40 anys de Constitució del 78, una farsa?

La Constitució del 1978 és una farsa? No ho crec. Va respondre en un moment determinat a possibilitar un camí que de una altre manera semblava irresoluble, la transició del franquisme a un sistema democràtic. Fou el resultat de la debilitat de les forces antifranquistes que no podien imposar una ruptura i , també,  per la fortalesa de les institucions de l’estat franquista. A més en un context internacional, la segona guerra freda, on l’estabilitat espanyola era requisit clau per a l’ OTAN, amb unes bases nord-americanes en territori espanyol imprescindibles en l’estratègia de contenció dels blocs.

Dit això, la manca de modificació dels articles més  controvertits i democràticament més discutibles en quaranta anys, son tant el resultat del darrer intent de cop d’estat del 23F, com del tortuós i difícil camí de la seva reforma que els constituents acceptaren. Era una constitució que s’havia de reformar en deu anys -li recordo aquesta frase a Jordi Solé Tura- que permetés posar fi a aquelles concessions al sectors més durs de la dictadura, com la impunitat d’una amnistia contraria a les lleis internacionals i una reforma a fons dels aparells de l’estat que no s’havien modificat.

Quan la UCD, reformista fou implosionada, el PSOE al 1982 acceptà no tocar res i després la dreta espanyola es refundà amb José Maria Aznar entorn a AP – els diputats d’aquest partit majoritàriament votaren no o s’abstingueren el 78- el camí dels canvis desapareixerien. El bipartidisme amb la col·laboració de PNV i CiU marcaren la major part d’aquestes quatre dècades que han acabat en corrupció i crisi institucional.

El camí dels canvis substancials avui són difícils per a no dir impossibles. El bipartidisme està en crisi irreversible i les forces polítiques disposades a canviar-la van en direcció oposada, sense majories molt amplies i referèndum, els articles claus no es poden tocar! Una gran part dels catalans avui, els que volem la independència, senzillament volem separar-nos i crear el nostre estat en forma de república. Volem la nostra Constitució respectuosa amb totes les llibertats i drets. No som anti-constitucionalistes, però no ens sentim representats en aquesta Constitució del 78, perquè senzillament volem la nostra Constitució

.

La Constitució, entre Brussel·les i Madrid.

Avui, aniversari de la Constitució del 78, demà els carrers de Brussel·les s’ompliran de manifestants catalans contra l’abús que se’n ha fet d’ella amb l’article 155. Aquest us esbiaixat de la Constitució ha portat a la dissolució d’un govern legítim i al control de Catalunya per part del govern espanyol més corrupte de la història –que ja és dir-  i que tant sols representa el vuit per cent de l’electorat català. Feliç aniversari, valgui la ironia!

La Constitució, no pas com a garantia de l’exercici de les llibertats, sinó com a instrument del manteniment dels privilegis i les complicitats d’una trama corrupte que gestiona l’estat com si fos de la seva propietat. Quan parlen de la unitat de la pàtria, de fet parlen del seu statu quo, el que li permet fer i desfer sense por a un canvi del sistema de poder.

El vell estat centralista de la primera restauració, la del besavi del actual rei, que ens va portar a la cua d’Europa, solament perillà quan el seu desgast va portar a la Segona República. Catalunya hi jugà un paper central. No es estrany doncs  que el cop d’estat i la guerra feixista que provocà, tingué en Catalunya una resistència que no doblegà el llarg franquisme.

Vàrem ajudar a la recuperació de la democràcia com cap altre, contribuirem a la Constitució com un principi de solució, no pas com un punt final. Però passat l’ensurt dels franquistes amb la transició, l’autonomisme, malgrat alguns encerts , s’empelta de la corrupció i el anar fent que el sistema provocà. Quan el sistema començà a trontollar per envelliment i per la metàstasi de la corrupció de nou Catalunya s’aixecà. La por i la ràbia dels que no volen que res canviï l’hem patit durament. Però, com s’escolta en els carres de Brussel·les i a tot Catalunya, els del 155 no passaran!

Guanyarem! i els presos celebraran amb nosaltres a casa la victòria el 21D.

18 de juliol: els seu hereus ens diuen colpistes!

En aquests mesos he observat que la cultura històrica de molt diputats es més aviat escassa, especialment entre la dreta hereva del 18 de juliol. No pocs em reconeixen que quan estudiaven no varen arribar a la guerra civil i si alguns de més joves hi arribaren ho han oblidat. De fet el coneixement que tenen de la història s’inspira en els dominicals de “la Razón, el Mundo i l’ABC”, no es casual i els hi serveix, sense despentinar-se, per a negar les responsabilitats del franquisme argüint que la culpa de tot fou de la república.

