La portalada de Santa Maria i el record d’en Jordi Vilamitjana

Ahir va fer dos anys que en Jordi Vilamitjana ens va deixar. Ahir escrivia uns mots de records en una llibreta, que ara us transcric, davant de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll. Un dia plujos a cavall entre els deures que darrerament m’he posat i la melangia pel record d’un amic estimat. Present i passat... amb els anys la mort em fa entendre més bé la vida.

La primera imatge que en tinc del Jordi: em va venir a parlar al acabar la primera assemblea on organitzàvem la vaga del 1988, la més llarga en el mon de l’educació i la més fructífera. Es proposava per ajudar en el que calgués, ho concretarem amb la direcció d’un butlletí que repartíem cada dia a l’assemblea, més de quatre mesos de butlletins!

Una segona imatge, a mitjans dels noranta, penjant una pancarta de CCOO sobre el 8 de març, ens detingueren els de seguretat i ens barallarem amb el cap d’estació fins que ens va tornar la pancarta, que acabarem penjant en un altre pont de la via. Com reia quan ho recordava i com se'n fotia de la meva llarga dissertació sobre els drets de les dones davant d’un públic més aviat escèptic.

I com no, moltes imatges, de les passejades, fruit d’encontres casuals o concertats, tot xarrant de les coses fetes, de les que fèiem i com no, les moltes que restaven pendents de fer! Com les enyoro! Quan una persona mor abans d’hora, una pena profunda et domina, però quan ha passat el temps el seu record et reconforta. La seva presencia, la d’en Jordi, roman en tots els que l’hem estimat, per això unes poques ratlles en un quadern, escrites en un marc trascendent, d’art i esperit, em porten records d’una persona molt especial.