Pere Vigo, uns mots d’amistat

Transcric els mots que li vaig adreçar al Pere Vigo el dissabte passat a Sant Martí Vell.

Hi ha moltes menes d’amistat, una d’elles, molt especial, és la que es construeix en la joventut. Amb el pas dels anys pot ser que no et vegis sovint, però quan les arrels són fortes, quan, per casualitat, et retrobes, ai las! sembla que fos ahir que ens vàrem acomiadar.

Som amb en Pere amics des del 1974, de pis d’estudiants a Barcelona; dels ferrocarrils catalans a Bellaterra; de la ruta Ho Chi Min; de llargues vetllades amb l’Eudald Carbonell, un altre company i amic de pis, sols o ben acompanyats; de passejar-se pels pis embolicats amb unes mantes perquè no teníem diners per a calefacció; de menjar usant l’enginy o en el teu cas amb llaunes que tenies de reserva quan ens havíem acabat cap al dimecres el que portàvem de casa...Recordes la intoxicació quan el metge et va preguntar si eres marino de permís al mancar-te vitamina C?

Era un temps, el temps de les cireres. Recordes la cançó que esdevingué homenatge als que lluitaren a la Comuna de París?

Quand nous en serons au temps des cerises

Et gai rossignol et merle moqueur

Seront tous en fête

Les belles auront la folie en tête

Et les amoreux du soleil au coeur

Quand nous chanterons les temps de cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur

El temps passa, els records ens alimenten, l’amistat perdura, avui, ací, som i serem amics d’en Pere Vigo.

La portalada de Santa Maria i el record d’en Jordi Vilamitjana

Ahir va fer dos anys que en Jordi Vilamitjana ens va deixar. Ahir escrivia uns mots de records en una llibreta, que ara us transcric, davant de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Un dia plujos a cavall entre els deures que darrerament m’he posat i la melangia pel record d’un amic estimat. Present i passat... amb els anys la mort em fa entendre més bé la vida.

La primera imatge que en tinc del Jordi: em va venir a parlar al acabar la primera assemblea on organitzàvem la vaga del 1988, la més llarga en el mon de l’educació i la més fructífera. Es proposava per ajudar en el que calgués, ho concretarem amb la direcció d’un butlletí que repartíem cada dia a l’assemblea, més de quatre mesos de butlletins!

Una segona imatge, a mitjans dels noranta, penjant una pancarta de CCOO sobre el 8 de març, ens detingueren els de seguretat i ens barallarem amb el cap d’estació fins que ens va tornar la pancarta, que acabarem penjant en un altre pont de la via. Com reia quan ho recordava i com se'n fotia de la meva llarga dissertació sobre els drets de les dones davant d’un públic més aviat escèptic.

I com no, moltes imatges, de les passejades, fruit d’encontres casuals o concertats, tot xarrant de les coses fetes, de les que fèiem i com no, les moltes que restaven pendents de fer! Com les enyoro! Quan una persona mor abans d’hora, una pena profunda et domina, però quan ha passat el temps el seu record et reconforta. La seva presencia, la d’en Jordi, roman en tots els que l’hem estimat, per això unes poques ratlles en un quadern, escrites en un marc trascendent, d’art i esperit, em porten records d’una persona molt especial.