Passen els anys i la data d’avui resta en el record de poca gent a Espanya, la desmemoria ha fet estralls tenyint d’una capa protectora als descendents dels que es beneficiaren d’una victòria immerescuda en una guerra que no fou civil sinó provocada pel feixisme. La manipulació de la transició, on mai vàrem poder decidir si monarquia o república, ens ha portat a convertir la Constitució en quelcom fossilitzat interpretable solament pels descendents del vencedors.

I en l’ull de l’huracà Catalunya, la rebel abans i ara, la que en les primeres eleccions del 15J no va votar al partit dels franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. La del retorn de la Generalitat republicana abans de la Constitució. La que ara planta cara als sistema del 78. La de la majoria que vol referèndum i no es conforma que li neguin indefinidament. Els daus estan llançats.

El PP no mou fitxa,  Ciudadanos demana més ma dura i el PSOE diu que farà el que no ha fins ara per Catalunya, però quan ha fet, sempre s’ha posat al costat del PP. Ara bé, diuen, el problema veritable és que l’1 d’octubre no te prou garanties, no pas que el govern espanyol  les impedeixi. Ara no toca! Ara eleccions autonòmiques? Aquells com La Vanguardia que tant van fer contra el tripartit ara saltarien per un peu si es repetís? Els colpistes, es veu, son el govern i la majoria del parlament que li dona suport, i no pas els que el 18 de juliol de 1936 feren, de veritat, un cop d’estat!

Res de nou!

Quan sento parlar a l’hemicicle de que la Constitució del 1978 és gairebé una llei sagrada, em ressonen en la memòria les veus del vells “procuradores” que deien pràcticament el mateix dels “principios fundamentales del movimiento nacional”. Més enllà d’alguns cognoms dels actuals diputats que em sonen a hereus il·lustres del franquisme no he tingut temps – i tampoc ganes- d’esbrinar el que no posen al currículum.

Dies com el d’ahir, de “besamans” i marxes militars, de desfilades i fotos “constitucionals”, ens tiren d’esquenes a tots aquells que ens hem educat amb valors que tenien en el franquisme la seva antítesis. Fins i tot “els macers” porten el mateix uniforme dels que custodiaven al vell dictador! Es cert que la cambra te una història il·lustre en la que ressonaren veus republicanes i catalanistes, però és una història desconeguda per bona part dels que es seuen en els escons, que o no han estudiat història o no els hi han explicat.

Tenim aliats, però no comparteixen els temps ni els objectius del que estem fent a Catalunya, volen fer una llarga marxa de la que en poden sortir no pas victoriosos sinó integrats per un sistema amb una capacitat enorme de fagocitar dissidents, tot em sembla de molt mal averany. Però els anomenats constitucionalistes tenen la paella pel mànec i quan parlen de diàleg volen dir que els hi has de donar la raó.

Les constitucions estan determinades pel moment i les circumstàncies que les varen fer néixer, avui et recorden una cop i un altre “la España una y indivisible”, article que es va situar amb una enorme fressa militar, però desconeixen l’article 128.1 que diu que tota la riquesa del país en totes les seves formes i sia quina sia la seva titularitat està subordinada a l’interès general. Au va constitucionalistes ni el coneixeu ni mai se os passaria pel cap aplicar-lo!

Nosaltres, el poble.

M’agrada la gent, escoltar i donar la meva opinió, sentir-me part de quelcom més important que el meu jo, formar part del “nosaltres”.  Aquest és el sentit de la política que arrenca de la primera declaració moderna d’independència,  la dels EE.UU., i s’arrela en les grans revolucions del segle XIX i XX. “Nosaltres, el poble”, així comencen les pàgines millors de la nostra història contemporània.

Avui vivim un temps excepcional a Catalunya del que, com a protagonistes, probablement no en som del tot conscients. Noto la impaciència, la necessitat d’anar ràpid, però veig alhora, que res de la magnitud  del que estem vivint pot fer-se corrent. Cal no saltar-se cap pas, no passar de llarg de cap estació, cercar ampliar la majoria sense perdre cap llençol pel camí.

Amb tot en contra, aconseguirem més del 47,8% dels vots i 72 diputats independentistes el 27S, majoria absoluta, suficient per obrir el procés constituent, imprescindible per crear les bases que el faci possible. Una oportunitat única de crear una constitució republicana de baix a dalt. Difícil però possible perquè solament depèn de nosaltres. I ho culminarem amb un referèndum convocat pel Parlament de Catalunya i fonamentat en els lleis que aprovarem i l’avalaran.

