De pactes i majories municipals

Més enllà de les majories absolutes, cada cop més escasses, el que es juga en unes eleccions municipals és la continuïtat o la renovació. Continuïtat d’un govern - que portant pocs o molts anys-  pot generar,  si no te majoria absoluta, prou contestació per a que  una aliança de dos o més partits el puguin fer fora. Les circumstàncies són eminentment locals, tot i que les nacionals la poden condicionar, però difícilment determinar. Si seguim aquest raonament podrem entendre bona part del que ha succeït el dia 15 en l’elecció de batlles i batllesses a les nostres contrades.

Sempre hi han excepcions a aquesta regla, el cas de Barcelona i Girona serien dues excepcions a estudiar. En una el factor personal i en l’altre el nacional han determinat el resultat. Si us fixeu en els altres casos més polèmics, el canvi s'ha produït davant de coal·licións que governaven molt de temps i el desgast ha estat el determinant. Es cert que podem trobar ambicions personals en altres llocs, però sovint catalitzen alguna mena de descontentament o excés de confiança de qui es qüestionat.

Breument sobre Barcelona. L’alcaldessa reconeix la nit electoral la seva derrota i 24 hores després es deixa estimar per una oferta, inesperada però mai gratuïta, dels vots de Valls, del polític a les antípodes del seu programa. Una condició però, que pacti amb el PSC de Collboni. I faig referència al nom, perquè ha reconstruït aquest partit en decadència amb ma ferma i personal. Un veritable parany però amb un esquer imbatible: l’alcaldia. Poca cosa a fer per part d’ERC i Maragall, ho han intentat tot, però el factor humà ha passat per davant de tot. La governança de l’artefacte Barcelona en Comú, ho ha fet fàcil, l’hiperlideratge ho és tot en aquest grup, com podia ella perdre una consulta amb les bases quan es preguntava si calia que continués Ada com alcaldessa o no?

Però deixeu-me parlat de Girona, la meva ciutat, repeteix Marta Madrenas, malgrat tenir un regidor menys. La pèrdua és de fet més gran al passar l’Ajuntament de 25 a 27 regidors. No tenia una alternativa clara? La lògica ens hauria portat, com en altres indrets de Catalunya, que hagués estat ERC, possiblement amb aliança amb la CUP, l'alternativa…però  ERC a Girona ha patit una implosió i una explosió alhora, que solament en els darrers mesos el coratge del nou cap de llista i d’un equip cohesionat ha impedit que fos esborrada de l’Ajuntament. Per a mostra uns quants botons, dos dels quatre regidors del grup sortint son ara en dos grups municipals teòricament antagònics i la que era portaveu, al darrer dia de la campanya, va deixar el carnet i demanà el vot per a una altre candidatura!!! Ni fet a posta, o si? 

L’alternativa restà en bona part en mans de Guanyem, un artefacte electoral que era la CUP però no ho era del tot. Malgrat el bon resultat s’ha quedat molt lluny de Marta Madrenas, l’excés d’expectatives pot fer d’una victòria una derrota.

I aquí entra el factor nacional com a determinant a Girona. Girona una de les ciutats que va patir més la repressió l’1-O, de la que el president a l’exili fou alcalde! Com es podia ni plantejar una aliança en la que el PSC en formés part, fins i tot accedint a l’alcaldia dos anys! O com es podia pensar ingènuament que el PSC, sense res a canvi, posaria un independentista a l’alcaldia  per molt d’esquerres que fos? Resultat el que no pot ser no pot ser.

Ara bé, una alcaldia tant dèbil com la que surt del dia 15 es una mala noticia pel gironins. Perquè molt em temo que el govern de concentració de les forces republicanes i independentistes que proposava Quim Ayats no surti, per desconfiances i conservadorismes variats. Ara bé, permeteu-me parar ací, el que passi en el futur serà objecte d’altres articles.

Ha de governar la llista més votada?

