola, l’encaix de Catalunya.

L’independentisme català que ha entrat amb força, te més d’una vintena d’escons, li ha impedit el que volia, acostar-se a una majoria natural amb Ciudadanos. Cal sumar per altres motius, la desena de bascos, on la presència de Bildu és més que incòmoda, provocant que l’unitarisme espanyol aliat amb el neofeixisme està tant desfermat que fins i tot al PNB el veuen ara com a forassenyat! D´ací aquests cants per a canviar el sistema electoral espanyol, seguint la idea que si no hi som al Congrés no existim….Involució democràtica per defensar la unitat d’Espanya, la monarquia i el sistema econòmic extractiu.

I què hem de fer? Aprofitar les encletxes del sistema i com hem fet fins ara, impedir la involució, no deixar-los fer. Ser forts a Madrid per defensar Catalunya. Amb contradiccions, cercant el mal menor per a dividir la santa Aliança, defensar els drets de les persones i confrontar-nos a les elits. Això i la  denuncia de la repressió és el que ens ha de portar al pacte o a fer ingovernable el seu sistema.

40 anys de Constitució del 78, una farsa?

La Constitució del 1978 és una farsa? No ho crec. Va respondre en un moment determinat a possibilitar un camí que de una altre manera semblava irresoluble, la transició del franquisme a un sistema democràtic. Fou el resultat de la debilitat de les forces antifranquistes que no podien imposar una ruptura i , també,  per la fortalesa de les institucions de l’estat franquista. A més en un context internacional, la segona guerra freda, on l’estabilitat espanyola era requisit clau per a l’ OTAN, amb unes bases nord-americanes en territori espanyol imprescindibles en l’estratègia de contenció dels blocs.

Dit això, la manca de modificació dels articles més  controvertits i democràticament més discutibles en quaranta anys, son tant el resultat del darrer intent de cop d’estat del 23F, com del tortuós i difícil camí de la seva reforma que els constituents acceptaren. Era una constitució que s’havia de reformar en deu anys -li recordo aquesta frase a Jordi Solé Tura- que permetés posar fi a aquelles concessions al sectors més durs de la dictadura, com la impunitat d’una amnistia contraria a les lleis internacionals i una reforma a fons dels aparells de l’estat que no s’havien modificat.

Quan la UCD, reformista fou implosionada, el PSOE al 1982 acceptà no tocar res i després la dreta espanyola es refundà amb José Maria Aznar entorn a AP – els diputats d’aquest partit majoritàriament votaren no o s’abstingueren el 78- el camí dels canvis desapareixerien. El bipartidisme amb la col·laboració de PNV i CiU marcaren la major part d’aquestes quatre dècades que han acabat en corrupció i crisi institucional.

El camí dels canvis substancials avui són difícils per a no dir impossibles. El bipartidisme està en crisi irreversible i les forces polítiques disposades a canviar-la van en direcció oposada, sense majories molt amplies i referèndum, els articles claus no es poden tocar! Una gran part dels catalans avui, els que volem la independència, senzillament volem separar-nos i crear el nostre estat en forma de república. Volem la nostra Constitució respectuosa amb totes les llibertats i drets. No som anti-constitucionalistes, però no ens sentim representats en aquesta Constitució del 78, perquè senzillament volem la nostra Constitució

.

El Tribunal Suprem de la marca Espanya!

Carlos Lesmes, el controvertit president del CGPJ, després de reunir-se amb un seguit de prohoms del Tribunal Suprem a promogut que la ciutadania hagi d’esperar al 5N per a veure com i qui haurà de pagar l’impost sobre la constitució de les hipoteques. El seu amic i president de la sala tercera del TS, Luís Maria Diez-Picazo, ja va donar la nota no aplicant la sentencia ferma del passat dijous, en la que el tribunal establia que l’impost d’actes jurídics documentats l’havia de pagar la banca i no el client.

Diuen que hi ha 33000 milions en joc - la meitat dels que no han tornat a l’estat els bancs pel rescat- imagineu-vos com devien cremar els telèfons amb els missatges de la banca –poder fàctic- als poders de l’estat, de la corona als magistrats! El tema clau: els efectes retroactius de la sentència. Cal temps per a maquillar les conseqüències i aconseguir que pràcticament no en tinguin, perquè pel futur –si ha de ser així i han de pagar-ho els bancs- ja ens ho carregaran als clients.