Res a Espanya serà ¡gual després del 20D i malgrat l’amplia majoria parlamentària s’entestarà en no acceptar el nostre dret a l’autodeterminació, una forta presència parlamentària republicana i independentista pot ser decisiva per a fer avortar qualsevol intent d’involució. El camí és clar i la força per aconseguir-ho està en les mans del poble, votant com ens agrada als catalans.

No li digueu constitució si el que voleu dir és immobilisme.

He llegit repetidament que res que es faci democràticament fora de la Constitució de 1978 pot tenir cap validesa. L’acord refrendat en un referèndum que  l’amplia majoria dels ciutadans no van votar per que o no podien o no havien nascut fa 37 anys, esdevé un mur infranquejable. La clau d’una constitució tutelada pels aparells hereus del franquisme, especialment el judicial, el policial i el militar, impedeixen avui qualsevol canvi que no passi pel bipartidisme, font dels actuals problemes.

La llei amaga prejudicis, una part d’ells per tergiversació de la història, una visió de l’estat que el franquisme va voler fer etern, uns sectors que n’han sortit privilegiats i depenen per mantenir la seva riquesa particular, viuen de l’estat, extreuen del control d’aquest els mitjans que els fan poderosos.

Qualsevol canvi al que estan disposats solament pot ser cosmètic. La vella història ensenyada, arrelada en la majoria, veu qualsevol reivindicació nacional que no sia la pròpia, com un robatori, qualsevol reconeixement de singularitat com insolidaritat.

Aquests dies i encara més en el futur veurem com polítics de tota mena es tiraran la història pel cim. Alguns frivolitzaran i negaran a la història el caràcter de disciplina científica, però al meu parer, el fet de ser-ho, una ciència, fa que com totes sia manipulable.

Sempre he ensenyat a contrastar fonts, a cercar testimonis, a confrontar hipòtesis. Perquè no hi ha pitjor manipulació històrica que la que ha anat arrelant en segles de intolerància. Per això acusen a l’escola catalana, fonamentalment la pública, d’haver manipulat a les darrers generacions per a fer independentistes. No creuen que es puguin haver equivocat i com deia l’historiador E. P. Thompson: “ amb la teologia no pots discutir”.

Anomenen legalitat a no deixar votar?

Quan en la transició, l’amnistia al presos polítics del franquisme que reclamàvem des del carrer esdevingué també llei de punt final, exonerant de tota responsabilitat als franquistes, no hauríem pensat mai que un element conjuntural esdevindria gairebé quaranta anys més tard “constitucional”. Un pòsit autoritari, unes generacions dels fills del franquisme consolidarien el que ara anomenen “patriotisme constitucional”. Entenen el patriotisme de forma autoritària i excloent i la constitució, presa com hostatge, com un instrument contra l’exercici de la democràcia.

Veient els personatges que conformen el “consejo de estado”, tots ells ex-politics del règim i fins i tot de l’antic règim, no m’estranya que tardessin tant poc i per unanimitat a dictaminar que la llei de consultes catalanes i el decret de convocatòria electoral eren anticonstitucionals. Presumeixo que durant l’hora i mitja feren mots encreuats o sudokus per donar temps a que el document, ja redactat, semblés fet per ells, acostumats a cobrar força i a estalviar-se feina.

Els que viuen del status quo no mossegaran mai la ma que els dona de menjar...Ens aproximem a l’aplicació del nou tallafocs, el d’admetre a tràmit la suspensió per part del tribunal constitucional de llei i decret, seguint el “codigo rojo” desfermat pels governants del règim, sense novetat al front! Volen parar l’exercici de la democràcia amb una barricada de resolucions

Només cinc de vint i cinc!

En el Ple de Girona es parla sovint de democràcia, això és bo. Però no tots quan en parlem volem dir el mateix, no se si es bo o dolent però es així. Per uns es com una foto fixa, el PP creu que tot comença i acaba amb la constitució de 1978, d’altres pensem que són els ciutadans qui l’exerceixen i aquests neixen, creixen i moren; la vida és una pel·lícula i les vides una pel·lícula sense final, les lleis doncs s’han d’adaptar als canvis generacionals, a l’esdevenir del temps.

Al defensar la moció per a decidir a Catalunya i a Espanya, vaig demanar al 25 regidors quans d’ells tenien edat per a votar la constitució actual. La resposta fou aclaparadora solament 5 de 25! I encara hi ha gent que diu que no podem decidir!

