París, sempre ens quedarà París...!

En la resposta a la ministra de Medi Ambient –entre altres coses- vaig usar la ironia, un recurs imprescindible per a intervenir en aquest Congrés, entre hostil i indiferent, si no segueixes la doctrina oficial. Pots cridar però no fer mal al sistema. Quan citava un conegut moment de Casablanca, la pel·lícula, París, sempre  ens quedarà París... no solament em referia als acords del clima sinó que també es podia fer extensiu a totes aquelles polítiques que des fora contradiuen el funcionament dels governs espanyols i l’obliguen a canviar el rumb. I com es resisteix a fer-ho!

Aquests dies veiem la rebolcada que ha significat el tema de les clàusules sol, la que els bancs amb la impunitat de la conxorxa amb els govern espanyols, els hi ha permès saquejar als hipotecats. De nou des de fora, Brussel·les, esmenen la pàgina al model de capitalisme extractiu  que des de bell antuvi controla Espanya. I com no, feta la llei feta la trampa.

Els meus temors del que pot passar amb la llei de canvi climàtic i transició energètica, es confirmen amb l’acord PP-PSOE al que s’ha sumat l’escolanet Ciudadanos, on es situa de nou als bancs i no als ciutadans les avantatges del procediment a seguir per a reclamar el que ha estat indegudament apropiat. I com no, la naturalesa, en forma de nevada, han tornat a deixar clar que l’oligopoli de els grans elèctriques fan i desfan amb el desvergonyiment que els hi permet la complicitat del govern d’avui i els d’ahir!

Poc a fer, més enllà del rondinar a qui vol ser oposició dins del sistema. De nou resta palès que un sistema fet per assegurar la desigualtat no es pot canviar des de dins, s’ha de posar en crisi i actuar en conseqüència.  Fins quan alguns que es diuen revolucionaris se resistiran a entendre que avui la única finestra d’oportunitat –com es diu ara- es troba a Catalunya i en el seu referèndum insubmís. Continuarem lluitant i cercant arguments, l’estat espanyol ens obliga al primer i ens dona en abundància del segon.

París: campanades a mort.

Jo com tanta gent m’he sentit colpit per les matances de París, evidentment que abomino la violència i la guerra en la que viuen molts països, però no per això puc relativitzar el succeït divendres a la nit. No ho puc fer, per que em repugna la baixesa del que dispara a boca de canó a hostatges indefensos, a persones que poden ser els veïns de la teva escala.

Soc pacifista, però penso que has de reaccionar davant de la barbàrie, la més petita i la més gran. Cal eliminar al que vol assassinar. Però també em repugna la hipocresia dels que podent-ho evitar han posat gasolina a les brases. Els que miren més pels negocis o pels contractes amb un emirat que el trobar i fer possible aliances que parin la sagnia.

No dubto de la sinceritat d’Hollande, però em malfio de la seva poca memòria, quan ha fet l’oïda sorda a les proves flagrants que situen Aràbia Saudí i els emirats del golf com a còmplices necessaris per al gihadisme a l'orient mitjà i a tot el mon. No hi ha alternativa si la gran coalició contra el terror que es vol crear no deixa sense efecte el suport financer i militar dels integristes islàmics que governen aquests indrets.

Però aquests dies em sento més proper als pares del joves assassinats a Bataclan, o als fills que no tornaran a veure als seus pares morts al restaurant Le Carillon.

De París a Sils!

Em van convidar dijous passat a l’institut de Sils a fer una conferencia a alumnes, mares i pares, que culminava un projecte a tercer d’ESO anomenat “Robespierre”, que lligava la revolució nord-americana i francesa amb el drets humans avui. Un treball transversal, actiu, que ensenya a aprendre i fa de l’alumne part activa de la seva educació.

Alumnes disfressats de personatges d’aquestes revolucions explicaven dades referents a l’època i la translació als actuals drets humans, tot un munt de Washingtons, Jeffersons, Dantons, Robespierres i un nombre no pas petit de Maries Antonietes em varen cridar l’atenció, també una Olímpia de Gouges i un Simón Bolívar...acabada l’actuació, ompliren els saló d’actes de l’ajuntament on a les vuit en punt vaig començar la conferència sota el títol “ De París a Sils”. Mitja hora de dissertació i mitja més de preguntes i respostes. Un plaer.

Alguns alumnes eren fills d’alumnes que fa anys havia tingut, encara no em ser acostumar! I bona part de les professores i professors antic companys, més joves, també em costa d’acostumar-m’hi. Passen els anys sense que te n’adonis. I a l’ensenyament, sempre ells tant joves, encara et costa més.

Sempre he pensat que en les escoles i instituts públics et trobes el millor d’una societat que plena de nafres vol continuar prosperant, la història et permet tenir referents, t’ajuda a la reflexió i afina els teus anàlisis. La reflexió és imprescindible per a l’acció, per a que tingui sentit i sigui agent de canvi. Reflexionar amb veu alta amb més d’un centenar de persones de totes les edats, però on la joventut marcava un fil d’unió i d’esperança, et omple d’energia. Felicitats a pares, mares alumnes i professorat.