Però la precipitació, l’embogiment que ha provocat entre els poderosos bancs, han deixat a la llum de l’opinió publica totes les misèries, els amiguismes i la corrupció que caracteritza a una part important de la més alta judicatura espanyola. Nosaltres a Catalunya, ja més que ho intuíem, però ja se sap que per defensar Espanya del separatisme tot si val, fins i tot les aberracions jurídiques.

Clar que hi ha jutgesses i jutges honestos! Com de polítics!  però el vell bipartidisme, l’amiguisme i la cooptació han fet durant dècades molt de mal. O es que algú pensava que solament els polítics eren susceptibles d'esdevenir corruptes, en el marc decadent del vell règim del 78? Necessitem més democràcia, però l’autoritarisme, el populisme xenòfob, pot ser la temptació del poder per a no guarir- la- la democràcia- sinó matar-la. La història ens ensenya,  però no ens impedeix repetir-la.

El dia que a Rajoy el vàrem fer fora

Sempre podré dir que jo hi era, que he estat un dels 180 vots que han fet caure un govern i no pas qualsevol, el de Mariano Rajoy. El mateix que començà el seu mandat endurint les sancions i ofegant econòmicament el govern de la Generalitat, el que ens va enviar milers de policies no per a protegir la seguretat sinó per posar-la en perill l’1-O. El responsable de judicialitzar la política, de donar protagonisme al sector més ultra i conservador de la judicatura, la responsable de tenir els nostre amics i amigues a la presó.

Molta tensió entre la bancada popular, insults al PSOE i a Ciudadanos, uns als altres i entre ells. Amb un Cs que ha tret la seva cara més autoritària. Com no, els separatistes i colpistes, així en qualificaven als republicans,  em estat en boca d’uns o altres en aquesta  lluita entre la dreta extrema i l’extrema dreta per a veure qui la diu mes grossa sobre Catalunya.

Hem fet el que calia fer. I entrem en un nou període del que no esperem gaire però ho aprofitarem tot. Tenir mirada llarga significa defugir del tacticisme i de les “jugades mestres”, però no sortir-se ni un pam del camí cap al nostre objectiu de construir una república catalana.

Es cert que el camí no serà fàcil, que hem de fer confluir lluites molt diferents en objectius i protagonistes, que ens caldrà parlar molt entre nosaltres, els independentistes, i també amb els que no ho son, però volen i lluiten per una democràcia que respecti els drets humans, també els que tenim com a poble.

Ciudadanos o l’ambició per damunt de tot i de tothom!

La deriva de Ciudadanos cap a la confrontació amb el PP no és el resultat de diferències ideològiques, ambdós es situen políticament en la dreta extrema, sinó de lluita per l’hegemonia en un espai electoral, que per absentisme de l’esquerra, és avui majoritari a Espanya, amb l’excepció del País Basc i Catalunya.

El fet nacional, és a dir la lluita per la llibertat de les nacions sense estat i l’existència d’un concepte dominant de nació espanyola excloent, hi te molt a veure, però també que l’esquerra espanyola no ha trobat en el seu si un espai de trobada, de convivència multipartidista, com tampoc els lideratges capaços de regenerar la vida política, enfangada per la corrupció i per una caiguda del nivell de vida de les classes populars, malgrat la sobrevalorada recuperació econòmica.

L’arrenglerament del PSOE amb el 155 i la posició, sovint contradictòria, de Podemos, especialment  de l’estat major encapçalat per Pablo Iglesias, els ha situat en una posició a la defensiva i sovint irrellevant quant no subordinada de la dreta espanyola. Això permet a la dreta una lluita fratricida sense que aquesta posi en perill el seu paper dominant.

Es paradigmàtic el fet que si aquesta esquerra es poses d’acord en fer una moció de censura a Rajoy la podrien guanyar. Perquè no ho fan? ... senzillament els hi fa por! I el que és més curiós, podria ser la única oportunitat de governar en molts anys i de redreçar el camí que, sense la seva acció, porta indefugiblement cap a una deriva conservadora i nacionalista espanyola extrema que pot durar molts anys.

Cómo estás?

Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.

De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.

Rivera: L’escola catalana com obsessió, Espanya com ambició.

Rivera ha fet d’una obsessió, l’escola catalana, un modus de viure, de fer carrera en la política espanyola. De xicot que es despullava en un cartell per cridar l’atenció a les primeres eleccions catalanes, on es va presentar Ciudadanos amb un resultat escàs, a personatge amb ínfules d’estadista, nineta dels ulls de la FAES i del crepuscular Aznar. Sempre aparentant més del que és per amagar la seva incapacitat per saber estar.

