La portalada de Santa Maria i el record d’en Jordi Vilamitjana

Ahir va fer dos anys que en Jordi Vilamitjana ens va deixar. Ahir escrivia uns mots de records en una llibreta, que ara us transcric, davant de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Un dia plujos a cavall entre els deures que darrerament m’he posat i la melangia pel record d’un amic estimat. Present i passat... amb els anys la mort em fa entendre més bé la vida.

La primera imatge que en tinc del Jordi: em va venir a parlar al acabar la primera assemblea on organitzàvem la vaga del 1988, la més llarga en el mon de l’educació i la més fructífera. Es proposava per ajudar en el que calgués, ho concretarem amb la direcció d’un butlletí que repartíem cada dia a l’assemblea, més de quatre mesos de butlletins!

Una segona imatge, a mitjans dels noranta, penjant una pancarta de CCOO sobre el 8 de març, ens detingueren els de seguretat i ens barallarem amb el cap d’estació fins que ens va tornar la pancarta, que acabarem penjant en un altre pont de la via. Com reia quan ho recordava i com se'n fotia de la meva llarga dissertació sobre els drets de les dones davant d’un públic més aviat escèptic.

I com no, moltes imatges, de les passejades, fruit d’encontres casuals o concertats, tot xarrant de les coses fetes, de les que fèiem i com no, les moltes que restaven pendents de fer! Com les enyoro! Quan una persona mor abans d’hora, una pena profunda et domina, però quan ha passat el temps el seu record et reconforta. La seva presencia, la d’en Jordi, roman en tots els que l’hem estimat, per això unes poques ratlles en un quadern, escrites en un marc trascendent, d’art i esperit, em porten records d’una persona molt especial. 

Amb en Jordi al cor, un Ple solidari amb els treballadors de Torras i amb Sarrià de Ter.

Un Ple dona per molt, o per moltes coses. Per el millor i el pitjor. Del primer el record pel Jordi Vilamitjana, assidu ocupant de les bancades del públic i darrerament seguint el Ple per televisió. Una bona intervenció de lloança pel ciutadà compromès, pel cronista de la ciutat sense el títol, per l’educador integral. Posteriorment en l’apartat de precs i preguntes la Nuria Terés en nom del nostre grup municipal va fer la proposat de plantejar al departament i a la comunitat educativa de l’institut de santa Eugènia que s’anomeni Jordi Vilamitjana, quin lloc més adequat per a recordar-lo que un centre educatiu on ha donat tant i tant de temps.

Un altre moment emotiu fou la intervenció de l’Alcalde de Sarrià de Ter, la seva presència acompanyat per dos representants del comitè d’empresa de Torras paper, fou un toc d’alerta a la destrucció del patrimoni que significa el tancament de tant important empresa i una defensa clara dels llocs de treball que es volen salvar. Es tracta no solament d’un acte simbòlic per part dels electes de Girona, és i així ho vàrem remarcar el començament d’un procés que no pararà fins que la seguretat de continuïtat de l’empresa no és consolidi.

Dels temes ordinaris de ple dos foren destacats, en primer lloc la regulació de les llicencies per a centres o clubs de cànnabis, regulant els requisits per a la seva ubicació a la nostra ciutat. Malgrat el escarafalls de moralina conservadora del PP, no es fa res més que regular quelcom que és legal i que convé fer-ho bé i amb col·laboració amb les entitats solvents i la federació que cerca un us responsable. Per aquets raó tothom , menys les dos abstencions peperes, aprova la proposta.

L’altre proposta fou la que permetrà a l’empres Nestlé la construcció d’una torre de cinquanta metres que alguns, CUP i ICV-EUiA, veiem de dubtosa necessitat en quan a l'alçada, per això vam demanar reunir-nos prèviament amb els responsables de l’empresa. Ens donaren explicacions, bona part d’elles molt correctes, curiosament davant d’alguna intervenció dramàtica o extremadament pilota d’alguns portaveus dels altres grups, desdramatitzaren la situació sense amagar que creien molt important la proposta que havien de presentar a la direcció Suïssa. Nestlé avui no està en perill ens digueren però cal mirar anys vista.

Els directius de l’empresa varen entendre que alguns de nosaltres no ens podem conformar amb qualsevol projecte, en un paratge, les lleres del Ter, sensible i és lògic que demanem més garanties fins que el projecte estigui enllestit, d’ací la nostre abstenció.

I passarem a les preguntes, moltes, i a les respostes del govern, curioses, pedants, enfadades, passotes...però d’això escriure un altre dia.

Jordi Vilamitjana ha mort! Escriure, escriure, escriure...!

Aclaparat per la noticia de la teva mort, s’acumulen de sobte tots els records i necessito escriure per fer viure el que de tu sempre m’acompanyarà, presencia i memòria, les llavors de l’eternitat.

A la sortida de la sala d’actes de la Normal se’m atansa un jove professor que acaba de participar en la primera assemblea que serà el pròleg de la vaga més llarga que hem fet els ensenyants en tota la nostra història, som al 1988 – amb que puc col·laborar? em diu- , vine, li responc. En el local de CCOO em proposa el butlletí que abans de cada assemblea, durant mesos, serà la font d’informació del professorat de les comarques gironines. Jordi Vilamitjana havia nascut per escriure, però no solament volia interpretar el mon, també volia canviar-lo. Fou el començament d’una llarga amistat!

Un altre flaix em ve a la memòria, vigílies d’un 8 de març a mitjans dels 90s, amb en Jordi i dues companyes, posem una pancarta recordant la data, els vigilants ens retenen i davant del cap de l’estació l’omplim d’arguments per a que la pancarta resti al viaducte, com qui posa una senyera al cim d’una muntanya. La paraula, l’argument, l’instrument de la intel·ligència, en Jordi.

Ens has deixat, costa fer-s’hi a la idea! tantes converses, tantes passejades, i els teus consells, tots, crítics i benèvols. Trobarem molt a faltar es teus articles en una ciutat a la que li manca autocrítica i li sobra cofoisme. Una ciutat que sempre tenies al cap, que estimaves amb bogeria, i per amor  en denunciaves els que se’n aprofitaven. Conscient de les desigualtats, hi lluitaves en la primera linia per a fer-hi front, l'educació, i la converties en un camí d'amistat, fent de l'exemple la millor manera d'ensenyar als teus alumnes. 

Jordi Vilamitjana, caigut en dura batalla, resistint fins al darrer moment, amb uns somriure i amb la ploma, escrivint i escrivint...Amic, company, ara pot dir a la lluna blanca que la vols, nosaltres continuarem el teu combat. Tot el nostre sentiment més profund per a la família, l’alfa i l’omega de la seva vida.