Fa pocs dies el “Cercle” es depenjava dient que després del 26J havia de governar la llista més votada. S’afegia a una cantarella que hem sentit a Rajoy en tot aquest darrer període, d’eleccions a eleccions. Tinc un dubte raonable si no fos el PP el partit més votat, malgrat ser lluny de la majoria absoluta, les afirmacions d’uns i altres serien les mateixes? Si observem molts ajuntaments com estan governats, veurem que el PP sense ser la primera força governa en gairebé dos-cents. I un altre dubte raonable, si el primer partit fos un a les antípodes del “Cercle” creieu que canviarien d’opinió?

Malauradament no pas pocs canvien d’opinió en funció del seu interès. És legítim, però no es pot vestir aquesta opinió d’objectiva. Fins i tot gent que ho es habitualment, quan parla de política, d’uns i altres, sempre escombra cap a casa. Escoltant un debat i en concret una persona que aprecio molt em va sorprendre que argumentava que Junts pel Sí no havia guanyat les eleccions i en canvi després se li escapava que Barcelona en Comú sí. O una de dos, o havien perdut els dos o havien guanyat els dos.

Es cert que el sistema municipal te dos característiques pròpies, no es poden avançar les eleccions i si no hi ha una majoria, en segona votació és el cap de la llista més votada, l’alcalde. Ara bé, si no aconsegueix majoria les passa morades per fer aprovar la llei anual clau, els pressupostos. En un sistema parlamentari encara seria més complicat, doncs sense majoria des del govern hauries d’aplicar lleis aprovades per altri, que tu ni vols ni defenses.

El camí doncs és el pacte? Evidentment, de la mateixa manera que forma part aquest de la nostra vida quan podem decidir en peu d’igualtat amb altre, que tot sigui dit, en una societat desigual, no sempre es possible. Benvingut doncs el pacte en política perquè permet que les minories, tots ho som amb major o menor grau, hi siguem representades.

A pocs mesos de les eleccions municipals, hi ha alternativa a Puigdemont?

Com passa el temps! Ara fa tres anys Carles Puigdemont era nomenat alcalde per majoria simple després d’unes eleccions que no donaren a ningú majoria absoluta, però feien de CiU l’únic grup en possibilitats de governar. Resta menys d’un any per acomplir el mandat i han canviat moltes coses!

Es cert que el desallotjament del PSC ha facilitat una profunda remodelació de la direcció l’aparell administratiu municipal i indirectament ha produït més transparència al quedar a la llum procediments, convenis i actuacions que restaven a l’ombra del partit hegemònic. Evidentment aquets fet ha estat positiu.

També ho ha estat el diàleg que, afavorit per ser minoria el partit del govern, ha fet possible acordar no poques coses, això si, amb un dèficit pel fet que, a voltes, no s’ha acomplert bona part del pactat o al canviar aliances amb una certa frivolitat no ha fet possible actuacions acordades més estratègiques.

El més curiós, però, és que no pocs canvis han estat més  iniciativa de l’oposició que del propi govern. Donaré dos exemples, la participació al plens fou el resultat d’una moció i els pressupostos participats, d’un pacte per l’abstenció en els pressupostos 2013. Es cert que tot  això s’ha fet en aquest mandat, per tant és mèrit del govern i demèrit dels que anys i panys es tancaren en banda a més participació i als que no ho poguérem aconseguir fins ara.

Un fet rellevant ha estat l’esmicolament del PSC no solament per les qüestions nacionals que han influït i molt, també i de forma rellevant per la nul·la adaptació a l’oposició, derivant de l’acord amb el govern a l’oposició aferrissada, un cop i un altre.

L’acostament de CUP i ICV-EUiA, confluint en una línia comuna d’oposició, amb tots els matisos propis de cadascun, ha generat un discurs coherent, confluent en la defensa dels drets nacionals amb CiU, però contundent i alternatiu amb un model de ciutat conservador que es troba en les antípodes de ambdues formacions.

Aquests propers mesos seran decisius i, al meu parer, si d’ací un any Carles Puigdemont revalida l’alcaldia es deurà més a la nostra incapacitat de crear una alternativa unitària i engrescadora, capaç de superar prejudicis i lectures del passat, que per mèrits del govern actual. El temps dirà.