Les enquestes sempre han estat la seva ruïna perquè es deixa anar. I quan ho fa demostra la seva inconsistència, la poca talla intel·lectual i el pèssim bagatge cultural. Abusa del monòlegs i de les frases fetes. Es incapaç d’estar cinc minuts sense ensenyar alguna fotocopia, sovint desafortunada, que li ha passat el seu entorn. Per la mort de Déu, si s'asseu al costat, en el Congrés, del Girauta!

Es creu el successor d’Aznar, per això ha anat basculant cap a l’extrema dreta institucional, tant forta encara a Espanya. Es cert, si un personatge tant inconsistent i sectari com l’antic president va anar d’home d’estat  i va arribar a tenir majoria absoluta, perquè ell no pot arribar al mateix grau de misèria, perdó, d'ambició?

Aquesta setmana ha rebut per tots els cantons, però ell sap qui te darrera. Hi ha molts diners invertits en el que va encapçalar el que, fa dos eleccions, es va dir ”el Podemos de dretes”. Fixeu-vos que el PP va votar la seva folla  i inconsistent  “Agencia d’Alta Inspecció”. Al PP li fa por l'ombra allargada d'Aznar. Va ser derrotat, sí, però per un escàs marge.

La seva derrota a Catalunya és imprescindible. De la mateixa manera que la seva carrera començà ací, pot acabar en les nostres terres. Anem per feina!

Eleccions? Ja no calen.

Des de les eleccions de juny he pensat que el bloqueig per a formar govern ens acabaria portant a unes noves eleccions. La darrera oportunitat de Rajoy era un cop d’estat que ha acabat realitzant-se de la pitjor manera. El bipartidisme es resisteix a morir, creuen que no es una malaltia terminal i que amb un xic de temps es recuperarà. Cal, segons ells, trencar l’espinada a l’independentisme català i deixar que les contradiccions de Podemos esclatin. Com enyoren els vells bons temps!

Desitjos que volen convertir en realitats, de moment la fase 1 l’han aconseguit no sense escàndol, desestabilitzant a un PSOE on la gestora no ha dit encara la darrera paraula. El PP, o millor dit, Rajoy i el seu cercle més íntim, no farà estelles de l’arbre caigut i es conformarà, de moment, amb les abstencions necessàries per a la investidura, mantenint el pacte amb Ciudadanos. No oblidem que amb 170 escons, solament li manquen 6 per a la majoria absoluta, que poden aconseguir amb geometria variable, en funció del que proposin cada cop al Congrés.

Amb un govern ja no en funcions, la unitat dels partits “constitucionalistes” en contra de qualsevol mena de referèndum a Catalunya i amb l’ús i abús de les lleis contra el govern i el parlament de Catalunya, serà a més una excel·lent cortina de fum per a justificar nous acords PP i PSOE per a “salvar Espanya”.

El cor dels mitjans afins, que son pràcticament tots i l’ús i abús de la por a perdre Catalunya i especialment la seva aportació a les arques de l’estat, imprescindible per a l’entramat autonòmic de la segona restauració, faran la resta. El que no tenen en compte es la capacitat de resistència de Catalunya i qui menysté l’adversari ho acaba pagant. Em això estem!

Ho han fet!

Des de fa temps anava dient que hi haurien noves eleccions si no es produïa un cop d’estat al PSOE. Bé, aquest s’ha produït i ha guanyat! La possibilitat de noves eleccions s’allunya i el PP possiblement ara, crescut, no es conformarà amb un vot d’investidura sinó que l'escanyarà per aconseguir més, amb l’horitzó d’una major estabilitat. Si no fos perquè son impopulars les noves eleccions, al PP li anirien molt bé. Els problemes per al PSOE, doncs, tot just acaben de començar.

No soc dels que creu que quan pitjor millor! Un govern progressista hauria estat un interlocutor molt millor i el patiment que el fanatisme del PP ens causarà, seria molt menor. Ho aconseguirem? I tant! Però el cost serà més alt. La manca d’alternativa dialogada a Madrid farà que l’alternativa de referèndum pactat se'n vagi lluny, tant lluny, que ni amb prismàtics la podem veure.

En quan al PSOE te tots el números per a esdevenir, per molt temps, un partit secundari i/o irrellevant a la política espanyola. Pot ser es mantindrà com el partit regionalista que és a l’Espanya meridional, una mena de “Lliga del Sud”, que tindrà com a programa el pacte amb l’estat conservador per a mantenir el status quo i el nacionalisme espanyol com a instrument comú. Poca cosa per al partit que ha governat més anys des de la transició!