Democràcia avui és que el 9 de novembre els catalans puguem decidir si volem un estat propi i si s’escau aquest sia independent. Democràcia avui es que a Espanya puguin decidir si volen monarquia o república i es modifiqui la legislació oportuna per a respondre al resultat.

A nosaltres no ens és igual el que passa a Espanya, som diferents però no indiferents! Ens interessa un bon veïnatge i a ningú se li escapa que una república que tingui com a principi el dret a l’autodeterminació ens ajuda a la secessió pactada. I encara més, una república democràtica d’aquesta mena pot facilitar que País valencià i ses illes puguin seguir el camí que els seus pobles decideixin

Es cert que nosaltres tenim un camí, passi el que passi a Espanya, i no ens sortirem de la ruta marcada, que ningú dubti de nosaltres. Ara bé, qui predica la indiferència amb els altres acaba rebent indiferència. Necessitem aliances, complicitats i jo mai perdré el orígens i la memòria dels primers 11 de setembre, a la clandestinitat a Girona, on en Paco Mera, Luis Herrera, Pedro Montalban.... republicans i comunistes espanyols,  vinguts a casa nostra per la dura immigració defensaven els nostres drets quan no pocs nascuts ací n’eren indiferents, quan no obertament hostils.

En record del 25 d’abril: és el poble el que mana!

El 25 d’abril de 1974 ens arriba la noticia que joves oficials portuguesos s’havien aixecat contra la dictadura, que el poble havia sortit al carrer a celebrar-ho. Els clavells als fusells foren la imatge colpidora que ens va emocionar, la metàfora d’un món millor que representava un exèrcit al servei del poble i no com a casa nostra, botxí i carceller. El de la “victòria” sobre el poble.

Érem uns joves estudiants de 20 anys, recordo la celebració a Can Panella el bar on ens trobàvem a la cantonada de la Casa de Cultura, seu del col·legi Universitari, amb l’Eudald Carbonell, l’Eduard Canal i molts d’altres. Després férem una assemblea al hall de la facultat i llegirem un manifest de solidaritat amb el poble portuguès i acabarem desafinant més que cantant “Gràndola vila morena”.

La nostra Unió Militar Democràtica no va poder emular als portuguesos, la majoria foren detinguts i jutjats, encara era el Ejército Nacional, ple d’ex-combatents de la Cruzada, però el poble havia parlat i la constitució portuguesa n’és un reflex. Clara separació de poders, afavorida per la neteja, que ací no es va fer mai, de col·laboradors de la dictadura. Com a mostra un botó, la decisió dels tribunals portuguesos contra les mesures d’austeritat.

En uns moments on la democràcia es vol supeditar als mercats, com abans es supeditava als dictadors, el record del 25 d’abril ens commou i ens mou a afermar un cop més que és “el poble el qui més ordena” i que d’ell emana la sobirania i els drets. Els exercirem, peti qui peti!

La manipulació del passat. A propòsit de les commemoracions de “la Pepa”

Per què ens costa tant en aquets país avançar i en canvi quan badem anem enrere com els crancs? Possiblement una de les raons és les dificultats en assumir les lliçons de la història, la facilitat de reescriure-la a la llum de l'interès del present.

Un exemple del que escric  el tenim aquets dies en el que he vist en alguns actes de commemoració de “la Pepa” ,la constitució de 1812, on determinats protagonistes es permetien llicències que res tenien que veure amb allò que teòricament commemoraven.

Font: Heraldo.es

Per exemple, el rei no va dedicar ni una paraula sobre el seu avantpassat Ferran VII,  que al tornar del seu exili daurat a França,  la va suprimir i de pas afusellar i exiliar a bona part dels redactors.

També fou paradigmàtic del que comentava els discursos que li he sentit al President del govern, Rajoy, barrejant aquesta constitució amb la reforma laboral. Un home que si visqués al segle XIX estaria més a prop de l’anomenat “manifest del perses”, que demanava la supressió de la “Pepa” i la reinstauració de l’absolutisme.

A la nostra història contemporània li manca el reconeixement polític imprescindible d'uns valors compartits, de l’assumpció dels clars obscurs dels dos darrers segles. Encara bona part de la classe dirigent vol trobar excuses que justifiquin els excessos antidemocràtics que la caracteritzen.

Que lluny de l’esforç dels darrers quaranta anys a Alemanya on s’ha fet un gran camí per assumir els profunds errors de la seva classe dirigent i  el compromís de no pocs familiars dels que foren veritables monstres que, lluny de justificar-los, fan comprendre a les noves generacions el perills i els errors que els seus avantpassats varen generar per a que no es tornin a produir.