A Catalunya s’esvaeix qualsevol mena de pacte amb els que controlen l’estat i el controlaran, malgrat la corrupció, el propers anys. Esperem que aquest bany de realitat apropi, a aquells que encara hi confiaven, cap a la necessària aliança del 70/80 % del catalans a exercir el dret a l’autodeterminació i , si el poble vol, a construir una República Catalana.

El Pacte R/R, irrellevant i mesquí.

L’escenificació del pacte d’ahir es posava en marxa amb una barreja de l’estètica dels seus protagonistes, del meritori i del veterà, dos cares diferents d’una mateixa moneda. Formalitat per donar transcendència a un contingut intranscendent del que curiosament l’únic que s’entén és que a Catalunya ni aigua, fins que no es penedeixi del mal camí portat fins ara i accepti la penitència oportuna. Vella guàrdia nacional-catòlica i nova guàrdia riberiana. Els que donaven “mestissatge”, segons Pedro Sánchez, ara tornen a casa per Nadal.

Tant de soroll per a no res? Evidentment no son pas babaus i saben que 169/170 no sumen prou, aleshores per que tant “sarau”? Bé, de moment aïllen al PSOE furtant-li el seu aliat formal i de pas deixant en ridícul l’alternativa que proposaven fins fa ben poc. En aqueta lluita d’egos no es pas una victòria petita. A més, poca sortida li donen al PSOE sense desdir-se del que ha dit. O es desdiu i s’absté, permetent a Rajoy se president, o es desdiu i accepta un govern d’esquerres que proposi un referèndum per a Catalunya.

Si el PSOE no fa una cosa ni l’altre, eleccions per nadal, reforçant al PP, que de lluny guanyarà de nou les eleccions a Espanya. Podemos, mentre, criticarà a uns i altres i esperarà temps millors, si es que arriben mai! I qui dies passa anys empeny. S’ha desaprofitat un moment de crisi del sistema. Envellit i corrupte, continuarà ranquejant, perquè aquest s’ha basat en la desconfiança entre les comunitats autònomes, la desigualtat entre elles  i la dependència de l’estat central, el gran distribuïdor...Catalunya ha demostrat que aquest model es insostenible i ens hem negat a mantenir-lo.

De dimarts a divendres el Congrés escenificarà una no-nata investidura i fent la viu, viu,  Rajoy continuarà amb el seu govern en funcions, què n'és de feliç!  Qui no vulgui veure que, avui per avui, el canvi solament és possible a Catalunya és perquè aquest li fa por o prefereix fer també que el temps, el temps Rajoy,  li permeti continuar en la indecisió permanent.

Govern a Espanya? Quin govern?

Diuen que és molt aviat per a fer un anàlisi del resultat electoral  i, arriscant-me, el vaig fer a la matinada següent a la jornada, no tinc avui més elements per a millorar-lo. El que observo, dels que es fan i es desfan, es que encara som presoners de la campanya electoral. El perill es que hi continuem, com va passar després de la del desembre i ens impedeixin un veritable diàleg entre les forces més afins per a compartir anàlisi i acció. L’amenaça d’un nou govern Rajoy ens hauria d’ajudar...no se pas si serà possible.

M’arriscaré a dir quelcom de la formació del govern. Un govern en minoria o noves eleccions? Tot fa pensar que aquest cop Rajoy acceptarà l’encàrrec del rei, però els números no surten, ni amb l’ajuda inestimable dels canaris que necessiten d'un PNB, que no crec que arrisqui a les portes de les eleccions que veritablement els interessen, les basques de la tardor. Aleshores o es desdiu el PSOE i s’absté o noves eleccions!

Gairebé ningú al gener creia en noves eleccions, ara pot ser que hi hagi menys gent incrèdula, tot i que se’ns fa difícil creure que el PSOE, fruit dels moviments tectònics que produeixen els barons, no faciliti la formació del govern, tot i quedar-se a l’oposició. Ja ha aparegut el president d’Extremadura amb aquesta cantarella.

Si al final es forma govern es produirà una situació mai vista, com és governar en minoria a Espanya. Derogacions de lleis injustes, proposicions de llei i debat pressupostari pot donar-nos als que estem en l’oposició força joc. També espero que la lluita comuna contra el PP, amb els d’En comú Podem, faciliti un procés de confiança que ens aproximi també a Catalunya. No serà pas fàcil, però la voluntat del meu grup a Madrid ja ho va demostrar en la legislatura passada i perseverarem en el propòsit.

   

Campanades a mort?

S'escolten campanades a mort i els que les toquen tenen molt clar, pel que sembla, el que no volen, però sabem realment que és el que volen veritablement? Alguns òbviament creuen que amb la derrota i el desencant de l’independentisme ressorgirà una mena d’autonomisme 2.0, d'altres esperen en aquestes eleccions del 26J una revolució a Madrid, si, que Podemos guany al PSOE o fins i tot al PP, que el PSOE vegi la llum i s’uneixi al canvi, i finalment, en un clima de fraternitat mai vist en la història d’Espanya, permetin uns i altres un referèndum en el que es voti entre una amplíssima autonomia financera i política a Catalunya o la independència. I ens diuen als independentistes que enganyem a la gent, au va!

No em diguis il·lús perquè tinc una il·lusió! Em poden contestar el que creuen en el canvi a Espanya, partint de la reforma de la Constitució a partir d’una minoria al Congrés i al Senat. Però viure en la il·lusió i vendre-la com a certitud si que ens porta al fracàs.

Tenim a Catalunya una minoria majoritària en vots i majoria en escons al Parlament. Si s’afegissin la gent autodterminista de Catalunya si es pot, en la que alguns es diuen independentistes, tindríem una amplia majoria en vots i escons que ni podem somniar aconseguir res semblant al Congrés espanyol i encara menys al Senat. Perquè no ho fem! La responsabilitat és de qui no vol.

Bé, passaran les properes eleccions i es votarà més o menys com el 20D...si això es així les campanes a mort tocaran per a constatar que no hi haurà cap mena de canvi substancial a Espanya. Aleshores estarem a temps de fer el que cal fer a Catalunya?  Per part dels independentistes sí... benvinguts als altres a la dura realitat.

Unitat d’Espanya o protecció de la infància? dos maneres d’entendre la política.

L’Andoni, el portaveu del PNB, ho va dir molt clar i ho comparteixo, si PP i Ciudadanos varen presentar dos mocions, que van acabar en una sola, sobre la Unitat d’Espanya, de fet el que volien era impedir que les esquerres governin. Malauradament el PSOE va caure en el parany i el bloqueig en la formació de govern continua. Sense el reconeixement del dret a l’autodeterminació l’esquerra sempre serà subsidiària de la dreta espanyola. Una cortina de fum per a bloquejar el canvi a Espanya i a Catalunya.

Arguments tronats, de concurs de la secció femenina de Falange els de Dolors Montserrat i de jura de bandera a la OJE els d’ Albert Rivera. Feien vergonya aliena, però ells tant cofois mirant els escons dels seus respectius grups, molts diputats dels quals devien pensar en que acabessin ràpid per anar al bar.

Afortunadament vàrem tractar altres temes però, curiosament, o no, a iniciativa dels grups no majoritaris. He de reconèixer que hi ha bona sintonia amb els diferents grups que composen Podemos. Més enllà d’una certa tendència a l’escenificació que tenen alguns dels seus dirigents, el  tracte amb les diputades i diputats d’aquests grups és cada dia més cordial i comencem a treballar en molts temes amb un criteri confluent.  Bona relació també amb Bildu, Compromís, PNB i DiLl.

Parlar d’infància i adolescència, de pobresa infantil em va fer sentir útil, promovent un debat transversal i necessari per a posar diagnòstic i mitjans per protegir drets i combatre la pobresa. Es complementa a una Proposició No de Llei que he presentat a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials i que es debatrà el mes d’abril. Cal fer possible que ajuntaments i Generalitat rebin els recursos necessaris per a combatre el que és una lacra i una vergonya. 

Hi ha corrupció a Catalunya, crida esverat Mariano Rajoy!

La corrupció és un mal endèmic en tota forma de govern. No és evitable però si controlable. Depèn de molts factors que aquest control sigui eficaç o no. Hi han raons històriques, socials, religioses o educatives però, al meu parer, el que preval és els mecanismes que te un sistema polític per a facilitar o minimitzar l’impacte d’aquesta xacra. Educació i controls serien els dos eixos virtuosos.

La Itàlia del 1992 ens demostra que no es pas fent una creuada judicial contra la corrupció que el tema es soluciona, se’n van treure uns quants de corruptes i se’n va posar uns altres. Alguns, fins i tot de pitjors. Una excel·lent sèrie de la RAI darrerament ens explica aquests fets i l’ascensió de Berlusconi.