Ací encara tenim enterrat a Franco amb tots els honors al “Valle de los caidos”i quan es vol avançar en l’assumpció de la realitat històrica es diu que no cal “remoure les ferides”.

Amb aquesta tergiversació del passat, així ens va el present!

Deconstruint una frase de Proust em sortiria la afirmació de que el present és fugaç,  però el passat és fix. 

Reflexions entorn al 33 aniversari de la Constitució de 1978.

Sóc d’una generació, dels més joves de la meva, que solament coneixia les constitucions pels llibres i per les converses, sovint molts callaven, en la privacitat de la família.

La negre nit del franquisme enfosquia el futur dels que volíem viure sota la llum de la llibertat. No tots ho necessitaven pel que recordo. No sé si eren molts o pocs. A mi em semblaven molts els que et miraven malament si et manifestaves, els que omplien els  carrers quan venia a Girona el dictador, fins i tot els que et denunciaven a la policia. No és estrany que molts dels fills i néts d’aquests recordin el franquisme de forma molt diferent que jo  i que avui encara el vegin com un sistema que no va anar tant malament, per a ells.

Quan l'altre dia vaig anar a l’acte de la commemoració de la Constitució de 1978, hi pensava en tot això, en el que va costar instaurar un sistema de llibertats, que havia de ser el principi d’un camí. Penso que precisament els que no la volien en el seu moment han estat els principals responsables de la seva sacralització i de l’immobilisme en que ha caigut el seu desenvolupament.
Sovint la vida et porta a cruïlles i contradiccions. Jo, que la vaig votar en el seu moment,  la considero obsoleta i penso que el pas del temps no la ha conservat en bon estat. Que cal, o canviar-la o prescindir-ne, com a fruit d’un nou procés constituent on la sobirania de Catalunya es pugui exercir. 


Paradoxalment els que governaran avui  amb majoria absoluta són els hereus dels que no la volien o com a mínim en foren molt reticents. Aneu a l’hemeroteca i llegiu les actituds i declaracions de “Alianza Popular” en tot el període constituent.

Cal anar més lluny i cal que siguem molts. La majoria dels nostres conciutadans amb dret a vot no el podien exercir per edat o no havien nascut el 1978. Cal nous camins i el que era bo el 1978, obrir portes i deixar parlar als ciutadans, també ho és ara. Això és el que commemoro quan penso en la Constitució.

Moció pel referèndum constitucional

No s'hi val emparar-se en que determinats temes són prou complexos per sotmetre'ls a referèndum, i que per la seva complexitat cal deixar-los en mans d'experts. La democràcia no és complexa ni és cosa d'experts: és cosa de tothom. Cal deixar enrere la vella política que com el despotisme il·lustrat entèn que la política és per al poble però sense el poble.

El Referèndum constitucional és una necessitat democràtica imprescindible

Jordi Solé Tura

Ens trobem, primer de tot, davant d’una imposició de l’economia sobre el dret on s’imposa un criteri econòmic neoliberal, no en una llei ordinària, sinó en la mateixa constitució. Un pensament econòmic, que es pretén únic i excloent, malgrat que la situació de misèria i desemparament de bona part de la ciutadania es deu, precisament, als efectes d’aquest pensament econòmic.

En segon lloc aquesta proposició consensuada pels dos partits majoritaris és una clara ruptura del pacte constitucional. Una constitució que, com va qualificar el traspassat Jordi Solé Tura, uns dels autors de la mateixa, es podia considerar oberta, es a dir, que permetia diferents lectures i per tant la possibilitat de polítiques diferenciades en funció de les majories de govern.

La Constitució aprovada en referèndum pels ciutadans el 1978 deixa de ser la Constitució de tots per a esdevenir la dels neoliberals.

I finalment, però com a element més significatiu, es consolida el pas de la democràcia (el govern dels homes pobres lliures) a la oligarquia (el govern dels homes rics lliures).  En la mesura que un canvi d’aquesta transcendència es pren estrictament per diputats convocats d’urgència l’agost, sota la pressió dels anomenats mercats i d’instàncies econòmiques internacionals – sense que ningú hagi donat legitimitat amb els seus vots a aquests grups de pressió.

Mentre els catalans formem part de l’estat espanyol aquests fets no ens poden deixar indiferents i ens hem de mobilitzar per a impedir-ho.

Per tot això l’exigència d’un referèndum el mateix dia de les eleccions generals esdevé una necessitat democràtica urgent i imprescindible.