A Espanya la corrupció ha estat un dels fonaments del sistema des de 1876. Amb la primera restauració i la segona, la del 1976, s’ha conformat una classe dirigent que ha anat modificant instruments i aliances, a dins i a fora, sense deixar de controlar l’estat, no solament per a dominar el poder polític, sinó també, i especialment, usar-lo per al seu profit econòmic.

Mentre la classe dirigent espanyola es manté unida i amplia els seus instruments polítics bipartidistes a un tercer, Ciudadanos, a Catalunya aquesta s’ha esquinçat i els sectors menys vinculats amb l’oligarquia espanyola han apostat per una aliança amb les classes mitges i populars, que obre pas a un procés constituent que significa la fi del statu quo.

D’ací l’odi contra Artur Mas i CDC. No creureu que el tenen per haver participat en el model corrupte de finançament amb el que tots els partits sistèmics estan pringats! L’odi és el resultat de sentir-se traïts, de la por, perquè saben que solament un ampli moviment els pot qüestionar a Catalunya i de retruc a Espanya, perquè el pes que decanta el platet de la balança ha estat aquest sector social i polític, fins fa ben poc autonomista i fins ara perfectament lligat al sistema.

Reformar Espanya o un estat català nou?

A quatre dies de les eleccions més transcendentals per a Catalunya des del 1977, ara, a corre-cuita, apareixen els que ens demanen que contribuïm a fer reformes a un estat espanyol, això sí amb condicions i límits preestablerts. El nostre no, a tornar al dia de la marmota, és concretarà en un sí a la independència el 27S.

No és de rebut que ens amenacin un dia sí i l’altre també quan el que volem és exercir un senzill procediment democràtic que es basa en donar la veu al poble i més quan aquest es imprescindible per a obrir o tancar camins transcendentals per al present i futur del nostre país.

La reforma d’Espanya... portem des de 1812, amb la primera constitució espanyola, intenta-ho. Ha estat un constant fer i desfer i sempre, en darrer terme, els governs espanyols s’han encarregat de fer la seva lectura restrictiva respecte a Catalunya, emparats ens institucions hostils a la diversitat. No començarem de nou quelcom que sempre ha fracassat.

És cert que no hi ha canvis sense costos, però encara és més cert que l'immobilisme o les reformes cosmètiques augmenten el cost de la no independència. El trencament amb un estat basat en un capitalisme extractiu i amb una corrupció endèmica ens dona la il•lusió per afrontar el cost del canvi.

El 27S pot obrir un camí nou, si som capaços de guanyar en escons i vots. Volem una majoria, no per convèncer als que mai es convenceran ni que tinguéssim el 90% del vots, sinó per a fonamentar una amplia aliança on sumarem a tots aquells que vulguin contribuir a assentar les bases constitucionals d’una nova república catalana. 

Un agost estrany, preparem-nos pel setembre!

És un mes d’agost estrany, no solament pel temps, que mira que n’és de canviant, ho és especialment per una situació política a Espanya i Catalunya efervescent. Pot ser que tinguem uns dies de tranquil·litat en aquestes vacances mutants, però el 11 i el 27 de setembre son a tocar... Moltes ferides polítiques resten obertes i els partits es descomponen en confluències variades, això si, PSOE i PP, volen donar una imatge de seguretat que es queda amb això, façana.

No se si hi haurà canvi a Espanya, si es reformarà o no la sagrada constitució, si el bipartidisme, que passa per un mal moment, es recuperà amb les dues crosses a la dreta i a l’esquerra que han provocat. El que crec és que la única revolució o ruptura, si es produeix, serà a Catalunya.

Aquest dies de vacances llegeixo i escric, parlo i reflexiono, sento que no puc ser espectador, malgrat m’he guanyat la jubilació. No, al menys, en uns moments que tots haurem de contribuir a fer possible el que tant de temps em pensat que no ho era, que mai hi podríem arribar.

Han estat cinc anys que s’han fet llargs, on els oportunistes s’han barrejat, i encara ho fan, amb la gent honesta. Partits, com deia, s’han fet miques, altres es mouen entre el si i el ja veurem, i n’hi ha que han estat generosos i han fet els deures. Però tot es encara molt fràgil.

Els ull oberts, la oïda disposada a escoltar als altres i la ma estesa. En la presentació de Junts pel Sí Raül Romeva digué que s’aniria a per totes. Realment anar a per totes, assumir les conseqüències d’anar-hi, i deixar clar a l’adversari que s’hi va, és la única possibilitat d’aconseguir la independència.

Catalunya és de dretes i Espanya d’esquerres?

Es habitual trobar-me en l’àmbit d'una part de l’esquerra, amb la que he compartit i comparteixo bona part del meus ideals, un anàlisi que resumidament vindria a dir que el camí cap a la independència beneficia a la dreta i que una Catalunya independent, si fos possible, seria de dretes.

Es un mantra que no es fonamenta més que en un judici de valor que no aguanta les dades electorals recents, doncs si analitzem els resultats de la força  en la que s’ha desenvolupat la majoria de la dreta catalana (CiU) des del 2010 no ha fet més que davallar (2010: 62 escons; 2012: 50 i la mitjana de les darreres enquestes no els hi dona més enllà de 35 escons...). En canvi ERC i CUP no solament recuperen els escons perduts per la dreta si no que amplien l’espai. Imagineu-vos que succeiria si les altres forces de l’esquerra s’incorporessin al procés de manera decidida!

Veritablement es pot afirmar que el procés sobiranista és majoritàriament de dretes? Que l’electorat sobiranista és un conjunt de votants benestants? Sense fer judicis de valor, poc que hi ha a Catalunya tanta gent benestant! Entre altres raons per que ningú pot negar que hi ha un munt de gent benestant que no està ni pel procés ni per la independència, començant pels catalans representats a l’IBEX35!

Molts dels que es reafirmen amb aquesta asseveració o no han viscut o no recorden el procés rupturista a Catalunya del anys setanta que es concretava en una assemblea de Catalunya i en un Consell de Forces polítiques on hi havia la dreta catalana, si, també! Però l’hegemonia era d’esquerres! Si al final caiguérem en el reformisme fou per què a la resta d’Espanya guanyaren el franquistes reformistes, a Catalunya no! I amb la col·laboració del PSOE i del PCE, cercant un canvi possibilista, inclinaren a la majoria de les forces rupturistes catalanes cap a la reforma.

Això és el que avui molts no volem, volem ara la ruptura democràtica a Catalunya, la creació d’un estat propi, d’un procés constituent que te molts més números de ser social i avançat del que fou a Espanya decennis fa, o del que hi pot haver-hi en el futur.

Canvi polític a Espanya? Bé, a Andalusia no es pot!

Molt s’ha parlat en aquests darrers mesos de la crisi del sistema bipartidista a Espanya, de que la corrupció, l'austericidi i l'atur l’havien desballestat i que noves forces podien transformar el que fins ara semblava intocable. Doncs a Andalusia el Partit dels ERE’s, el que te com a imputats els seus dos darrers presidents autonòmics i el de la Gurtel, el que està enfangar fins les celles pel cas Barcenas, entre els dos,  sumen les dos terceres parts dels nous diputats al Parlament. El poble ha parlat!

-Allò que no pot ser, no pot ser i  a més és impossible!- va dir un famós torero del segle passat. Faig meves les seves paraules parlant de les futures eleccions espanyoles. Ho sento pels meus companys d’ICV que varen guanyar la darrera convenció donant una nova oportunitat a Espanya. No solament es perd el temps, sinó el que es pitjor, s'equivoquen.

Com diu l'antiga i futura presidenta d’Andalusia, “lluitaré per preservar la unitat d’Espanya”, és clar li va el manteniment del sistema, el que li ha fet guanyar les eleccions. El que a partir de la desigualtat, d’una hisenda inversament proporcional a la productivitat, li permet mantenir el status quo de governar sense transformar les desigualtat econòmiques. Ni reforma agrària, ni industrialització, per a què si tenim subvencions!

Cada cop tinc més clar que la necessària revolució a Espanya, la que resta pendent després de banyar-la en sang fa 76 anys, vindrà de Catalunya. La nostra independència obligarà al canvi al país veí, per que des de la dependència ni allà ni ací canviarem!

Pablo Iglesias i David Fernández: Càlcul i amor no son compatibles!

Pablo Iglesias i David Fernandez, no conec personalment cap dels dos, al darrer solament l’he saludat un cop, dos persones i un destí? Ambdós parlen de les desigualtats, de la corrupció, de la crisi del sistema…molts punts en comú sembla. Ambdós amb una experiència compartida en la militància comunista de joves, joves; una mirada experta en el com i el que de la comunicació, deconstructors dels mètodes informatius del segle XXI. Tant a prop... i per què a mi em semblen tant allunyats?

En primer lloc observo dos actituds molt diferents en la gestió del lideratge i en la forma d’entendre l’acció col·lectiva. Un sembla cercar més l’admiració, l’arrenglerament acrític, l’adhesió organitzada, l’altre la complicitat del compartir un missatge en construcció, el protagonisme col·lectiu. Líder imprescindible versus lider catalitzador, facilitador de voluntats compartides. Dos estils o dos maneres de ser.

Segur, que heu notat pel que escric que m’agrada molt més l’estil David, que el model Pablo, no és, penso jo, una conclusió tancada i molt menys tenyida de partidisme, no comparteixo amb cap dels dos militància, sí la mateixa preocupació per a construir un mon millor. Probablement te molt que veure el que son i fan en el fet que viuen dos realitats polítiques molt diferents. A Catalunya ja fa temps que trencarem el bipartidisme, a Espanya encara es un tema pendent.

Ací han evolucionat els partits: CiU porta dins una crisi de llarg abast que la va minvant; s’ha produït un “Big Bang” en la família socialista; ERC ha renascut repetides vegades; transmutant el PSUC en ICV i EUiA; les CUP han esdevingut la CUP després d’una llarga trajectòria; ha sorgit ciudadanos i el PP és residual...l’aparició de Podem a Catalunya amplia però no monopolitza el canvi. Podemos a Espanya és la gran esperança blanca, única, personal i intransferible...Deu ni do les diferències en un lloc i un altre, no?

Per tot això entenc que el dret a decidir del poble català sigui per a Pablo un dret més. Per a nosaltres en canvi és la mare/pare de tots els nostres drets, els que volem exercir, tots, des de la llibertat i la sobirania. No ens és pas indiferent qui hi ha a l’altre cantó. Que li vagi bé a Pablo, millor interlocutor, espero, tindrem. Ara bé, nosaltres hem de sortir de la cançó de l'enfadós que canten fins al avorriment, Mas i Junqueras, cal renovació també!

Deia David Fernandez a la radio que càlcul i amor no son compatibles, una frase fantàstica que marca una tesis i una antítesi de com pots entendre o no la política...i la vida. Pot ser tindrem a Espanya a Pablo Iglesias com a president, millor que els que hem tingut fins ara, sens dubte. Qui millor com a interlocutor des de Catalunya que David Fernandez encapçalant un govern ampli sense imputats ni imputables? Si vols guanyar, si volem guanyar, audàcia, sempre audàcia! Ací queda.

Per ordre de l’autoritat competent es fa saber que una fera ferotge passeja pels carrers!

Amaguem les criatures, no sortim de casa! Una fera ferotge recorre el país, “Podemos” i els rojos extremistes i separatistes campen per on volen gràcies al vots! Si, encara no tenen el poder, fins i tot no s’entenen prou entre ells, però mama quina por! I si ....al final poden?

Parlen d’extremisme, quan el que volen dir es alternativa. Alternativa al seu poder que el exerceixen com si fos un fet natural, una prebenda d’ordre diví que les persones mortals no poden canviar, el que han de fer es aplaudir amb les mans i amb el vots.

Sembla que l’únic extremisme acceptable és el seu, el de la dreta. O es que el PP governant no ha donat altes dosis d’extremisme des de que va arribar al govern i en el període d’oposició anterior per aconseguir-lo? Ara s’estigmatitza uns resultats el de les europees a Espanya  i a Catalunya, que amb components diferents i fruit de realitats diferents, han donat un resultat contrari al statu quo.

Ja els hi anava bé l’espàrring del PSOE, grans discussions al Parlament, cara a cara a les televisions, molta pólvora! però res que poses en perill el sistema, ni obviament quan sense sortir-se del paper establert governaven. Si anaven massa enllà, aleshores els Botin i Florentino’s els posaven al seu lloc i ,si calia, una trucada de Merkel o Obama, es feia, i ho acaba de solucionar.

Per això la crisi del PSOE i la del PSC casolà es de difícil solució, per que no els hi cal una regeneració, per això se’ls ha passat l’arròs, cal una revolució! I algú se’ls imagina fent-la?

Queda encara molt, espero equivocar-me, per crear una alternativa a casa nostra i a Espanya però solament la possibilitat que es produeixi aixeca totes les pors que des de la transció han acumulat els poderosos i la casta que els serveix. Ja em sento al clatell el crit histèric de: sou ETA!